Albert Branchadell (Barcelona, 1964) és professor de Filologia Catalana i actualment ocupa el càrrec de degà de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB. Al llarg de la seva trajectòria, ha assessorat organismes com la Comissió d’Experts de l’Observatori de la Llengua Catalana o de la direcció general de Política Lingüística de la Generalitat. Bon coneixedor dels sistemes lingüístics als diferents països europeus, constata que no hi ha cas com el de la immersió catalana, encara que tampoc cap llengua regional que gaudeixi de la vitalitat del català a Espanya o a Europa.
Branchadell defensa que el model d’ensenyament en català ha aconseguit que els joves siguin avui bilingües a Catalunya, encara que no tanca la porta al fet que, amb major flexibilitat, es puguin incorporar altres llengües vehiculars, entre elles el castellà, en funció del perfil d’alumnat. Això sí, a criteri dels docents i no de l’Administració central, que es planteja ara posar fi a la immersió via 155.
Comencem pel principi. Què és la immersió lingüística?
No acostumem a usar bé el terme. Originalment la immersió és un sistema d’ensenyament en el qual els alumnes reben ensenyament en una altra llengua que no és la seva habitual. Per tant, ensenyar en català a un catalanoparlant tècnicament no és immersió. Així que ho usem inadequadament per designar una altra cosa, que és l’ús del català com a llengua vehicular a les escoles.
Ara sembla que la discussió és si aquesta llengua vehicular ha de ser l’única. En altres models no és així. A Espanya hi ha casos com el País Basc, on existeix certa capacitat d’elecció de les famílies, el mateix que succeïa a la Comunitat Valenciana fins fa poc. I si sortim fora, hi ha casos clars del que es diu ‘separatisme lingüístic’, models en els quals les famílies poden escollir i uns altres que no. Alguns ho han plantejat per a Catalunya, però tampoc queda molt clar si parlem de dues línies separades o de bilingüisme.
Algunes famílies reclamen el seu dret a escollir la llengua de l’escola dels seus fills, en aquest cas el castellà. Existeix tal dret?
Aquest dret no està reconegut a Espanya. Els tribunals ho han corroborat: no existeix el dret a escollir la llengua d’escolarització dels teus fills. La novetat dels últims anys és que el TSJC ha formulat el requeriment que les escoles usin el castellà en un percentatge determinat del currículum, però aquesta és una decisió controvertida, que té ramificacions polítiques i jurídiques. Hi ha qui discuteix que el TSJC es va extralimitar a l’hora de fixar un 25% de castellà sense cap criteri pedagògic.
Aquest percentatge del 25% correspon a les hores d’una assignatura troncal a més la de Llengua Castellana. Té fonament pedagògic o lingüístic?
No està fonamentat. La pregunta és si ha de ser necessari que un percentatge del currículum sigui en castellà. Es pot discutir, però pot oscil·lar entre el zero i més del 25% en funció de l’escola i del perfil del seu alumnat. El que perdem de vista aquí és què volem aconseguir en termes lingüístics del sistema educatiu. Si volem aconseguir el bilingüisme de l’alumnat, hi ha qui creu que solament es pot amb el sistema d’immersió. Però l’experiència ens diu que es pot fer d’altres formes, potser amb més flexibilitat amb les llengües vehiculars.
D’entrada, la immersió ha aconseguit aquest objectiu: que els que obtenen l’ESO tinguin domini d’ambdues llengües. No és així?
Això és indiscutible. Cap informe, estudi o enquesta demostrarà el contrari. Els nens que s’han escolaritzat en la immersió tenen una competència comparable en castellà i català, però això no treu que això es pugui aconseguir amb altres sistemes. Hi ha escoles que ja ensenyen part de la docència en anglès i això no ha afectat a l’aprenentatge del català. Fins i tot des de fa alguns anys hi ha escoles en les quals s’imparteixen alguns continguts en castellà.
Un 14% del total de centres educatius, segons la Generalitat.
