El relat sobre les mobilitzacions ciutadanes que van permetre votar en el referèndum de la independència de Catalunya el diumenge 1 d’octubre dóna per descomptada la participació de la comunitat educativa en l’obertura de les escoles. En aquest article desgrano el concepte de comunitat educativa afinant-ne la composició, la pluralitat, la iniciativa, les presències i les absències que tal dia com aquell van ser molt significatives.
Un any després d’haver tancat el treball de camp, i trobant-me de ple en la redacció de la tesi Famílies amb una veu molt desigual; la participació de les famílies en el sistema educatiu des d’una perspectiva de classe, esclaten els fets de l’1 d’octubre que tornen a posar la comunitat educativa en el focus de l’escena política. En aquest cas per un fet absolutament prosaic: cal obrir les escoles com a seus electorals per a celebrar un referèndum que el Tribunal Constitucional havia suspès. Els circuits formals de qualsevol comtesa electoral pel que fa a procediment d’obertura de les seus electorals no només no estan garantits sinó que les direccions de les escoles han estat advertides per la delegació del Govern espanyol d’una possible inhabilitació i greus sancions econòmiques si facilitaven l’accés als centres. A partir d’aquí, la comunitat educativa, de manera “improvisada i autogestionada”, comença a convocar jornades lúdiques, culturals i festives des del divendres fins el diumenge, de manera que l’escola no tanca i es manté oberta fent possible que més de dos milions de persones a tot el país puguin exercir el seu dret de vot.
La nit de dissabte els mitjans de comunicació es fan ressò d’escoles arreu de Catalunya ocupades pacíficament per les famílies, els infants, els veïns i les veïnes, on s’organitzen àpats comunitaris, s’habiliten els gimnasos per a dormir i es fan xocolatades per esmorzar; s’amenitza tot plegat amb música, poesia, jocs, contes o debats… en una mostra extraordinària de capacitat d’autogestió i creativitat popular. El discurs oficial (TV3) destaca la capacitat d’iniciativa i la implicació de la “comunitat educativa”, un terme que en aquest context proposo revisar.
Es construeix un relat que en principi ratificaria la meva hipòtesi de recerca segons la qual la base associativa, la tradició de gestió de serveis i d’acció directa de les AMPA en l’espai micro de l’escola i del barri, possibilita l’emergència d’organitzacions familiars amb capacitat d’acció en xarxa i potencial capacitat d’incidència pública i política.
Només a Barcelona, sembla ser que dels 156 centres educatius que són seu electoral, 71 s’ocupen la nit de divendres i 97, la nit de dissabte. Si posem que la mitjana de persones –entre els llocs on van ser només una vintena i els que en van agrupar més d’un centenar– és de 60, estem parlant d’unes 600 persones, més les criatures si n’hi ha, que desafien els advertiments judicials dormint a les escoles. A les 6 del matí de diumenge, aquestes xifres es desborden i totes les seus poden obrir les portes gràcies a l’arribada massiva dels veïns i veïnes del barri custodiant les urnes.
Però –seguint amb els objectius de la meva tesi– em cal esbrinar qui lidera realment la convocatòria cívica sota l’epígraf de comunitat educativa, quina és la composició social de les persones participants en les tancades i quin paper hi han tingut les AMPA. ¿Es tracta d’una iniciativa bottom up o d’una mobilització dissenyada top down per instàncies superiors? Una nova figura, anomenada Comitès de Defensa del Referèndum, que a molts no poden deixar de ressonar-nos com els vells CDR de defensa de la revolució cubana, emergeix aquella nit com a protagonista real de l’acció a les escoles.
Selecciono una petita mostra de set escoles públiques i un institut de Gràcia i del Poblenou (on he fet el meu treball de camp) i els visito entre les 21 i les 24 h del dissabte 30 de setembre. Pretenc saber el nombre de persones presents i la seva tipologia, què fan, quin ambient hi ha, com i qui ha pres la decisió d’obrir l’escola i si l’AMPA hi juga algun paper.
Crònica d’una nit màgica (màgica era una de les paraules talismà en els mitjans i les xarxes)
21 h: escola del Nord de Gràcia
(És un centre d’alta complexitat sociocultural, per tant hi ha poca presència de famílies catalanoparlants de classe mitjana, malgrat està remuntant matrícula i té bons resultats gràcies a un projecte Magnet. Hi ha AMPA i des de l’equip directiu es treballa per la participació de les famílies).
