En els últims anys escoltem amb freqüència un mantra que afirma que l’educació a Espanya no està mal finançada, que el problema consisteix més aviat en la destinació i l’ús dels fons rebuts, que se suposa que no sempre estan adequats ni orientats a la millora de la qualitat. Tant en informes internacionals com en nacionals es troben comentaris d’aquest tipus, generalment en formulacions menys contundents, però que ja s’encarreguen els diversos tertulians i opinadors d’endurir. Doncs bé, els proposo un exercici senzill: vegem què ens diuen alguns d’aquests informes sobre el finançament de l’educació universitària –aquest és el camp en què treballo actualment– i valorem després les dades. No parlo d’opinions, sinó de dades fredes.
L’informe de l’OCDE Education at a Glance, que com és sabut inclou una selecció d’indicadors internacionals de l’educació, ens deia el 2016 que l’any 2013 (al qual es referien les seves dades) la despesa en educació superior per estudiant ascendia a Espanya a 12.604 dòlars en paritat de poder adquisitiu. Aquest mateix any, la xifra ascendia en el cas d’Estats Units (recorden aquell país que té tantes universitats excel·lents en els diversos rànquings?) a 40.933 dòlars; al Regne Unit, a 25.744 i, a Suïssa, a 25.126. La despesa mitjana dels països de l’OCDE arribava als 15.772 dòlars per estudiant, un 20% superior a la xifra espanyola. Espanya se situava en el lloc 20 entre els 34 països analitzats.
Si observem les xifres de la despesa total anual en educació superior en percentatge del PIB en aquest mateix any 2013, la comparació és encara més feridora, ja que Espanya ha retrocedit fins al lloc 26, amb un escàs 1,28% del PIB, mentre que els Estats Units arribava al 2,64%; Canadà, a l’2,51%, i Xile, al 2,35%. La mitjana de l’OCDE se situava en l’1,56% i la mitjana de la Unió Europea, en l’1,41%.
Pel que fa a la participació del sector públic en el finançament de la despesa total en educació superior, Espanya se situava en el lloc 18 (en aquest cas sobre 32), amb un 69,3%, llunyà al 95% de Finlàndia, Noruega, Àustria i Dinamarca, sent la mitjana de l’OCDE del 70% i el 78% el de la Unió Europea. I si ens centrem en la despesa pública en educació superior com a percentatge de la despesa pública total, quèiem novament al lloc 26, amb un modestíssim 2,14%, mentre que Nova Zelanda arribava al 5,18%, Xile al 4,91% i Noruega al 4,34%, amb una mitjana dels països de l’OCDE per sobre del 3%.
Si s’examina l’evolució de la despesa total en educació superior per estudiant, s’aprecia que Espanya el va augmentar de forma paral·lela a la mitjana de l’OCDE entre 2005 i 2010 i a partir de llavors va caure abruptament fins al 2012, situant-se en aquell data per sota de 2005. En conseqüència, la distància existent amb l’OCDE ha anat augmentant en aquests últims anys, i en l’actualitat és bastant inferior.
Això és el que ens diuen les dades, encara que no sempre es prenguin en consideració. Si un observa el pressupost per estudiant de les universitats situades en els llocs superiors dels diversos rànquings, ha d’apreciar que la diferència amb les universitats espanyoles és considerable, que arriba a ser de més del doble o el triple. En aquestes circumstàncies, és molt difícil competir. És com si un atleta hagués de competir amb el calçat que utilitzàvem als estadis fa quatre dècades contra d’altres que van equipats amb l’últim model.
Si com a conclusió de l’anàlisi d’aquestes dades els digués que tots els indicadors analitzats posen de relleu que la societat espanyola en general, i les administracions públiques en particular, haurien de prioritzar la despesa en educació superior i, en particular, la despesa pública, si es vol assolir la mitjana de l’OCDE i aproximar-nos als països líders, pot haver-hi qui estigui temptat de denunciar que els rectors sempre estem queixant-nos en comptes de fer la nostra feina. Si a més els dic que la informació facilitada posa de manifest, també, que en aquests últims anys la distància dels diferents indicadors amb l’OCDE s’ha accentuat i d’aquí que sigui necessari un esforç addicional per reduir-la, algú pot pensar que estic intentant justificar els pobres resultats de les nostres universitats.
Però, i si els dic que posin aquestes tres afirmacions entre cometes i les busquin l’Informe CYD 2016. La contribució de les universitats espanyoles al desenvolupament (Pàg. 19)? I si els digués que el patronat de la Fundació CYD està presidit per la senyora Ana Botín i en formen part presidents de les més importants empreses espanyoles? I si s’adonessin que aquestes frases no són queixes de rectors planyívols ni d’antisistemes irredempts? I si finalment tinguessin raó i arribéssim a la conclusió que les universitats espanyoles estan infrafinançades? Potser a partir d’aquest reconeixement poguéssim dissenyar polítiques universitàries orientades cap al futur i permetéssim a les nostres universitats situar-se on poden legítimament aspirar a situar-se i prestar el servei públic d’educació superior que la nostra ciutadania mereix. Potser llavors…