I tampoc sembla que afecti negativament a la competència en català. El que passa és que la discussió és de caràcter polític i ideològic. Hi ha qui creu que l’escola ha de ser en català perquè estem a Catalunya, i que el model ha de ser dissenyat pel legislador català sense interferències exteriors, i després estan els que creuen que la immersió és condemnable perquè aparca el castellà. El problema d’aquests últims és que la seva demanda no té base empírica. El famós mite del nen d’Olot que no sap parlar castellà no té cap fonament. No apareix ni en els estudis del Ministeri ni en les proves externes de la Generalitat ni en la Selectivitat.
Qui hauria de decidir quina és la llengua vehicular d’una escola?
Si realment creguéssim en l’autonomia dels centres, haurien de ser les pròpies escoles en funció de la composició del seu alumnat. Això fins fa poc era molt difícil perquè hi havia molt centralisme educatiu i hi havia poc marge. Però el projecte lingüístic, en virtut de la Llei d’Educació, ara es pot modular. No té sentit que la Generalitat digui a una escola del Baix Llobregat que tingui un model o un altre, sinó que hauria de fer-ho aquest centre veient la composició del seu alumnat. Així, podria haver-hi des d’escoles que fan un 0% en castellà perquè no ho necessiten fins a algunes que potser facin un 40% si ho requereixen. Encara que aquesta última no sé si la trobaríem.
En l’actualitat, si una família acudeix al jutjat per demanar ensenyament bilingüe per al seu fill, aquest obliga als mestres a donar un 25% de les classes del nen o nena en aquesta llengua. Què li sembla?
Això no té precedents en dret a cap país de la galàxia. És un dispositiu molt dubtós i injust per als alumnes que no han fet aquesta sol·licitud. Ve del Constitucional, de la cèlebre sentència sobre l’Estatut de 2010, que va dir que el límit era no excloure el castellà com a llengua vehicular. Aquí es va cuinar la teoria del 25%, però aquest percentatge és arbitrari. Algunes escoles ja ho fan, unes altres no.
Quin paper ha jugat la immersió en la salut del català a dia d’avui?
Sense la immersió no tindríem el nivell d’usuaris del català que hi ha ara. Ja no per l’ús espontani o oral, que és relatiu, sinó per exemple el consum cultural en català: mitjans de comunicació, cinema, estudis superiors… Sense la competència que proporciona la immersió no podríem. Les llengües minoritàries sense aquest dispositiu estan molt més retardades en aquest sentit. Noimés n’hi ha prou amb mirar com estan el valencià o el gallec. O l’occità o el bretó a França. El català està a anys llum d’aquestes llengües gràcies al suport institucional i a l’escola.
Hi ha algun model que s’assembli al català en altres països d’Europa?
A Europa predomina el sistema de llengua vehicular única, com a pansa amb les llengües estatals a Espanya, França, Itàlia… Sobre llengües regionals no hi ha casos comparables amb el català, on al territori regional es tingui solament aquesta llengua com a única. Existeixen immersions, com per exemple a França amb escoles privades en bretó, occità o català. Existeixen altres contextos en els quals impera el separatisme com en el Tirol del sud, amb escoles en italià i unes altres en alemany. En aquest cas, es va arribar a crear una associació de famílies italianòfonas que demanaven immersió en alemany perquè si no, no n’aconseguien una competència suficient per viure en societat.
Just això és el que va passar en els 80 a Catalunya amb algunes famílies castellanoparlants, de barris populars, que demanaven que els seus fills estudiessin en català perquè si no no n’aprendrien
La demanda de català ve d’aquí, sí. Encara que tampoc sabem si el que volien era immersió per a tota la vida. Això ens portaria a parlar del consens entorn de la immersió. La Llei de Normalització Lingüística de 1983 es va aprovar en el Parlament amb només una abstenció. Però si avui votéssim aquesta llei, tindríem com a mínim a 40 diputats en contra, els de Ciutadans i el PP.
