En Javier viu a Barcelona i treballa en un centre cultural. Té un fill de tres anys que es diu Jero. Des de fa un temps ha optat per portar-lo a coll a tot arreu on va. “En una ocasió el director d’un centre d’art que venia de visita ens va dir a mi i a d’altres que veníem amb els nens a sobre que érem uns pares progres”. El que descriu en Javier és un prejudici estès en moltes feines: s’assumeix que els homes estan lliures de responsabilitats de criança.
En Javier té clar que no està ben vist: “Gairebé mai he estat qüestionat obertament, però em trobo amb la necessitat d’haver de justificar que sóc igual de bon professional encara que vagi acompanyat del meu fill”. En el seu cas ha anat més enllà i quan el conviden a formar part d’un esdeveniment fora de la ciutat duu a terme dues tàctiques. La primera és deixar clar que no pot respondre fins que no negociï amb la seva parella si poden encaixar-ho. És una forma interessant de no donar per fet que l’home pot acceptar sense més qualsevol repte professional que impliqui desplaçar-se, perquè potser en la seva vida domèstica no és possible.
La segona és demanar honoraris extra per poder suplir la seva baixa. “En una ocasió, un Ajuntament va acceptar la meva petició i em van pagar més”. En aquest cas, quan no es compta amb una xarxa familiar que es faci càrrec de la cura dels nens, si la parella que es queda mentre l’altra persona viatja té una feina amb uns horaris que fan incompatible la criança, l’externalització pagada de les cures es converteix en l’única opció.
La conciliació entre vida professional i vida personal és un assumpte que afecta transversalment a qualsevol que s’embarqui en un projecte de criança. Per a en Javier de Domingo, soci d’AHIGE (Associació d’Homes per la Igualtat de Gènere) a més de psicòleg fundador del moviment Si els homes parlessin, la clau està en el concepte de corresponsabilitat: “Quan consultes la definició de corresponsabilitat, es dóna per fet que és entre les dues parts d’una parella. Però no diu que tingui res que relacioni aquesta responsabilitat compartida entre individu i col·lectiu, entre treballador i empresa. La coresponsabilitat s’ha d’entendre al·ludint a la parella, a l’empresa i a la classe política. No pot per tant ser concebuda únicament com que l’home s’incorpora al mercat de la llar, sinó com l’empresa s’incorpora a la llar”.
Això justament és una cosa que ha afectat molt en David. Ell viu a Madrid i treballa a la indústria audiovisual. Actualment és autònom però reconeix que la seva targeta de visita és la seva filla Victoria, ara de set anys: “Jo em caracteritzo per dir que sóc pare d’una nena abans d’explicar a què em dedico”. Reconeix no haver tingut massa problemes al respecte tot i que es percep com una excentricitat: “És com si tingués un fetitxe estrany, no? L’oncle boig que porta la seva filla a reunions de feina perquè li doni sort. No se sol concebre la necessitat vital de portar a la teva filla a coses de feina”.
De nou, es tracta d’una feina creativa, on la facilitat per encaixar la part professional amb la personal és més senzilla. En David apunta cap a una reflexió interessant: “Curiosament crec que s’ha respectat molt més que ho fes per ser home; es veia com una cosa original i cool“. Visibilitzar el tenir una filla és l’única manera de deixar clar que és impossible mantenir els nens allunyats d’espais professionals que cada vegada més es difuminen amb els personals: la safata d’entrada i la teva filla tenen en comú que ‘sempre hi són’, fins i tot quan no estàs amb elles.
No és només una qüestió d’individus
Tot i que en alguns països les polítiques de conciliació són més afavoridores que a Espanya, la veritat és que trobem moltes similituds en situacions de pares que intenten equilibrar les diferents facetes de la seva vida. Un estudi de l’Eurostat va assenyalar que “en tots els Estats membres, hi ha una proporció molt més gran de dones que d’homes que realitzen les tasques relacionades amb la cura dels nens, les tasques domèstiques i la cuina”. Concretament, a la UE el 2016, el 92% de les dones de 25 a 49 anys (amb fills menors de 18 anys) cuidava als seus fills diàriament, en comparació amb el 68% dels homes. D’altra banda, el 79% de les dones cuinaven i/o realitzava tasques domèstiques diàriament, en comparació amb el 34% dels homes.
Hi ha ocasions en què es tracta de falta de voluntat, però tal com indica Javier de Domingo, “les dues parts de la parella poden intentar ser molt corresponsables, però si l’entorn no afavoreix i no ajuda, de poc serveix. I al final la responsabilitat es carrega sobre els individus”.
En Charlie viu a Londres i treballa com a investigador freelance. La seva filla, l’Ethel, està a punt de complir un any i encara hi ha molta gent que no entén per què ell no treballa els dijous. Va ser una de les seves estratègies per intentar conciliar vida professional amb criança i assumptes personals. “Una vegada el avises és tant estrany. Al final ser freelance és complir una sèrie de tasques o objectius, la gent no sol ficar-se massa en el com”.