Hi ha unes 25 persones entre el pati i el vestíbul. Totes adultes i gent gran. Tres o quatre adolescents. Ambient silenciós, d’expectació. No es coneixen gaire entre elles. No hi ha cap família ni cap mestre de l’escola. Formalment organitzen un recital de poesia. No aclareixen com han aconseguit les claus. Fa una setmana es va crear a Vallcarca –a l’ateneu popular la Fusteria– el Comitè de defensa del referèndum i s’han organitzat per obrir les escoles on “no hi ha AMPA”. Tenen paelles per fer sopar comunitari. Conec una parella del barri que són mestres d’altres escoles.
“Aquí no hi ha AMPA. Aquesta escola és rarota… No veus que no hi ha nens? A l’institut de la Vall d’Hebron també hem anat a cobrir. Allà els estudiants són poc arrelats. No veus que són de cicles… amb un perfil…” M’ho diu un home que porta la veu cantant a la porta de l’escola.
21.20 h: escola a Vallcarca
(És un centre de complexitat mitjana, amb força presència de famílies llatinoamericanes. Té una Ampa activa, amb tradició d’organització d’activitats esportives al barri)
Hi ha unes 50 persones adultes i una quinzena d’adolescents jugant a bàsquet. Han parat una taula llarga al pati i estan sopant, compartint el que ha dut cadascú. Bon ambient, germanor, es coneixen entre ells. Es quedaran a dormir. Sembla una AMPA… I ho és: és l’AMPA de l’escola concertada que hi ha dos carrers més amunt, que com que no és seu electoral ha vingut “en pes” a obrir aquesta escola on creuen que no hi ha AMPA. També hi ha algunes famílies d’altres centres concertats de prestigi del barri. S’han organitzat amb el Comitè de defensa del referèndum de Vallcarca i s’han repartit les escoles públiques on els sembla que no hi haurà gent. A la que hi ha al costat del Parc Güell “no els ha calgut anar-hi perquè allà si que hi ha una AMPA activa que garanteix les activitats tot el cap de setmana”.
Un pare s’aixeca i pregunta amb veu forta: “Algú dels presents porta els fills a aquesta escola? Ningú?” Em diu: “Ho veus…?” I jo em pregunto: on és la comunitat educativa de Vallcarca?
21.45 h: escola a la frontera entre Gràcia i Guinardó
(És un centre d’alta complexitat, amb una presència de famílies immigrades molt superior a la mitjana del barri, fruit de la segregació escolar en aquesta zona)
Hi ha unes 30 persones grans, 10 joves, 10 nens i nenes. Estan asseguts a les escales exteriors a l’entrada de l’escola, altres en rotllana i alguns en una taula acabant de sopar. Hi ha quatre famílies de l’escola, dues catalanes i dues procedents d’altres regions d’Espanya, de classe treballadora. Es queixen que l’AMPA explícitament no s’ha volgut implicar van fer vot per correu electrònic i va sortir que no– i l’activitat per mantenir l’escola oberta l’ha hagut de fer el Comitè de Defensa del Referèndum de Gràcia. Elles deixen molt clar que hi són a títol personal, igual que tres mestres que també hi han estat tota la tarda i ara han marxat. Hi ha un grup de joves que són monitors de lleure de l’esplai del barri. Esperen l’arribada de més companyes. Comença la cassolada i es posen a picar desorganitzadament, tímidament.
22.15 h: institut a la frontera entre Gràcia i Guinardó
(És un centre d’alta complexitat, amb una presència de famílies immigrades molt superior a la mitjana del barri)
Hi ha unes 50 persones adultes i una vintena de joves. A la porta estan fent una batucada amb molt de ritme i soroll. Alguns joves amb timbals i altres percussions. Reconec professors de Secundària que no són d’aquest institut. Penso que més que comunitat educativa, veig sector docent. Aquí no hi ha ningú del centre, m’aclareixen. Cap alumne, malgrat que hi ha molts adolescents i joves d’altres centres. Han vingut dos professors per ajudar-los a instal·lar-se al gimnàs, però l’activitat l’organitza el Comitè de Defensa del Referèndum de Gràcia i el grup de tabals del correfoc. M’expliquen que al llarg de la tarda tothom ha aportat el que sabia: taller de salsa, ganxet amb les àvies, esport… A part dels joves, la mitjana d’edat està per damunt dels seixanta.