Abans he preguntat per models semblats d’immersió a Europa. Hi ha altres casos en els quals la llengua regional tingui la vitalitat del català?
Només quan les llengües regionals són a la mateixa vegada d’Estats veïns. Com l’alemany en el Tirol del Sud, que té altíssima vitalitat perquè té el suport de l’Estat austríac i mitjans de comunicació austríacs. O el suec a Finlàndia, que a més té suport incondicional de l’Estat finlandès, que obliga a tots els alumnes a aprendre’l perquè siguin bilingües. Però si parlem de llengües que no són estatals, el català és la líder indiscutible de la classificació.
A Catalunya els joves dominen català i castellà de forma semblant. Passa el mateix amb la resta de llengües minoritàries a Espanya?
La competència en català dels catalans és superior a la dels valencians, o a la dels gallecs en gallec. És com la llei de la física: a major exposició a la llengua, més competència aconsegueixes. A el País Valencià parlen ara d’un sistema de plurilingüisme, però l’objectiu és que almenys el 50% del currículum en totes les escoles s’imparteixi en valencià. Al País Basc, malgrat que el sistema és de lliure elecció, hi ha certa concentració dels alumnes en el model D, en basc, perquè les famílies saben que per aconseguir una bona competència en basca necessiten una escola en basca. A Catalunya probablement passaria el mateix.
Rebre classes en una llengua que no sigui la materna és perjudicial?
De nou, depèn. Si a una criatura que no coneix la llengua la poses a fer física a quart de l’ESO potser li costarà. Però si el prepares des de P-3, no. Més inclús si les llengües són semblants genèticament. Al País Basc o Bèlgica, si ho fas és un problema, perquè les llengües són de famílies diferents. Però la docència en català no porta problemes als alumnes. I en qualsevol cas parlem de dificultats de comprensió, que són resolubles en poc temps. Per res genera traumes cognitius. És que el sistema d’immersió funciona bé. Els alumnes van adquirint les dues llengües i són capaços d’aprendre en qualsevol de les dues.
Què li sembla la idea que les llengües minoritàries es puguin estudiar en totes les escoles a Espanya? És inusual que no es pugui?
És bastant estrany, sí. Encara que tampoc hi ha massa precedents en altres països. A part de Suïssa, Finlàndia o Bèlgica, on totes les llengües són oficials, si anem a casos com França o Itàlia és impensable. Pot ser una proposta ben intencionada, però ho veig més com una oferta cultural. El català encara, perquè té potencial, però el basc tindria sentit com a divulgació cultural, però no arribar a cap nivell de parla. Veig més interessant potenciar ús d’altres llengües en mitjans públics o organismes institucionals de l’Estat que en l’àmbit educatiu.
Si hagués de fer balanç sobre com l’Administració ha tractat a les llengües regionals, quin seria la seva diagnosi?
Si comparem Espanya amb França o Grècia, és el paradís. Ha reconegut l’oficialitat sense restriccions a nivell regional. Només cal veure el cas català o el basc a un costat i un altre de la frontera. En aquest sentit, el balanç és positiu. L’oficialitat és real, té presència en institucions, sistema educatiu, mitjans públics… Però és fàcil trobar àmbits en els quals el reconeixement de les llengües regionals és insuficient. En la justícia no hem fet les coses bé, Espanya es resisteix a introduir el requisit lingüístic per als jutges des de fa anys, i això no passa a Suïssa, Bèlgica o Finlàndia, models que ens indiquen la distància. L’altre punt feble és el reconeixement de les llengües en les institucions de l’Estat. Es pot usar el català en algunes comissions del Senat, però ja està. Podríem dir que estem a mig camí.
I ara anem cap a endavant o cap a enrere?
Fins ara anàvem cap a endavant, però a l’actual moment polític sembla que es plantegen mesures que van cap a enrere. Veurem si és alguna cosa conjuntural o no.
