Quin model d’educació 0-3 volem? Hi ha d’haver un únic model? Com haurien d’evolucionar els serveis educatius de la petita infància? Aquestes i moltes més preguntes són les que vol respondre el procés de reflexió “Impulsem petita infància”, promogut per l’Ajuntament de Barcelona per actualitzar els serveis socioeducatius destinats a infants de 0 a 3 anys.
L’atenció educativa de la petita infància és una estratègia fonamental per garantir els drets i les oportunitats dels infants, especialment per aquells que viuen en entorns vulnerables. És una època clau per a la detecció i prevenció de necessitats específiques dels infants i de les seves famílies. I si aquesta tasca s’entoma de forma coordinada des de diferents serveis a la infància, s’afavoreix el desenvolupament de tots els infants amb més possibilitats d’èxit.
Els serveis públics d’aquest cicle actualment són els més inclusius i menys segregadors de tot el sistema educatiu. Això contrasta amb els informes del Síndic de Greuges, el qual ha denunciat que, a partir de P3, tenim una xarxa educativa molt segregada, especialment a Barcelona. Molt més que la mitjana catalana, espanyola i sobretot europea.
Ja fa anys que s’ha constatat que el 0-6, i en especial el 0-3, és una etapa decisiva en la construcció personal, i que l’educació rebuda i els contextos de socialització i descoberta són determinants per al desenvolupament posterior dels infants. Malgrat tot, no podem oblidar les greus mancances que tenim en aquesta etapa i en concret en el primer cicle d’educació infantil.
La dificultat potser més gran és la falta de places: hi ha una gran part de la població que queda desatesa pels serveis públics d’educació a la petita infància, en especial a les grans ciutats i en l’àrea metropolitana. Aquesta manca de places és històrica, però des de l’any 2002 al 2012 anava disminuint a la majoria dels municipis catalans gràcies a un acord de corresponsabilització a tres bandes (Generalitat, Ajuntaments i famílies) fruit de la iniciativa ciutadana presentada per la FAPAC al Parlament (2002). A la ciutat de Barcelona en aquest període es va passar de 39 escoles bressol públiques a més del doble, 92.
Aquest creixement es va aturar el 2012, perquè la Generalitat va deixar de responsabilitzar-se de la seva part i va deixar els municipis en una situació de fragilitat que en alguns casos ha quedat parcialment coberta per la Diputació (no és el cas de la ciutat de Barcelona). Aquestes retallades de 1.800 € per plaça van provocar que molts ajuntaments haguessin de tancar, externalitzar, encarir i/o precaritzar els serveis. A més, en la majoria dels casos, han hagut d’augmentar les ràtios i reduir suports educatius (tal com va fer el govern de Trias a la ciutat de Barcelona el 2012, que va posar les ràtios a 8, 13 i 20 infants per classe als grups de 0, 1 i 2 anys).
És així com les ràtios a les escoles bressol de Barcelona van passar a ser de les pitjors d’Europa. A les classes d’un a dos anys, es troba a la cua, només per davant de Lituània, i en les de dos a tres anys també surt en penúltima posició, per davant de Xipre. Amb les ràtios del 2012 o amb les ràtios del Patronat Municipal de Guarderies, a la ciutat de Barcelona s’havia estat molt a prop dels objectius de qualitat en serveis a la petita infància marcats per la Xarxa Europea d’Atenció a la Infància de la Comissió Europea i publicats l’any 1996 per ser assolits el 2006. Aquests objectius eren: 4 infants de 0-1 any per adult, 6 infants d’1-2 anys per adult i 8 infants de 2-3 anys per adult. Amb els dos anys de Govern de Barcelona en Comú la ràtio s’ha corregit lleugerament, però seguim estant a la cua d’Europa.
Alternatives de gestió comunitària en el 0-3
Tot això passa en uns moments en què el sistema educatiu està en ebullició i es replantegen elements essencials: l’infant protagonista, aprenentatge social, la participació de les famílies, els vincle amb l’entorn, espais d’aprenentatge, etc. Jaume Carbonell ha definit aquest moment com la tercera primavera educativa, fenomen especialment visible en l’etapa 0-3 (com l’autor d’aquest article ja va tractar de contextualitzar en un recent article publicat a la revista Infància: L’escola bressol, embrió del canvi).
Les Escoles Bressol i els Espais Familiars públics són entorns oberts i acollidors en els quals les famílies se senten part d’una comunitat on poder compartir la criança de les seves filles i fills, però, com amb la resta del sistema educatiu, cal revisar on som, quines són les necessitats i quin és el model o models en aquest nou marc que s’estan dibuixant i en el què les famílies hi han de ser presents.
No és d’estranyar que amb les ràtios actuals, amb el dèficit de places i en aquest moment especialment intens del debat educatiu, sorgeixin iniciatives per mirar de donar respostes o, si més no, pal·liar les mancances i de passada mirar de construir alternatives amb ràtios inferiors a partir de propostes de gestió comunitària o cooperativa.