22.30h: escola de Gràcia
(És un centre de baixa complexitat conegut al barri pel seu projecte innovador. Els tres centres estan al mateix carrer separats per pocs metres, però la composició és completament diferent. Aquí hi ha famílies de classe mitjana catalanes amb formació universitària)
Hi ha unes 150 persones i molts nens jugant al pati. Acaben de sopar (taules parades, begudes, tipus festa de l’AMPA), hi ha equip de so amb música al pati, cartells i pancartes, on es veu que l’activitat lúdica i cultural no ha parat en tota la tarda. 22.30 h i comença un debat amb dos juristes de les Illes Balears per parlar de drets i llibertats democràtiques. Hi ha 90 adults i 20 infants apuntats per dormir. Estan demanant que alguns voluntaris vagin a reforçar altres escoles de la zona (en citen dues de les que concentren més famílies castellanoparlants i immigrades), “que són molt pocs”. Aquí ho tenen tot molt organitzat. Es nota que no és la primera activitat col·lectiva que organitzen, hi ha un alt nivell de compromís amb l’escola i amb el país. És la primera de les quatre escoles que he vist on puc parlar de comunitat educativa amb certesa. Van decidir actuar en una assemblea improvisada divendres tarda, i ja no van marxar de l’escola. No ho organitzen com a AMPA sinó les famílies a títol personal, per no comprometre ningú.
23h: escola de l’oest del Poblenou
(És un centre de baixa complexitat que forma part de la xarxa d’escoles de nova creació i innovadores del barri. La majoria de famílies són catalanoparlants de classe mitjana).
Es comença a fer tard, però encara hi ha molta animació al pati de l’escola: hi ha unes 200 persones (pares i mares joves) i una trentena de nens i nenes.
Han fet sopar popular i estan començant a organitzar el gimnàs per dormir-hi amb les criatures. Hi ha música en directe. Ambient festiu amb els dracs i gegants de l’escola a l’entrada. Cartells, begudes, equip de so. Igual que a l’escola de Gràcia es veu tradició d’organització d’esdeveniments d’aquesta mena malgrat aclareixen també que no ho fan com a AMPA, sinó que són les famílies voluntàries a títol personal. Ho van organitzar divendres a la sortida de l’escola i via WhatsApp. L’equip docent de l’escola no ha passat en cap moment, però els hi ha fet confiança: estan a casa seva. Aquí clarament és la comunitat educativa que s’apropia d’un espai que li és familiar. La diferència és el to festiu del Poblenou, contraposat al to més polititzat de Gràcia, on a les 22.30h començaven xerrades de contingut jurídic.
Em saluden un conseller del districte i un membre de l’associació de veïns que també estan fent la ronda com jo i, diuen, com “gent del departament que va mirant que no hi hagi cap escola tancada”. No puc aclarir massa aquesta afirmació, que retinc amb l’interès d’esbrinar si és un moviment autogestionat o organitzat per instàncies superiors. Sembla ser que les escoles del Besòs no poden obrir per manca de famílies de suport. L’escola veïna, en canvi, està “a tope”.
23.20h: escola del centre del Poblenou
(És un centre d’alta complexitat, dels més antics al barri, amb una presència de famílies immigrades molt superior a la mitjana de la zona)
Poca gent, silenci i cares llargues d’expectació, perquè han començat a córrer rumors que la policia podria intentar fer-los fora de les escoles per la força. Deu persones fumen a fora el carrer (dins l’escola mai ho farien), i no més de deu al pati, fosc i en silenci a aquesta hora de la nit. Al sorral uns joves han plantat dues tendes per dormir perquè no els han obert la porta de l’escola. La resta dormiran sota el porxo. De l’AMPA només hi ha tres persones que conec pel seu activisme a la Plataforma pro-escola pública del Poblenou. M’expliquen que l’AMPA de l’escola passa per un mal moment, la junta actual està dimitida. L’AMPA no es va voler posicionar. Han obert avui a la tarda pels pèls perquè han tingut el suport de la gent del barri organitzada en un Comitè de Defensa del Referèndum. No saben com ha aparegut la clau del pati. No hi ha hagut gens d’activitat. Han menjat un entrepà a peu dret.
Compten que a la nit no seran més de 30 i estan espantats perquè sembla que la Policia Nacional ja s’està començant a mobilitzar. Han enviat els nens cap a casa.
