Tots els grans autors contemporanis, de les diverses tendències ideològiques i estètiques, s’han ocupat en algun moment de la seva trajectòria literària, de la infància, l’escola i l’educació, sigui a través de la novel·la de formació, del realisme i la denúncia social, del memorialisme o de qualsevol altre gènere. Perquè, en certa manera, l’escolaritat ha estat una de les experiències que han modelat la seva personalitat i el seu destí. Les han descrit, recreat i interpretat amb timbres ben diferents, mostrant dades, vivències i punts de vista molt valuosos sobre la funció social i moralitzant de l’escola, els temps i espais, els rostres i actituds docents, l’alumne model i antimodel, les relacions entre els diversos actors, les formes d’ensenyar i aprendre, i els rituals i comportaments que conformen el currículum ocult del centre i la caixa negra de l’aula. En aquestes evocacions literàries al voltant de l’escola, situades en la tènue i complexa frontera entre realitat i ficció, i entre la memòria i la desmemòria, sempre sura la dialèctica entre l’odi i la passió, el rebuig i la tendresa, els tons dolços i amargs, els moments feliços i traumàtics, el patiment i la fantasia.
Són diverses les obres que s’han ocupat de recopilar, mostrar, comentar o dialogar amb els textos literaris sobre la qüestió que ens ocupa. Aquí en seleccionem cinc de característiques diferents. La primera és Els grans autors i l’escola (J. Carbonell; R. Torrents; J. Trilla; i A. Tort, Eumo, 1987). Es tracta d’una selecció de textos d’escriptors catalans –Oller, Pla, Sagarra, Rusiñol, Puig i Ferrater, Gaziel…– i d’altres llengües traduïts al català –Dickens, Mann, Canetti, Hesse, Brecht, Passolini, Sharpe…– dels segles XIX i XX, acompanyats d’una breu nota introductòria. Els fragments s’agrupen per temes: l’alumne, el mestre, relacions mestre-alumne, trapelleries, l’internat, l’educació dels valors, mètodes i prodeciments, l’examen, el càstig i la inadaptació escolar.
L’edició dels dos següents ha anat a càrrec de Carlos Lomas. La vida en las aulas (Paidós, 2002) es limita a la reproducció de 132 fragments de diferents èpoques i llengües, encara que dominen els autors castellans: Alberti, Delibes, García Lorca, J.A.Goytisolo, Landero, Muñoz Molina, Umbral… L’altre és Érase una vez la escuela Graó, 2007), que el dedica “a quienes saben que en educación cualquier tiempo pasado no fue mejor y contribuyen a que otra escuela sea posible”. És una invitació a un viatge literari per les històries fingides i verdaderes dels temps ja llunyans de la infància i l’adolescència, on l’escola segueix sent un dels territoris per excel·lència de la memòria (i de la memòria literària). Després d’una suggerent introducció, l’autor agrupa els tòpics més recorrents en aquests deu capítols: La memòria literària de l’escola, Entre l’enyorança i el passar comptes, L’ofici d’educar, Anclats al dur banc, Les afinitats escollides, Les amistats perilloses i els plaers prohibits, L’amor en els temps del ‘cole’, Del tedi de les classes a la gàbia del col·legi, “¿La letra con sangre entra?”, El plaer de l’èxit i el dolor del fracàs, Aprovar o suspendre, Escoles públiques i col·legis privats, i Amor i pedagogia. Perquè, com molt bé explica l’autor a la presentació, “La escuela es un tiempo y un lugar donde no sólo se enseñan unas cosas y se dejan de enseñar y se olvidan otras. Es también un tiempo y un lugar en el que ocurren cosas divertidas y también tristes; donde unos y otros estudian las lecciones, escriben en los cuadernos, juegan en el patio y conversan en las felices horas del recreo; donde habitan las ilusiones y también los desencantos; donde afloran las sonrisas, aunque a veces también aflora el llanto; donde se sufre con el dolor del fracaso y se goza con el placer del éxito; donde se dormita cuando sobrevive el hastío de las horas en la monotonía de las aulas; y donde se escriben mensajes en los pupitres a golpe de bolígrafo o a punta de navaja”. Cadascun dels apartats i textos van acompanyants de breus comentaris i apunts sobre la seva contextualització. En aquest llibre, d’esplèndida edició de luxe amb profusió d’il·lustracions, hi desfilen noms de literatura escrita en castellà com Alberti, J.Aldecoa, Borges, Chacel, Machado, Martín Gaite, Torrente Balleter, Unamuno o Vargas Llosa.
El quart llibre és el de Fermín Ezpeleta El profesor en la literatura (Pedagogía y educación en la narrativa española: 1875-1975, Biblioteca Nueva, 2006). En aquesta obra s’hi inclouen joies literàries, amb els seus corresponents apunts i comentaris sobre el lloc del professor a l’escola primària, a l’insitut, a l’internat, a la universitat i el pedagog particular —des de la perspectiva dels novel-listes espanyols. Al final –no s’ho perdin– hi ha un llistat exhaustiu de peces narratives –novel·la i conte–, que ha servit a l’autor per construir aquest anecdotari escolar, i que mostra alhora l’estreta relació entre pedagogia i literatura.
