El mestre de Primària Ramón Rodríguez va saltar a la fama fa uns mesos perquè se li va ocórrer incloure al butlletí de notes, a més de les qualificacions de les matèries habituals, altres notes menys típiques: “És una nena feliç: excel·lent / És generosa i bona companya: excel·lent / Arriba a classe amb un somriure: excel·lent”, es llegia al butlletí que de les seves alumnes van portar a casa. “Sempre m’ha mogut molt la intel·ligència emocional”, explica. “Intento canviar una mica les coses que he anat veient que no m’agradaven molt, com l’avaluació o l’ús que es fa de les noves tecnologies”, afegeix, encara que matisa ràpid: “Noves tampoc són, que ja porten molts anys amb nosaltres”. Mestre des de fa 15 anys, Rodríguez presumeix de motivació i d’estimar la seva professió.
El sistema educatiu està massa ancorat en el passat?
Hi ha moltes coses que sí. Però això no significa que coses del passat siguin dolentes, evidentment. Algunes es poden seguir aplicant. Però hi ha moltes pràctiques que amb els alumnes que tenim avui dia no funcionen i hem de plantejar-nos canviar alguna visió sobre l’educació, fer algunes metodologies més actives i posar l’alumne com a protagonista dels nostres ensenyaments.
Vostè practica i defensa la gamificació. Què aporta?
Gamificar és convertir el procés d’aprenentatge en un joc. Estem traslladant l’educació en el llenguatge natural dels nens, que necessiten jugar. Mitjançant el joc adquireixen aprenentatges significatius per a la resta de la seva vida. Si aconseguim que aquest procés d’aprenentatge s’assembli a un joc estem aconseguint captar la seva atenció, que la motivació augmenti en un percentatge altíssim. Molts professors coincidim en què la capacitat d’atenció està reduïda i no són capaços de mantenir-la tant com abans. Jo crec que no, que tenen una capacitat alta, però està en un altre lloc i nosaltres hem de buscar on està i a partir d’aquí treballar amb ells. La gamificació ens permet entrar al seu món, que és el joc, i a partir d’aquí fer amb ells el que vulguem.
Suposo que també li hauran arribat les crítiques de professors que diuen que l’educació no és un joc i que els alumnes no van a l’escola a divertir-se. Què n’opina?
El ‘cole’ hi és perquè el nen hi vagi a aprendre, però passant-s’ho bé aprèn més. Jo tinc un lema, si alguna cosa és divertida s’aprèn millor, i em sembla essencial. Que un nen vagi a l’escola a passar-s’ho bé no significa que no hi vagi a aprendre.
Molts docents es queixen que de vegades hi ha massa innovació, que sembla que la preocupació sigui més ficar un mètode nou perquè sí, només per que veure si funciona. On posem la línia?
És un risc, i alt, si només fem això. Dedicar tot el nostre treball a projectes, metodologies actives i gamificació, a banda de suposar un treball enorme per al professor, suposa que anem a aconseguir que l’alumne es desgasti ràpid. Si emprem cinc hores al dia l’efecte motivació es pot perdre. Cal emprar-ho tot en la seva justa mesura.
Què opina respecte al mòbil a classe? Què fem amb ell?
Vaig a pensar en dues edats diferents. A primària tenir alumnes més petits fa que no tots tinguin mòbil, que igual no sàpiguen usar-ho per a un rendiment acadèmic o un treball a classe. A primària tenim dues aules d’informàtica per ells. Utilitzem això, que és un entorn segur i que ells dominen. A secundària s’utilitza el mòbil o qualsevol dispositiu que tinguin a casa. Sempre amb el consentiment de l’equip directiu i la família, però jo en sóc partidari. Cal valorar pros i contres, riscos, però té més pros a l’hora de realitzar un projecte. Ens dota d’uns recursos infinits. Les tecnologies –que no noves– acosten la realitat de l’escola a la realitat dels nostres alumnes. A partir de 10-11 anys els alumnes viuen tots en un món digital. Tots tenen mòbil, tablet o portàtil. El seu món passa pel xat amb els amics, etc. Si acostem el centre educatiu a la seva vida estem tendint ponts. Si anem pel camí contrari s’obre una bretxa una miqueta perillosa perquè viuran una bretxa amb el col·legi que no és la seva.
Han tingut problemes d’indisciplina o que els alumnes li donessin un ús equivocat al mòbil per tenir-los a l’aula?
És important marcar bé els temps. Si se’ls demana que portin un dispositiu és clar que solament ho podran usar en aquesta activitat i la resta del temps l’aparell estarà apagat sense possibilitat d’ús perquè romandrà en poder del professor, no a les seves motxilles o butxaques. De moment ells són llestos i saben que si els donem la possibilitat d’usar els dispositius a classe i fiquen la pota, es quedaran sense això i no volen. L’experiència està sent bastant bona.
Com va això de les “altres notes”? Aquella manera de qualificar suposo que era més una trucada d’atenció que una altra cosa. Quin missatge volia llançar?