No obstant això, per en Charlie la criança ha suposat un canvi radical que no s’esperava. “Recordo quan a les classes de preparació al part ens deien que un nadó consumeix 45 minuts de cada hora de les nostres vides. En aquell moment vaig pensar que era una tonteria, però ara m’he adonat que és veritat”. El que en Charlie descriu és el que moltes mares i pares ja saben: fins i tot quan el nadó està adormit, hi ha centenars de coses per fer: posar rentadores, rentar biberons, comprar bolquers, reposar la crema hidratant per si se li irrita alguna part del seu cos, fer menjar sa per evitar comprar els potets de grans marques que inclouen sucres…
En Charlie reconeix que ha eliminat la procrastinació de la seva vida professional, però també han desaparegut la majoria d’espais de socialització: “Abans per treball anava a moltíssimes coses: inauguracions, conferències, presentacions de llibres… Tot això s’ha acabat. Si crec que no em va donarà diners, directament no ho faig”.
Tot i que en Charlie té el privilegi que la seva parella segueix de baixa i això li permet treballar de 9:00 a 17:00 en una oficina els dilluns, dimarts, dimecres i divendres, reconeix que molts dies no té energies per a res més quan arriba el final del dia. “Intento dir que no molt més que abans, intento ser selectiu. Però, tot i això, em costa perquè no vull decebre a ningú a la feina. La veritat és que no sé com ho fa certa gent per mantenir treballs creatius i dedicar-se a la criança”. I és que la criança és més que un treball de 40 hores a la setmana.
Això mateix li passa a en Lukasz. Treballa a la televisió, amb un horari entre les 9 del matí i les 3 del migdia i després de 5 a 7 de la tarda. En les seves estones lliures escriu i intenta guanyar més ingressos com a guionista i assagista. Vivint a Varsòvia i especialment a l’hivern ha de passar moltes hores a casa. La seva parella porta el seu propi negoci i ha de passar molt temps fora, així que generalment tot requereix d’una planificació prèvia que sol fer-se durant el cap de setmana anterior.
Així que durant moltes tardes, en Lukasz es fa càrrec de l’Helena, la seva filla de quatre anys i mig. “En moltes ocasions cancel·lo reunions perquè me les proposen a hores incompatibles amb la criança. Últimament de fet el que faig és convidar-los a casa meva. Algunes vegades ho entenen i altres vegades no. Però jo estic cansat d’haver d’explicar-ho. És així i punt”.
Però mantenir una reunió de treball envoltat de joguines i amb una nena no és senzill. Per més que intentis alliçonar un nen que ha de respectar els teus temps, el seu desig de passar temps amb tu i la seva limitada capacitat per memoritzar aquest tipus de necessitats adultes fan que les demandes siguin contínues. “Les reunions poden ser molt divertides a vegades. Estàs enmig d’una discussió super profunda quan t’interromp la teva filla per dir-te que té caca”. Inevitablement les reunions han de ser curtes i els interlocutors han d’estar preparats per acceptar les condicions. “Sempre li dic a l’Helena que estaré amb ella en una estona i intento que així sigui. Però també vull que entengui que cada un necessita temps per a les seves coses”.
“Ells confien en mi”
En Menno viu a l’Haia i treballa a Amsterdam, a uns 45 minuts amb tren. Té dues filles de 4 i 1 any respectivament. Treballa en una Fundació que abans que fos pare va acceptar que treballés una hora menys cada dia a l’oficina i ho fes des de casa: “Va ser una cosa que va començar per facilitar-me el desplaçament. Però un cop vaig ser pare es va mantenir i té molt sentit per a mi, perquè em permet arribar a temps cada dia per fer-me càrrec d’elles quan surten de l’escola bressol”.
En Menno dóna en el punt clau del que sembla ser una obvietat però que en certs contextos convencionals de feina no és tan comú: “Es basa en la confiança. Ells confien que jo vaig a treballar a aquesta hora a casa i jo em comprometo a fer-ho. És cert que hi ha vegades que la feina comporta una hora, altres vegades cap, i aleshores ho compenso en altres moments. Però si es treballa per objectius i hi ha confiança mútua, es pot fer”. Però en Menno i la seva parella poden organitzar-se així perquè les seves filles estan a l’escola bressol (finançada gairebé enterament per l’Estat) de 7:50-17:35 diàriament. “Si no es pot sortir una hora abans, probablement no podria recollir-les. I ara mateix sóc el que les porta i les recull. Un cop s’adormen i hem sopat, treballo a partir de les deu de la nit”.
En alguns àmbits anglosaxons, a la conciliació entre el domèstic i el laboral se la coneix com “work-life balance”. Una distinció curiosa, tenint en compte que en les societats contemporània, la major part d’eines ens empenyen cap a la feina non-stop i l’estar disponibles i ‘en línia’ tot el temps. No obstant això, l’exclusió de la paraula ‘vida’ d’aquesta combinació revela el gran repte que hi ha respecte a la criança: que es consideri com una cosa central i no com una cosa perifèrica que pot fer-se gairebé que en el temps residual.
De fet, per a Javier de Domingo, a més de parelles compromeses amb la igualtat, són les empreses les que han de moure fitxa: “Això serà un canvi sí o sí. Canviarà el teixit empresarial, com el digital en el seu moment. El tema de gènere serà crucial i qui no s’adapti es quedarà enrere. Hi haurà fins i tot departaments de prevenció de riscos masclistes i les empreses desenvoluparan polítiques (internes i externes) per evitar aquests problemes”.
Mentrestant continua sent fonamental que hi hagi pares que s’enfrontin a l’estereotip i visibilitzin la importància de combinar criança amb treball. O si no, com creuen que ha estat possible escriure aquest reportatge?
