Els tres fills de la Cristina i el Sergio mai han anat a l’escola. La parella va prendre la decisió d’educar-los a casa, amb els seus propis recursos, fins que es van mudar a Brussel·les, on els van matricular en una escola lliure que sí que els convencia. A Espanya, expliquen, mai van trobar aquesta opció i es van llançar al homeschooling, tot i que és una pràctica que aquí no està contemplada.
Aquesta modalitat, triada per unes 2.000 persones a Espanya segons els càlculs de les associacions, es troba en un buit legislatiu. No està prohibida expressament per llei. La Llei Orgànica d’Educació diu que els nens i nenes han d’estar escolaritzats obligatòriament dels 6 als 16 anys, però el Tribunal Constitucional va resoldre el 2010, arran de dos casos a Màlaga, que la “invocada facultat dels pares de triar pels seus fills una educació aliena al sistema d’escolarització obligatòria per motius d’ordre pedagògic no està compresa en cap de les llibertats constitucionals”.
Aquesta sentència va obligar a diverses famílies a escolaritzar els seus fills i “ha condicionat el comportament dels jutges i de l’administració, estan més atents”, apunta Madalen Goiria, professora de dret civil de la Universitat del País Basc amb una tesi doctoral sobre homeschooling. Després del pronunciament de l’Alt Tribunal s’han dictat diverses sentències en diverses comunitats que han forçat a mares i pares a matricular els seus fills i filles en escoles ordinàries en contra de la seva voluntat.
El 2012, per exemple, l’Audiència Provincial de Granada va dictaminar que el fill d’una parella de mestres que rebia classes a casa havia d’incorporar a “un centre oficial”. El magistrat al·ludia en la interlocutòria a la jurisprudència del TC i també a una sentència recent a Alacant, que va concloure que l’escolarització és obligatòria “encara que el menor no es trobi en situació d’abandonament o aïllament que impliqui una pertorbació nociva”, com passa en la majoria d’aquests casos.
“Són famílies en general amb un nivell educatiu alt, molt preocupats per l’educació. Per això, a la pràctica hi ha pocs casos en què es persegueixi o s’investigui”, explica Rafael Feito, catedràtic de Sociologia de la Universitat Complutense de Madrid. L’expert adverteix que és una pràctica que “no té la pretensió de ser elitista però possiblement ho és” perquè implica una dedicació i una renúncia a l’ocupació, “normalment de les dones”. I per això cal tenir un suport econòmic sòlid.
En el cas de la Cristina i el Sergio va ser ella qui va deixar de treballar per ensenyar als seus tres fills a casa. “Dedicar el 100% del temps a l’educació és un sacrifici, molts no ho volen i, dels que ho volen, no tots poden fer-ho”, explica el Sergio, registrador de la propietat. Mentre van viure a Espanya es plantejaven els dies adaptant-los als ritmes del Sergio, el Rodrigo i l’Alejandra. No posàvem el despertador i cadascú es posava a treballar a una hora. La Cristina s’encarregava de buscar materials atractius amb exercicis i tutorials. També viatjàvem molt i fèiem de cada viatge una oportunitat per ensenyar més enllà del llibre”, descriu.
De vegades, resumeix, estudiaven “els tres en comú” -els petits són bessons- i “altres no”. “L’important és respondre a les seves preguntes, als seus interessos, aprofitar aquestes inèrcies en lloc d’imposar-los els aprenentatges. El problema de l’escola és que és massa rígida, compartimenta per edats, per horaris, estandarditza continguts, fa exàmens. I creiem que això és perjudicial per a l’aprenentatge i per a la felicitat”, argumenta en Sergio, la família del qual es mudarà ara al Regne Unit.
Hi ha riscos?
Els homeschoolers conviuen menys temps amb els seus iguals que les nenes i nens que van a classe cada dia. És això perjudicial per a la seva socialització? Feito considera que “cal que estiguin amb altres del seu grup d’edat”, però també que això es pot esmenar amb un altre tipus “d’activitats extraescolars”.