Per últim, cal fer un esment especial del llibre més recent: Aprendre de lletres (Universitat de Barcelona, 2016), d’Enric Prats que, en aquest cas, se centra en les relacions entre literatura i pedagogia, que l’autor defineix com a vides paral·leles, “perquè l’educació té molt de ficció, així com la narrativa té molt de pedagogia”. Dues vies que condueixen a l’aprenentatge innovador i al creixement més humanitzat. Ens trobem davant d’un llibre molt diferent que els altres quatre, doncs en aquí l’element nuclear no és pròpiament el relat o la citació literària en si –la seva mera reproducció– sinó el que tot això li suggereix a l’autor per parlar de literatura i pedagogia i per repensar l’educació des d’una posició molt compromesa amb la llibertat amb majúscula. En aquest sentit, es distancia tant de les pedagogies dures de l’autoritarisme i del memorisme, com de les pedagogies toves i lleugeres del laissez faire i del sentimentalisme buit i descontextualitzat; i també fuig de les pedagogies tecnòcrates de mirada curta i unidimensional, només pendents dels resultats immediats i efímers. S’aposta per una pedagogia consistent i sòlida que, sense deixar de banda les emocions, es basi en la raó i en la reflexió teórica, assimilant la memòria històrica i projectant-la vers el futur. Sí, un compromís amb la memòria i amb el saber on es mesclen art i ciència, ocurrències i evidències, canvis individuals i col·lectius, espais separats i compartits, que ajuden a pensar sobre el sentit de l’educació i sobre les possibilitats del canvi.
Aquestes vides paral·leles s’estructuren a partir de deu novel·les i narracions, cadascuna de les quals viatgen cap a altres relats literaris. En el primer: L’educació en llibertat: l´illa perduda de Knausgard? parla de la por i de les il·lusions com a motors d’aprenentage de la vida, i de la por a la llibertat. I de les seqüències i de la gestió del temps: “L’aprenentatge requereix temps. També espai físic i mental, però sobretot temps. I el temps passa depressa o lentament, segons com es miri. Per a en Karl Ove el temps de la infantesa és lent i veloç: “Els bons moments passen massa de pressa; els avorrits, costen d’empassar”.
A Fer-se adult i fer-se l’adult: el joc adolescent de Peter Cameron, ens il·lustra de quina manera el món dels adults s’escapa de les coordenades de les generacions posteriors, així com dels perills de la categorització i l’etiquetatge: “Fa perdre els detalls i segresta la particularitat”. I també ho mostra en el viatge de descoberta –talment com l’Ulisses que torna a Ítaca– per saber què vol dir fer-se adult. A La docència sobrevinguda: l’ètica de la imperfecció de John Williams, la vida novel·lada del professor universitari Stoner el porta a reflexionar sobre el compromís ètic del docent i sobre les misèries de la universitat actual, on es sobredimensionen els productes i es menypreen els processos. “La recerca de la veritat, el bé i la bellesa, com en el cas de Stoner, és pràcticament impossible en la universitat actual. Publicar en revistes científiques dites d’impacte, molt citades i poc llegides, ha substituit el plaer d’indagar per un efímer reconeixement”.
Programes empantanegats: les explicacions de Graham Swift és un clàssic exemple, molt conreat en el món de la literatura i del cinema, del bandejament de les humanitats enfront dels continguts utilitaristes que, en el creixent neoliberalisme, cada vegada fan més forat. L’actuació del professor protagonista de la història de Swif, que tracta d’amenitzar la vetllada dels nois i les noies per tal de despertar-los la curiositat i el sentit crític, no és políticament correcte dins dels paràmetres del model tecnòcrata dominant. Això li va com anell al dit a Enric Prats per submergir-se en la crítica de la raó curricular, els programes escolars i les jerarquies de continguts a Les Humanitats en la societat del desconeixement. “En temps d’internet, el coneixement s’ha difuminat, s’ha democratitzat i s’ha perdut entre la immensitat digital, i el repte consisteix a saber localitzar-lo, organitzar-lo i interpretar-lo”.
I en un altre relat, Educar en temps líquids: sempre quedarà Vila-Matas, entra en joc l’erudició literària i pedagògica de Prats per ensenyar-nos les seves cartes encara més clarament: els seus referents literaris i educatius que contribueixen a un pensament sòlid –Bauman hi té un lloc destacat… “per recuperar mons perduts i intentar obrir-ne de nous”.
Com es pot veure, aquest viatge literari-pedagògic se situa entre l’assaig educatiu i el tractat de pedagogia, tal com sosté Xavier Besalú a la crítica que en fa del llibre (Perspectiva Escolar, gener-febrer 2017). En qualsevol cas, s’agraeix aquest plat combinat de de dos camps del saber que s’enriqueixen mutúament i que ens fan créixer alhora a tots els éssers humans. I s´agraeix, també, que si bé les idees pedagògiques d´aquest professor universitari no són lleugeres, si en canvi que ho és el seu estil: lleuger, ric i amé.