La idea era donar un cop damunt de la taula i llançar el missatge que l’avaluació tal com s’entén a Espanya de vegades és injusta i molt freda. Sobretot en el cas dels més menuts, però serveix per a tots. Donem una nota cada trimestre amb un numeret que no reflectirà mai tot el treball d’un trimestre, les interaccions dels alumnes amb els professors, l’esforç que comporta. Volia llançar el missatge d’intentar aprofundir més, que l’avaluació sigui més rica per a les famílies. Però també volia deixar aquesta part freda de l’acadèmic a un costat i reflectir en el butlletí de notes les qualitats dels nostres alumnes. Jo dic que tots són uns cracks, i què menys que t’ho reconeguin. Tots els nens són uns cracks en alguna cosa i pot ser que no ho sàpiguen, necessiten saber-ho. Per aquest motiu tots són excel·lents en aquestes altres notes. Igual que necessiten saber com van a mates i educació física, necessiten saber que tenen moltes qualitats que els fan increïbles i necessiten seguir treballant-les.
Creu que el sistema educatiu solament es preocupa per les competències més acadèmiques?
Tradicionalment ha estat així. Fa temps que ens demanen avaluar per competències i el llenguatge a l’avaluació va canviant. La llei, amb algunes traves i molt per millorar, va obrint camí en aquest sentit. Però cal ser realista i si es miren els butlletins de notes són freds, centrats en l’acadèmic, sense mirar més enllà. I els nens necessiten veure què tenen de bo, quines qualitats tenen i que els valorin. El boom ha estat que vaig tenir la gosadia de ficar aquestes qualificacions en un butlletí de notes i equiparar-les amb les notes oficials.
Què li sembla el sistema de notes en general? Necessitaríem donar-li una pensada? No crec que ningú sàpiga què significa un 7 a Matemàtiques. Seria partidari de deixar d’avaluar amb nombres?
Jo crec que sí. Almenys a Primària hauríem de deixar de plantejar-nos l’avaluació com una nota numèrica, com una escala, i plantejar-nos l’avaluació com a quines habilitats té un nen, què és capaç de fer, en quin nivell està, quins problemes té respecte a aquest contingut o un altre, quin acompliment té respecte a l’objectiu plantejat. Que l’avaluació sigui lliurament d’informació específica de cada alumne, que enriqueixi. Una simple nota, un numeret no el posaria directament i cada vegada em costa més. Ho faig, clar, però cada vegada em costa més.
La LOMCE molt no haurà ajudat amb aquesta qüestió, suposo.
Molt no ha ajudat.
Ha ajudat en res?
A tot se li pot treure alguna cosa positiva. De la LOMCE es poden treure cosetes, però molt favor no ens ha fet. Les lleis educatives en aquest país canvien tan a curt termini… No ens deixen acabar de treballar bé amb una quan arriba una altra i no estan pensades des dels mestres, que són els qui han de pensar aquestes coses. Si els donessin més veu i sobretot més vot als docents sortiria una mica més real, més pràctic. Solament has de fer un volt per Twitter i veure la de milers i milers de docents en aquest país que fan coses meravelloses, que estan tots els dies lluitant pels seus alumnes a peu d’aula. Tenim tants recursos humans que si els escoltessin i els tinguessin en compte seria un bon camí.
“Milers de docents que fan coses meravelloses”. La innovació està en mans de la iniciativa privada dels docents una mica malgrat el sistema?
En molts casos és així. Ens trobem cada vegada més amb escoles, equips directius que comencen a apostar no per una metodologia concreta, no fa falta posar noms, sinó que aposten per canviar coses. La innovació és fer coses de manera diferent, donar un petit gir i portar-les al que agrada una mica més als alumnes. Cada vegada s’aposta més, però sembla que és a partir d’un centre o un equip directiu que s’arrenca i comencen a canviar coses. Però jo estic content perquè cada vegada es veu més, hi ha moviment, docents que es preocupen per formar-se i canviar. Docents que s’animen a compartir les seves tasques, els seus projectes, etc. I aquest procés és una meravella i és imparable. La creativitat i passió que té un docent està per sobre de lleis educatives i avaluacions i qualsevol altra història.
Vostè també forma a mestres. Són bons alumnes?
Són dos àmbits diferents. Gaudeixo molt estant amb docents, veig molta vocació, moltes ganes d’aprendre a fer coses diferents, investigar, aprendre coses noves, reciclar-se. Em trobo amb moltes escoles, molts claustres que et reben amb els braços oberts i es tradueix en molta gratitud i t’envien projectes que fan. M’encanta aquest procés. Però d’altra banda, estar a peu del canó amb els nanos a classe tots els dies no té nom, és insubstituïble.
Recomanaria als seus fills ser professors?
No recomano res. Recomano que cadascú segueixi el que li fa feliç i amb el que se senti a gust. Si algú acaba sent professor seré feliç per ell perquè és el que li agrada, però per ell, no per mi. Que cadascú faci el que li ompli i li faci feliç. Que segueixin el senderi del que els ompli, que després ens trobem amb títols sota el braç que no ens completen professionalment, i això és una mica més trist. Però per viure l’experiència, per descomptat per viure-la com la visc jo, no seria capaç de gaudir una altra professió com aquesta, cada dia és una aventura nova i com a professió és un regal.
