El títol “Negación” fa referència a les persones que neguen la realitat de l’Holocaust, –a Barcelona en tenim, fins i tot, una llibreria– que la neguen o que ho redueixen a un fet normal en una guerra. Ras i curt: ni els camps van existir com a camps d’extermini i Hitler no en sabia res de res.
El director Mick Jackson ens mostra el judici que es va celebrar a Londres contra la historiadora Deborah E. Lipstadt que donava classes als Estats Units sobre com es va arribar a l’assassinat a les càmeres de gas de milions de persones, jueus la gran majoria. Lipstadt intentava desacreditar un altre historiador, David Irving, que feia mans i mànigues per emmascarar la veritat històrica.
El més curiós del cas és que en el sistema legal anglès, quan hi ha un cas de difamació, l’acusat ha de demostrar que és innocent. Per tant, Lipstadt va haver de reunir un grup de juristes que la defensessin d’aquesta acusació i l’acusador va portar el cas ell sol. La pel·lícula se centra en els dies del judici, en les argumentacions d’uns i d’altres i ens fa esperar la sentència d’un jutge, perquè era un jutge tot sol qui havia de decidir sobre els fets denunciats. Per tant, la veritat dels fets queden a les mans d’una sola persona. Són aquelles coses de la justícia que criden l’atenció.
Ben documentada i ben ambientada, sense escenes de la persecució que van patir els jueus, només amb la paraula i les anades i vingudes dels principals protagonistes, il·lustren un fet que esgarrifa: que encara hi hagi persones que neguin l’evidència claríssima de l’existència dels camps d’extermini. Tres grans interpretacions, com no pot ser d’una altra manera si parlem de Rachel Weisz, de Tom Wilkinson i de Timothy Spall.
