La inclusió de l’educació financera a les aules d’ensenyament secundari és quelcom que pot ser analitzat des de diverses perspectives. Un dels debats el podríem situar entorn de la controvèrsia que desperta la seva raó de ser, un debat que ens conduiria a un xoc entre ideologies polítiques i econòmiques prou interessant i que deixo obert, però en el que ara no m’endinsaré per no allunyar-me del sentit d’aquest article.
El que vull transmetre amb aquestes línies és la mala praxi identificada en el curs del desenvolupament disciplinari de l’educació financera i que, després de deu anys de debat i desplegaments d’estratègies en l’àmbit estatal, ha conduït a una situació d’incertesa possiblement extrapolable a altres vessants del món de l’ensenyament.
Quin origen té i què és l’educació financera?
El desenvolupament disciplinari de l’educació financera, entesa com a “dotació -als ciutadans- d’eines, habilitats i coneixements per prendre decisions financeres encertades i apropiades” va ser impulsat per organitzacions i institucions, tant mundials com europees -per exemple, l’OCDE i el Comitè Econòmic i Social Europeu-, inicialment a partir de l’any 2005 i amb major intensitat després de l’any 2010, quan les causes i els efectes de la crisi econòmica i financera començaven a ser analitzats amb major deteniment.
Un desenvolupament disciplinari jeràrquic, liderat per institucions desprestigiades i allunyat dels corrents pedagògics actuals
En l’àmbit estatal, el desplegament disciplinari de l’educació financera es va delegar, per part del Ministeri d’Educació, en mans de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) i el Banc d’Espanya. Aquests actors han liderat de manera conjunta dos plans estratègics d’educació financera (2008-2012 i 2013-2017) amb la proposta prioritària de desplegar una matèria de continguts financers per incloure al currículum d’educació secundària.
D’entrada, el fet de delegar el desplegament disciplinari d’una matèria com l’educació financera –manuals didàctics inclosos- a institucions tan estretament lligades amb el món de les finances sembla un veritable error estratègic.
Es tracta d’institucions que han patit un desgast important i que s’han vist arrossegades pel desprestigi a causa de la crisi econòmica. Si a aquest fet li sumem les discrepàncies ideològiques que incorpora l’educació financera, o
d’altres qüestions com el possible conflicte d’interessos, la no conveniència d’implicar amb tant de protagonisme a les institucions referides per a desenvolupar la matèria sembla més que evident.
D’altra banda, si s’analitzen els plans estratègics estatals als quals m’he referit anteriorment, es pot identificar la intenció de desplegar una matèria en si mateixa. Un desplegament en forma d’assignatura que, de fet, ja s’ha aplicat com a pla pilot en algunes comunitats autònomes. Es tractaria, novament, d’un error estratègic. En un moment en què l’ensenyament avança cap a propostes didàctiques transversals, especialment a través de les competències, plantejar una proposta d’assignatura de caràcter tradicional resta credibilitat a la proposta i dificulta el seu protagonisme, doncs difícilment es podrà fer un espai entre dos elements fonamentals a tenir en compte: el sobrecarregat currículum de l’ensenyament secundari i el temps limitat disponible.
Per acabar-ho d’adobar: urgències disruptives
Finalment, com a darrera mostra de les males maneres a partir de les quals s’ha anat desenvolupant aquesta disciplina, cal tenir en compte la “interessada” inclusió de continguts financers a diverses assignatures ja existents en l’etapa d’ensenyament secundari. Es tracta de continguts que coincideixen amb les novetats que es van incloure al programa d’avaluació PISA d’ençà de 2012. Una reacció a mida per satisfer les necessitats de puntuació en aquestes
proves, a través de les quals es mesura el nivell dels alumnes entre països.
El cicle del tot i res
Amb tot això, després de 10 anys i dos plans estratègics de desenvolupament en l’àmbit estatal, ens trobem que l’educació financera segueix rodejada d’incertesa entorn de la seva implementació curricular. Un marc d’actuació desestructurat que les organitzacions, els centres d’ensenyament i els docents han de complementar amb la seva pròpia iniciativa (aquells que així ho creguin convenient), sense comptar amb les eines i els recursos desitjables.
Tinc la sensació que es tracta, malauradament, d’un acte més en la representació del dia de la marmota aplicat a l’ensenyament: grans iniciatives de reforma, grans avenços pedagògics, grans principis i paraules que es van diluint, dia rere dia, en si mateixes. Mentrestant, una sirena irromp insolent a primera hora del matí; els nois i noies, amb un ull mig cluc i l’altre pendent del seu smartphone, van emplenant les aules. La majoria de professors i professores, per la seva banda, afrontaran un dia més l’exigència dels canvis del nostre temps amb les eines més fiables que tenen a l’abast: la seva vocació i el seu afany.
