Coro-Estribillo
“Que letal es la vida, que letal
que letal son los sueños,
que letal es el hombre que le mete empeño.
Que letal el infierno,
Que letal es la suerte, que letal es la vida que se pierde con la muerte.
En instantes he perdido la fuerza y no he encontrado el calmante, para tener fortaleza, verraquera y mucho aguante, para ser lo que quiero ser, para que buena vibra en mí yo mismo pueda ver, leer miradas de los demás no es tan normal, hacer temas que marcan el alma nunca me darán igual, haber nacido donde nací me ha dejado secuelas, pero la mayor felicidad es poder ser de acá así me duela. En mi recorrido por la vida me he encontrado el vagabundo, el que es perverso, el que quiere, el que ama, , el que es rotundo, el que lucha, los que sueñan, los que tienen hijos y no quieren lo mismo para ellos y buscan cambiar el mundo.
La vida en el callejón confunde la dirección, la suerte, la predicción de lo que pasará hoy. Hasta en la ficción se ve lo que es la acción solo que en la vida deja diferente impresión, vidas perdidas, aisladas, cuentos de presidentes quedados en nada eso me enfada camarada. Cuantos enterrados esperando ser encontrados, cuantas madres llorando sangre mientras dicen “nada ha pasado”, cuantos son los que quieren mirar, los que no quisieron de aquí marchar, los que nunca imaginaron que una bala en su cráneo los fuera a impactar y que todo en su familia por su muerte drásticamente fuera a cambiar.
Coro-Estribillo.
Muerte más muerte es igual a más guerra perra, desde pequeño escucho el zumbar de las balas en mi acera, dese los 4 refugiado en trincheras protegiéndome de ráfagas y balaceras asonadas en noches enteras, veía como ondeaban blancas banderas mientras del cielo caían balas convertidas en fieras, que cegaban vidas que no tienen nada que ver con esta guerra que persigue familias enteras, hablo de otoño, contrafuego, potestad, mariscal, antorcha, Orión, hablo desde el dolor que dejo cada operación en mi vientre, sabes que se siente ver a mi lado helicópteros que volaban por el 20.
Cuantos enterrados esperando ser encontrados, cuantas madres llorando sangre mientras dicen “nada ha pasado”.
La vida en el callejón confunde la dirección, la suerte, la predicción de lo que pasará hoy. Hasta en la ficción se ve lo que es la acción, solo que en la vida deja diferente impresión.
Vida efímera que se incinera. Sobrará, pasará, ya no estará. Sueños rotos que se fueron ya. Enterrados en montañas nadie sabe donde están.
Coro-Estribillo.
Quan el jove Metano, de 21 anys –aquí els sobrenoms són habituals–, canta aquest rap es talla l’aire i quan acaba restem en silenci una mica tocats i ens abracem. “Jo em vaig ficar en això del rap i d’Agroarte pel dolor, arran de la mort d’un amic que van disparar”. A ell, com a altres persones, emprendre aquest camí els ha canviat la vida: “Humanament em va fer deixar de ser competitiu, veure a les persones i expressar-me. Busco el que em passa i el que li passa a la gent, entendre el dolor dels altres. M’he tornat més humà i tinc més armes per enfrontar-me a la vida”.
Parla del procés de dol i de com ho gestionen a Cuerpos Gramaticales; es diuen així perquè és el cos el que ha rebut la càrrega de violència: el cos mutilat, marcat, desaparegut o el que la mare continua buscant… Consisteix en una perfomance –acció artística i escènica improvisada amb un component de provocació i sorpresa–, on durant sis hores es parla dels cossos desapareguts que es troben en l’Escombrera de la comuna, de les seves pèrdues i dolors. Es tracta d’una catarsi col·lectiva com una forma de curar-se i curar. Per això es rega i se sembra com un acte reflexiu, d’unió d’històries i vivències que s’entrellacen i des del cos es narren. Perquè les plantes ben arrelades a la terra -carregades d’història i memòria- alleugen la pena. És una forma de parlar de la mort a través de la vida. Perquè les llavors de memòria es barregen sempre amb les llavors de futur i esperança.