Hi ha molts antecedents d’iniciatives a Barcelona i arreu del país per atendre la petita infància al llarg de la història, però potser el millor exemple és la Barcelona dels darrers anys del franquisme i l’inici de la democràcia. Als anys 70 la lluita veïnal i feminista (que aglutinava famílies, professionals de l’educació i veïns i veïnes) va mobilitzar la ciutat per fer front a una necessitat múltiple de la petita infància: les cures, l’educació i el suport a la criança. Les organitzacions sorgides, que prengueren diversos formats (cooperatives de pares i mares, de treballadores o mixtes) de seguida van comprovar que era molt difícil fer front a les despeses d’uns serveis de qualitat sense precaritzar treballadors o treballadores. Es feia molt complicat mantenir quotes assequibles. Per això, alhora que construïen la base del que havia de ser l’educació de la petita infància a Barcelona, van començar una lluita sense precedents, primer per rebre ajudes, després exigint la corresponsabilització de l’administració local demanant la seva tutela, per acabar formant la base del que és ara la xarxa pública d’escoles bressol i d’espais familiars de Barcelona.
El moviment actual d’espais de criança de gestió comunitària té força coses en comú respecte a aquesta lluita veïnal endegada als anys setanta, però també té algunes característiques importants que els separen. Potser el tret més diferenciador és que llavors es tractava d’una lluita per aconseguir un sistema públic inclusiu que pogués donar servei a tothom i perquè la constitució dels centres s’entenia com a situació provisional encaminada a aconseguir un servei universal, públic i gratuït.
Com s’ha pogut constatar en el darrer Informe d’Oportunitats educatives a Barcelona 2016, quan parla sobre espais de criança d’iniciativa comunitària, no es pot parlar d’un únic model però potser sí d’alguns vectors coincidents que condicionen en bona part la seva essència: participació activa de les famílies, ràtios reduïdes i models més flexibles.
Però aquests vectors prenen formes molt variades i apareixen altres aspectes que fa que siguin molt diferents. Hi ha espais en què les famílies s’organitzen per fer torns d’atenció i fins i tot per cuinar; en altres, en canvi, tenen algun personal contractat; i en alguns, la participació de les famílies pot quedar reduïda només a la gestió. La iniciativa de creació d’aquests espais també varia molt.
Pot sorgir d’un grup de famílies amb infants i unes necessitats compartides que ho posen en marxa o a l’altre extrem del vector podem trobar educadores que s’organitzen per poder oferir i assajar i gestionar un model fonamentalment com hem dit més flexible, participatiu i sobretot amb ràtios més reduïdes. El perfil i la preparació de les persones que es fan càrrec dels infants també pot variar moltíssim així com els seus salaris, les formes de contractació i els costos o preus que han de pagar les famílies. I amb els espais, equipaments, horaris i servei de cuina és potser on encara hi ha més diferències.
Com descriu l’informe citat, d’espais de criança a la ciutat de Barcelona “en trobem 27 a Gràcia i cap a Nou barris”. Es constata que només s’han trobat espais de criança de gestió comunitària a determinats entorns socioculturals. Així mateix, Marta Comas, en el seu estudi Famílies amb veu, explica com afecta l’entorn socioeconòmic i cultural de les famílies a l’hora de tenir la possibilitat d’organitzar-se en estructures d’aquest tipus i la capacitat que tenen de fer sentir les seves veus i aconseguir les ajudes.
Com diu Xavier Bonal (2015), “si volem una educació pública innovadora, creativa, participativa, amb capacitat d’autogestió i com espai de formació de ciutadania crítica, hem d’assegurar els mecanismes que permetin que tots aquests atributs siguin possibles i assequibles per a tots els grups socials. Els processos de clausura social i d’apropiació dels espais públics no en són garantia ni cap model inicial que arrossegui la resta d’escoles, i menys les més precàries. I menys ho és encara que els poders públics facilitin el sòl i les condicions per a establir noves escoles privades per més autogestionades i comunitàries que siguin i construïdes sobre el discurs de la impossibilitat de fer res semblant des del sector públic”.
O equitat o segregació
La iniciativa “Impulsem petita infància” convida a repensar el model d’educació d’aquesta etapa a Barcelona. Ens cal analitzar els models actuals per adequar-los als canvis i necessitats, flexibilitzant-los i fent-los encara més transparents i participatius. Però cal assumir aquests canvis desenvolupant polítiques educatives per a la petita infància des del lideratge públic, potenciant tots els recursos públics en una única xarxa educativa. Encara som a temps de no cometre els errors d’altres nivells educatius que ens han portat a un sistema molt segregat.
S’hauran de dissenyar polítiques que posin els drets de l’infant al centre i l’equitat com un dels principis fonamentals. Volem una societat equitativa, plural i cohesionada i per això hem d’apostar per un sistema que no segregui per cap motiu, cal educar en una coeducació integral: de gènere, de classe, política, cultural, de llengua, de capacitats…
Necessitem un sistema inclusiu en el qual hi puguin participar tots els infants i que estigui connectat amb els altres serveis de la infància per poder donar la millor oferta de forma coordinada.
I cal fer una aposta per rebaixar les ràtios, com proposava ja l’informe extraordinari de Síndic de greuges el setembre de 2007: L’Escolarització de 0 a 3 anys a Catalunya. Hauríem de poder assolir els nivells dels objectius europeus i posar les condicions adequades (d’espais, materials, laborals) per poder oferir els serveis que necessiten els infants i les seves famílies evitant que entorns amb més capacitats fugin del sistema públic per fabricar-se les seves solucions a mida i encetant un procés de segregació també en aquest nivell educatiu.
