La polèmica arran de la citació a declarar davant el jutge per 8 mestres de la Seu d’Urgell, enmig d’un marc d’acusacions sobre un suposat adoctrinament a l’ensenyament, contribueix a que parlar de política a les aules esdevingui un tema tabú. Una muntanya d’articles publicats en aquest mateix diari reflecteixen les pors d’alguns professors i professores per abordar temes controvertits a l’aula. Algunes escoles, fins i tot, han prohibit al professorat que discuteixi sobre l’actualitat catalana dins el centre escolar.
Tractar temes polítics a l’escola, però, forma part de l’educació per la ciutadania i, sempre que es faci de forma adequada, afavoreix les competències orals i argumentatives, l’esperit crític i també l’escolta i l’empatia. Totes aquestes competències són importants en qualsevol context, però més encara en el marc del conflicte català-espanyol on ja s’observa que la societat és creixentment reticent a dialogar sobre el tema: encara que les dades no són –encara– dramàtiques, el percentatge de persones que se sent còmode discutint sobre qüestions lligades a la independència o no de Catalunya ha passat d’un 78% a un 63,5% en menys de 4 anys, amb una tendència sempre decreixent.
L’hostilitat del context no hauria d’impedir que se segueixin abordant qüestions d’actualitat a l’aula, fins i tot algunes controvertides. En aquest sentit, a mitjans de novembre s’ha celebrat la conferència Conflict Matters a Londres, que explorava, entre altres temes, el tractament de temes controvertits a l’aula, una pràctica força estesa a països anglosaxons, amb una cultura democràtica i del diàleg ben arrelada.
A la conferència Conflict Matters hi han participat organitzacions com l’Escola New-Bridge d’Irlanda del Nord, que aborda explícitament a l’aula fets del conflicte nord-irlandès amb el seu alumnat mig protestant i mig catòlic; com la companyia de teatre Káva Drama que ha denunciat l’assassinat no investigat de vuit persones gitanes en un poble d’Hongria, un país tan hostil per aquesta minoria. També l’organització Planpolitik, que ha desenvolupat un software per encàrrec del govern de Saxònia per tal que l’alumnat de totes les escoles debati sobre els reptes de l’acollida de persones refugiades a la regió. Tots tres temes ben controvertits en contextos força crítics respecte a la temàtica abordada. ¿Per què, doncs, no es podria parlar de la situació política actual a Catalunya i a Espanya?
La qüestió de debat a les jornades, més que si es poden abordar aquests temes a l’aula, ha estat com fer-ho perquè fomentin els objectius esmentats. Aquestes són algunes de les reflexions que es van intercanviar a la conferència:
Tractar competències com les orals, argumentatives i l’esperit crític no pot portar, és evident, a que cap participant senti que s’ha d’avergonyir de les seves opinions, i per això els debats han de fer-se en un espai segur. Això es pot aconseguir creant una certa distància entre les persones i les seves opinions: la forma més senzilla de generar un espai de seguretat és que l’alumnat hagi de defensar rols que no necessàriament es corresponguin amb la seva opinió personal. Això es pot aconseguir repartint rols per un debat o un joc de simulació, o bé amb formats artístics com obres de teatre, curtmetratges o còmics que representin aquesta diversitat d’opinions i permetin ser el punt de partida de reflexions entre l’alumnat.
Abordar temes controvertits no hauria de servir només per a fomentar el debat (capacitat retòrica), sinó sobretot per a fomentar el diàleg (que implica la consciència dels propis valors i la comprensió dels valors de l’altra persona). Així, el que es busca no és només que l’alumnat sàpiga argumentar una opinió, sinó que sàpiga escoltar i ser empàtic. Totes aquestes competències s’han d’avaluar. Com apuntava el professor Peter Worley de la Universitat de Cambridge, l’objectiu final d’un debat no hauria de ser saber quin bàndol ha aconseguit guanyar la discussió argumentativa ni quin bàndol té més raó que l’altre, sinó que tots i totes les participants expandeixin la seva visió sobre el tema abordat.
¿Es pot, però, debatre qualsevol tema i en qualsevol situació? Tot i que, en general, es pot reconèixer els beneficis de tractar temes controvertits, algunes qüestions plantegen algun límit. ¿Són debatibles, per exemple, temes relacionats amb la xenofòbia? Mentre que alguns educadors consideraven la xenofòbia com una línia vermella, altres argumentaven que els debats haurien de permetre reflexionar sobre tots els temes, inclosa la xenofòbia, per a poder transformar-la.
¿I què fer quan hi ha una situació de poder força desequilibrat entre les parts en diàleg? Perquè hi hagi un debat veritable, el poder de les parts hauria de ser semblant. Traslladat a la realitat de l’aula, això implica que les diferents persones han de tenir unes capacitats orals i una legitimitat dins del grup equiparables. Si aquesta situació no es dóna, cal preparar el grup abans d’encetar el diàleg, per tal de garantir que l’alumnat es respecti, no jutgi, consensuï normes de debat, etc. En situacions de poder desigual, també el professorat pot incidir en el procés del debat per tal de reequilibrar el poder, mitjançant temps de paraula diferents, o bé parafrasejant els arguments de les persones amb menys facilitat de paraula.
Per últim, ¿és responsable plantejar un debat en una situació de polarització social, o pot arribar a ser contraproduent? Segons el filòsof neerlandès Bart Brandsma, en una situació polaritzada un debat pot ser terriblement contraproduent, perquè el més probable és que les persones amb posicions més extremes acabin segrestant les discussions. Per això, és molt important que qui faciliti un debat en aquesta situació doni molta veu a aquells actors amb una opinió més centrada respecte a la temàtica tractada. Seguint el model d’anàlisi d’aquest autor, donat que una situació polaritzada incrementa les emocions i redueix la raó, també caldria fer distingir als actors quan s’estan parlant d’emocions i quan d’arguments racionals, o fins i tot, si la situació és molt tensa, escollir temes de debat tangencials al motiu de polarització.
Tenint en compte aquests límits, però, no només és possible sinó també una responsabilitat democràtica superar els tabús i abordar diàlegs crítics i empàtics.
