El sexe està a tot arreu: des de la publicitat o xarxes socials, de manera més subtil, fins a la pornografia o les relacions explícites a les sèries o pel·lícules. El sexe és un producte cultural que està a tot arreu, excepte a les escoles. Des que va entrar en vigor la LOMCE (2013) l’educació sexual es va esborrar dels currículums, deixant enrere una estela d’apertura que va començar el 1990 amb la LOGSE (que obria la porta a una educació sexual, afectiva i reproductiva) i que va seguir el 2006 amb la LOE, que la incloïa a Educació per la Ciutadania.
Així, l’educació sexual queda en mans de cada centre, que decideix si la imparteix i com. De fet, la LOMCE entra en contradicció amb la llei de Salut Sexual i Reproductiva del 2010, que diu que aquests ensenyaments han de quedar plasmats al currículum escolar, tot i que no especifica com. “Els joves no tenen garantits els seus drets sexuals i reproductius perquè no se’ls proporciona una educació sexual fonamentada”, opina Francina Costa, responsable de promoció de la Salut Sexual de SidaStudi.
SidaStudi és una ONG que treballa en la promoció de l’educació i la sensibilització sobre la salut sexual. L’any 2017 van realitzar un total de 1865 intervencions a centres escolars de tota Catalunya. Asseguren que un altre problema, a banda de si es tracta l’educació sexual o no, és el com: “s’acostuma a enfocar en la prevenció. El sexe encara és un tabú i molts centres pensen que si en parlem fomentem que els joves practiquin sexe”, assegura.
Però, com diu Costa, molts joves ja han practicat sexe quan es troben davant de la classe d’educació sexual, que acostuma a ser a segon o tercer d’ESO -i la mitjana d’edat per a la primera penetració vaginal els als 16. “Els adolescents faran sexe independentment del què els diguem els adults. Hem de confiar en ells perquè ells saben com cuidar-se però no els hem de deixar tota la feina”, exposa.
Està clar que els joves saben trobar informació respecte al sexe, per suplir mancances educatives o respondre dubtes. En aquesta línia 2.334 joves van visitar el Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats (CJAS) el 2017, un centre d’atenció de referència complementari als serveis sanitaris, psicològics i socials. Però Jordi Baroja, el seu director, considera que els seus serveis no poden ser un complement educatiu perquè no hi ha una base sòlida als centres.
Baroja també critica l’enfocament “purament sanitari i de prevenció” que es dóna a les escoles i troba a faltar “una base afectiva ja que són les emocions les que ens porten a prendre certes decisions”. Assegura que només es tracta una esfera de la vida sexual: “parlem des de la por als riscos, però quan decidim realitzar una pràctica i usar (o no) un determinat mètode de protecció, moltes vegades, ens mouen qüestions afectives”, argumenta.
“L’educació sexual hauria de ser transversal i començar a bressol”
Tant SidaStudi com CJAS coincideixen en que l’educació sexual ha de tenir un enfocament més profund i formar els joves “per a que puguin tenir cura dels seu cos i decidir sobre ell”, opina Baroja. En aquesta línia, és important que tot el professorat, i no només els mestres d’Educació per la Ciutadania, Biologia o els tutors, estiguin formats. “L’educació sexual hauria de ser transversal i és més important que les mates”, assegura Costa.
Per això precisament es considera que realitzar les classes d’educació sexual a secundària és massa tard perquè la majoria de joves ja han “començat a remenar Internet. Hauríem de començar a bressol per educar en autoestima i el coneixement del propi cos i, poc a poc, sofisticar el discurs”, assegura Baroja. A més, la hipersexualització de la cultura i Internet exposa els nens i joves al sexe molt abans dels 15 anys.
“Aquesta sobreexposició ens podria fer pensar que el tabú al sexe a la societat està superat, però en realitat estem sobre una base de fang. Els nois que venen a les consultes saben què és un bukake però no saben dibuixar els seus propis genitals”, exposa Baroja. I és que la informació que s’obté de la pornografia o les xarxes socials és esbiaixada, però tot i així aquestes són les principals fonts d’informació entre els joves.
Segons dades de l’última memòria d’accions de SidaStudi del 2016, el 75.1% dels nois de 2n d’ESO s’informen de sexe a través d’Internet, mentre que el 56.5% de les noies ho fan a través de les amigues. I són precisament elles les que suposen un repte dins l’assignatura pendent de l’educació sexual perquè “en el sexe la responsabilitat, el plaer, l’èxit i la culpa recauen en la noia i una bona educació sexual afectiva les descarregaria d’això”, opina Costa.
El 2016 el 87% de les usuàries del CJAS van ser noies. Tot i que compten amb serveis específics per a elles, com els post-coitals o les proves d’embaràs, “hem de demanar els nois que es coresponsabilitzin més, però costa que es mostrin vulnerables i vinguin a preguntar”, considera Baroja, qui no creu que aquest sigui el cas de les noies. Acostumen a dispensar unes 1.000 píndoles del dia després a l’any i cada cop que ve una noia “li donem les gràcies. Per perdre la por i per cuidar-se. Es mereixen un homenatge per això, independentment de les raons per les quals no van practicar sexe segur.
Trencar l’estigma de les ITS per a fomentar la detecció
Dades de l’Ajuntament de Barcelona recullen que l’11,6% dels joves que tenen entre 15 i 34 anys no utilitzen cap mètode anticonceptiu en les seves relacions sexuals i fins al 34,4% han utilitzat en alguna ocasió la píndola de l’endemà. Gemma Tarafa, comissionada de salut de l’Ajuntament de Barcelona opina que “les infeccions de Transmissió Sexual (ITS) són un problema de salut pública important i cal posar les mesures necessàries per controlar aquesta tendència a l’alça”. Les últimes dades d’Infeccions de Transmissió Sexual a la capital catalana, recollides per l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), destaquen un increment en la sífilis i la gonocòccia i una lleugera baixada en la incidència del VIH.
En aquest sentit, Baroja creu que no és que les ITS hagin augmentat, sinó que s’ha millorat les tècniques de detecció. Des de l’Observatori de Salut Pública de l’ASPB es mostren en la mateixa línia que Baroja i asseguren que aquest increment pot venir degut a que “abans els laboratoris no havien de declarar quan una prova donava positiu, només ho feia el metge”. Això, i les millores en el diagnòstic, poden suposar que “potser, aquests casos de més ja hi eren abans, però s’han detectat tard”.
Així, posar el focus en democratitzar les proves de detecció és clau per frenar un increment d’ITS però sempre s’ha d’acompanyar de sexe responsable. Baroja destaca la importància de “canviar la visió estigmatitzadora” cap a les infeccions i opina que la mirada que es té cap a els joves és molt paternalista. “Sempre ens fixem en el tant per cent que no fa servir preservatiu encara que només sigui el 20%. Els joves són un reflex dels adults i quin és el tant per cent d’adults que es posen condó sempre?”, qüestiona Baroja.
Amb aquesta pregunta retorna a la idea de treballar amb els joves aspectes més enllà dels purament sanitaris: “hem de parlar de diferents pràctiques sexuals i diferents tipus d’estimes com a elements protectors. Si aconseguim que tinguin una vida sexual molt més plena prendran decisions més racionals per aconseguir goig. El preservatiu hauria de ser la conseqüència d’una decisió per plaer, no per por a les conseqüències negatives del sexe”, conclou el director del CJAS.