En el mur de l’entrada del cementiri s’ha construït col·lectivament una horta-jardí vertical amb ampolles de plàstic reciclades. Són “Plantes de memòria”, una iniciativa d’Agroarte per recordar el dolor per mitjà de la vida que dóna la natura. En cadascuna d’elles la gent ha escrit el nom del seu familiar assassinat o desaparegut i es reguen i cuiden amb especial cura. En un dels testos es llegeix: “No mor qui se’n va sinó qui s’oblida”.
Amb Metano, al costat d’un grup de nens que van rimant les seves pròpies creacions de rap, vam pujar un pendent fins arribar al cim des d’on es contempla una àmplia panoràmica de tot el barri. Al vessant de davant s’hi troba l’Escombrera on van enterrar els assassinats i desapareguts de l’Operació Orió, la intervenció militar més brutal coneguda en una zona urbana de Colòmbia. “Va ser la matinada del 16 d’octubre de 2002. Es parla d’un operatiu d’uns mil uniformats amb camions i tancs, i amb avions sobrevolant. Es deia que buscaven guerrillers però van matar indiscriminadament; amb ajuda de paramilitars assenyalaven les cases en què havien d’entrar. Aquesta massacre és la que dóna origen a Agroarte com a procés de resistència davant la violència”.
És una filosofia de fer amb l’altre on es barregen diverses expressions corporals i artístiques com el graffiti i el mural, l’agricultura per al manteniment alimentari de la comuna i com a desenvolupament sostenible de l’entorn urbà. Just a l’entrada del Parc Biblioteca San Javier veiem algunes persones de diferents edats ocupades en la sembra i la cura de les plantes als terrenys sense filats ni divisions: n’hi ha d’ornamentals, medicinals i aromàtiques, com la menta que desprèn un intens aroma, i també es conreen verdures i fruites comestibles com la coliflor, el gira-sol, el blat de moro, els plàtans o els guayacanes. Aquests productes no tenen propietari: són de totes les persones que participen en el procés i als quals se’ls garanteix la seguretat alimentària.
Entrem a la biblioteca, amb sales molt espaioses per a la lectura, el joc i els ordinadors. En una d’elles hi ha una exposició de nines i una altra de fotografies del conflicte armat. Els nens s’aturen davant un panell que conté el llenguatge de signes per tractar d’expressar els seus noms amb els dits. En una cartellera s’anuncia amb lletres destacades: “T’agrada sembrar? Participa a la nostra Agroteca cada dimecres des de les 9.30. T’hi esperem. Exteriors Parc Biblioteca”. Quan baixem, en Metano m’explica que la violència continua fortament pel narcotràfic i les anomenades fronteres invisibles: aquelles que no pots creuar, perquè el territori està controlat per màfies locals, a risc “d’exposar-te a una mort del tot injustificada”.
Aquest jove artista de hip hop va estudiar producció musical però ho va deixar. Ara s’està preparant per a cursar Psicologia a la Universitat d’Antioquia. “Jo sóc més d’expressió que de regles escrites”. Porta la música a les venes: la compon, la rapeja i l’ensenya en un taller dins la Casa Morada, la seu d’Agroarte, un espai acollidor amb diverses sales i un pati on mai deixa de sonar la música. Al taller d’avui hi assisteixen quatre infants i un jove: Esteban Andrew, Mimar i Jean Paul. Metano comença a cantar, a escoltar i a rimar. Escriu les estrofes a l’ordinador mentre els altres ho fan en un foli: “Compleja realidad la que vivimos en los barrios, porque no entendemos por qué se sigue matando… Madres preocupadas por sus hijos que no han llegado…”.
A l’entrada em creuo amb la Margoth (43 anys), la “mare rapera” que també escriu, compon i forma part del taller de música. “Expliquem a la gent el que passa en paraules de vivència, de context i de diversitat. Vaig començar acompanyant el meu fill i ara ensenyo a rimar a la meva filla i a la meva neboda. També ens involucrem en la sembra. He après moltíssim a resistir, a ensenyar i a ser millor persona. En aquest procés estem construint una gran família que apostem per la pau d’una manera molt diferent de la pau dels polítics“.