24h: escola del casc antic del Poblenou
(És un centre d’alta complexitat, dels més antics al barri, amb una presència de famílies immigrades i de classe treballadora força superior a la mitjana de la zona)
Hi ha unes 50 persones i alguns nens i adolescents (10), la minoria són famílies de l’escola, la majoria veïns i veïnes del casc antic, persones bastant grans. Estan fent cinema a la fresca: Indiana Jones. Saludo a dues mares actives que conec de la Plataforma d’Ampes que m’expliquen que s’ha obert l’escola gràcies a la implicació del Comitè de Defensa del Referèndum del barri. L’AMPA no hi té res a veure. A mitja nit sona l’alarma perquè es connecta automàticament a aquesta hora. Hi ha una mica de tensió fins que entre tots aconsegueixen desconnectar-la. Alguns nens ja dormen al gimnàs però diuen que a les 5 h se’ls enduran cap a casa per seguretat.
Jo tanco aquí la meva ruta nocturna, recollint informacions que m’arriben d’altres escoles de la ciutat i confirmen una tendència segons la qual allà on hi ha AMPA actives amb famílies catalanoparlants de classe mitjana l’afluència de gent i d’activitat ha estat un èxit. La fórmula normalment ha estat la mateixa, les famílies en assemblea han decidit organitzar-se i han rebut l’impuls del Comitè pro-referèndum del barri. En el cas d’escoles on les famílies són majoritàriament de classe treballadora, provinents d’altres indrets d’Espanya o del món, l’escola s’ha pogut obrir gràcies a la presència dels Comitès pro referèndum. Només trenquen aquesta tònica dues escoles i un institut de Nou Barris. Allà, treballadores i precàries per excel·lència, el teixit social és prou dens per a que la comunitat, la del lloc, sigui quin sigui el seu origen, se senti concernida a moure’s en defensa de les llibertats.
La comunitat mancada
Constato de nou –dic de nou perquè des dels resultats de la recerca Famílies amb veu tenim evidències en aquest sentit– que la il·lusió d’una comunitat educativa empoderada i activa des de la base per la defensa del bé comú, és només això, una il·lusió. Constato que haurem d’anar abandonant el concepte comunitat en singular i introduir el de les comunitats en plural, perquè hi ha un grup de famílies, que també són pares i mares de l’escola, veïns i veïnes del barri, que aquesta nit no hi són, malgrat casa seva és a pocs metres d’allà. Tan a prop i tan lluny a l’hora.
Acabo la nit amb l’emoció d’una mobilització popular per l’exercici de la democràcia, pacífica, cívica, festiva, ressonant-me a les orelles. Una emoció que s’aigualeix davant l’evidència que el relat de La Comunitat, una i amb majúscules, cau, davant la pluralitat de pares i mares d’unes criatures que van a la mateixa escola, però avui no hi han portat el sac de dormir.
En aquests darrers cinc anys que he fet treball de camp resseguint assemblees grogues, coordinadores contra les retallades o xarxes per la insubmissió a les proves externes i a la LOMCE, poques famílies de classe treballadora o d’origen immigrat he pogut comptar-hi. ¿Les seves lluites són unes altres? ¿Els codis identitaris que tenyeixen les mobilitzacions fan que no s’hi sentin concernides? ¿Té a veure amb el fet que avui la reivindicació d’independència i pel dret a decidir ha estat capitalitzada per forces polítiques amb poc arrelament als barris treballadors castellano-parlants?
No tinc respostes. Només algunes constatacions.
Aquesta nit ha sigut una comunitat educativa –i la que s’articula al voltant de la cultura popular, el lleure educatiu, l’associacionisme de barri– la que ha actuat: efectivament, el rodatge del fer coses en comú dóna múscul organitzatiu i capacitat de, en tres dies, presentar una programació sostinguda durant un cap de setmana per garantir (contra la llei i l’amenaça de les forces de l’ordre) que l’escola es mantingui oberta el diumenge. En certes escoles ha estat una comunitat trasplantada, cobrint una “absència de la comunitat del lloc”, i en d’altres una comunitat que “jugava a casa”.
En alguns casos, la capacitat d’autogestió no ha requerit instruccions o directrius de fora, i en d’altres la societat civil catalana, que en els últims mesos s’ha vist vertebrada per l’Assemblea Nacional de Catalunya, ha arrodonit un encàrrec que comptava amb el suport implícit (explícit no, perquè era susceptible de tenir conseqüències penals) de les institucions.
La imatge d’unes escoles obertes a pulmó per la pròpia comunitat és molt potent pels observadors internacionals, però alhora és molt feble de portes endins quan la comunitat real d’aquella escola no hi és representada.
