Detroit, dirigida per Kathryn Bigelow, guardonada amb un Òscar per En tierra hostil i a qui devem també, entre d’altres, La noche más oscura, ens mostra els fets que van patir els habitants d’alguns barris de Detroit l’estiu de 1967.
Disturbis en una època on els drets civils no estaven consolidats ni de bon tros, on ser negre era sospitós pel poder establert. La primera part, amb imatges de documental –tota la pel·lícula ens recorda com es filma un documental- ens passeja per una ciutat embogida, carrers de barris pobres plens de gent que es manifesten, que cremen botigues i que s’enfronten a la policia i a l’exèrcit que té com a missió reprimir els seus participants.
Un cop tenim ben clar l’origen dels incidents entrem a la part més extensa i més dolorosa de la pel·lícula, plena d’escenes que et fan patir. Un grup de policies racistes entren en un hotel i amb l’excusa de trobar l’arma d’un franctirador sotmeten un grup de nois negres i dues noies blanques a tota mena de vexacions. El resultat és molt dramàtic i està filmat amb tanta proximitat que se’t fa impossible deixar de pensar que tu estàs en aquell hotel i que ets una de les víctimes.
La part final, molt més breu, recull escenes del judici que es va celebrar en contra dels policies criminals amb resultats que no té res a veure amb la justícia. I s’acaba amb unes notes històriques, amb fotografies dels personatges de carn i os que van patir el que hem acabat de veure.
Una filmació excel·lent. Una música perfecta i unes interpretacions molt ajustades, al costat dels moviments de càmera que ens recorden les turbulències emocionals que pateixen els protagonistes, fan que pugui afirmar, i crec que no exagero gota, que estem davant d’una de les pel·lícules de l’any.
https://youtu.be/5jb96NoJ4AQ