El Sergio explica, en aquest sentit, que els seus fills fan “tota mena d’activitats, com musicals o esportives, i tenen coberta aquesta necessitat”. “Educar a casa no implica que el nen o la nena estigui tancat en una habitació. No és educar en una masmorra”, aclareix, i carrega contra la socialització imposada de l’escola: “els estudiants estan tancats en un lloc en el qual per definició no poden parlar, atenent explicacions d’uns professors i només amb persones de la seva edat, això és boníssim?”.
El sociòleg Rafael Feito percep en el homeschooling un risc en alguns casos. “Depenent de com siguin els teus pares t’educaràs d’una manera o d’una altra. A l’escola coneixes als altres i t’insereixes completament en la societat, ja que l’aula n’és una mostra. Si el homeschooling el practiquen comunitats tancades, fins i tot sectàries, és perillós”, assenyala el catedràtic.
El perfil de homeschoolers als Estats Units, per exemple, respon a famílies religioses que rebutgen l’educació laica de les escoles i donen una formació vertebrada en fortes creences, segons la investigació de Madalen Goiria. Això, però, no passa gairebé mai a Europa.
En l’entorn europeu diversos països que contemplen com a opció legal l’educació a casa passen controls a les famílies. A França, per exemple, han de registrar-se prèviament i es donen inspeccions a casa que valoren la planificació. L’administració pot negar a les famílies el permís per continuar. La legislació a Portugal obliga a matricular a tots els nens i nenes a la zona en què viuen i després poden triar la modalitat presencial o no presencial, però tots han de fer els exàmens. A Itàlia, Irlanda, Bèlgica o els Estats Units també és legal i Àustria l’ha regulat. Entre els de l’entorn que no hi ha Grècia, els Països Baixos i Alemanya.
Com s’investiga a les famílies
Algunes comunitats autònomes, com Euskadi, asseguren que denuncien sistemàticament davant la Fiscalia de Menors quan tenen coneixement d’un nen o nena no escolaritzat. L’avís pot arribar del col·legi, si ha deixat d’assistir-hi, o de serveis socials amb un comunicat d’absentisme.
“Aquesta informació està en el padró dels ajuntaments. El normal és que després de detectar-ho es pregunti a les famílies i se’ls demani, en el cas d’estar educant a casa, la documentació corresponent via inspecció educativa”, explica l’experta Madalen Goiria. Si les respostes satisfan a l’administració, de vegades s’arxiven; si no, es porta a Fiscalia de Menors i d’aquí al jutjat. Pot passar una cosa semblant, assenyala Goiria, quan els estudiants estan en projectes educatius no homologats, les conegudes com escoles lliures.
“És difícil saber en quants casos el periple ha acabat amb una ordre d’escolarització per la via civil. La gent no ho va explicant normalment. Els hi provoca angoixa i se senten malament perquè pensen que els han expropiat el dret a proporcionar la formació que consideren més adequada per als seus fills”, indica l’experta. eldiario.es no ha aconseguit que cap família que està educant a casa expliqui la seva experiència. El motiu, diuen: la por a distingir-se.
Diversos dels experts consultats expliquen que de vegades aquestes famílies matriculen els seus fills en cursos d’escoles nord-americanes perquè puguin examinar-se. Això mateix va passar en el cas d’Alacant: el nen a qui la justícia va obligar a escolaritzar estava apuntat a un curs a través d’internet a Califòrnia que permet convalidar el títol a Espanya.
El Ministeri d’Educació compta amb un Centre per a la Innovació i Desenvolupament de l’Educació a Distància (CIDEAD) pensat per a estudiants de tots els nivells que “es veuen impossibilitats per rebre ensenyament a través del règim ordinari”, el que no seria aplicable als homeschoolers. La cartera que dirigeix Iñigo Méndez de Vigo recorda que, amb la Lomce -com amb la LOE- “tots els alumnes d’entre 6 i 16 anys han d’estar necessàriament escolaritzats i assistir a un centre educatiu”, ja que l’ensenyament bàsic -que comprèn aquest rang d’edat- és obligatori per a totes les persones.