A l’interior de la Casa Morada hi ha un decàleg de la filosofia d’Agroarte. Comença amb el verb estimar: “És una rebel·lia, és més que una resistència. És una oposició a la mesquinesa, a la cobdícia. És recuperar l’essencial i tornar-li al cos el seu únic lloc i a l’ànima el seu millor moviment. Estimar com un acte que ens fa indomables, insubornables, improductius. Esclaus només de la nostra pròpia creació”.
Al pati vam conversar amb en Boti, (33 anys), que ha pintat un mural preciós a l’altra banda del carrer. Ens explica la línia pedagògica del projecte que va teixint aliances amb altres organitzacions de la memòria històrica i amb altres comunes, definint estratègies per enfortir el procés i per estendre la xarxa de voluntaris i afectes. “Agroarte és una llavor que va creixent, un tema de catarsi col·lectiva a través de la sembra. Les llavors del futur són els nens –la renovació generacional– que ve a sembrar i aprendre del procés”. Parla de la formació de talleristes, de la investigació de la memòria històrica i d’altres iniciatives en què està implicat, totes elles molt lligades al medi. “La relació amb l’entorn humanitza i dóna poder a les persones en les lluites pels seus drets. Cal entendre que en la història del nostre territori vam ser creats pels nostres avis pagesos, abans d’entrar l’Estat. Per això la formació és també una comprensió de la nostra història”.
En Boti porta deu anys en aquest treball social, després d’exercir com a mestre, després de realitzar estudis inacabats en una universitat dels Estats Units: “M’avorria, perquè el coneixement acadèmic només serveix per a l’Acadèmia i no per a la vida; i no et dóna claus per entendre críticament la història i la societat“. Al maig viatjarà a Barcelona per explicar l’experiència de Cuerpos Gramaticales, l’acció perfomática i la sembra de cos.
Hi ha una persona hiperactiva que entra i surt contínuament de la Casa Morada, abillat amb un barret de palla i amb l’aixada a la mà. És l‘Aka (30 anys), la persona que lidera aquest projecte des del principi, quan es va començar a sembrar a l’Escombrera on hi ha els cossos de la gran massacre. “Agroarte és un procés de resistència per tot el que va passar aquí amb l’Operació Orió i els desapareguts de l’Escombrera. És un procés pedagògic i d’aprenentatge que forma part de la història colombiana i que es vehicula a través del treball de catarsi i on la terra t’ajuda a processar els teus dolors”. Sosté que es tracta d’una filosofia de fer amb l’altre a través de l’art -els graffiti i el rap urbà- i la sembra. “És una construcció contínua, no fem sempre les mateixes coses, ens anem reinventant. Tenim ja 22 espais a la ciutat de Medellín i diverses aliances amb mitjans de comunicació independents i diverses organitzacions comunitàries. Hem après que aquest país és el nostre i que cal apropiar-nos-en de moltes maneres”.
L’Aka diu que l’Operació Orión no ha acabat i que la violència ha tornat a pujar a Medellín, amb 567 homicidis l’any i amb 90 en el que portem de 2017. I davant d’això volen organitzar cinquanta rituals d’acompanyament a nens i persones assassinades amb un treball d’acompanyament psicològic i artístic que culminarà a finals d’any amb una gran perfomance.
Aquest líder comunitari es va llicenciar en art, va haver de desplaçar-se d’una part del barri en sentir-se amenaçat i avui diu que dedica el 70% a Agroarte, mentre que en el temps restant busca alguna feina per subsistir. Ell, al costat de tots els membres d’Agroarte, tenen molt clar que construeixen teixit social i comunitat des de la base –al marge de l’Estat del qual desconfia–, construint històries i un entorn més sostenible. I, sobretot, no deixen de sembrar llavors de memòria i esperança.
https://youtu.be/4uuxs7Y3WaY
