Parlar d’alta capacitat intel·lectual (ACI, d’ara endavant) no està de moda. El talent i les necessitats educatives inherents a la seva expressió i desenvolupament no haurien de dependre dels corrents educatius, ni d’una interpretació rígida de la legislació subordinada a una partida econòmica. El talent i la superdotació no s’haurien d’emmascarar darrere de complexos i fantasmes. No obstant això, tots aquests elements externs a la seva naturalesa porten als nostres alumnes potencialment més capaços a una situació d’oblit, incomprensió i manca d’atenció. Situa als professors en el punt de mira d’aquest buit pedagògic, on no són més que l’artefacte i la cosificació d’una trampa perfecta que col·loca aquests estudiants en una cruïlla per a la qual no es tenen coneixements ni recursos per pal·liar la seva alienació escolar.
Una cosa és clara, i és que cada vegada són menys els que s’atreveixen a afirmar que l’alumne amb ACI no necessita una diversificació curricular o que l’alta capacitat intel·lectual no existeix. Ara bé, desterrar mites com que un alumne amb aquest potencial és problemàtic, amb falta d’adhesió a l’autoritat i a les normes, o que no necessiten ajuda, segueix alimentant la connotació negativa d’aquesta etiqueta. Aquesta mitificació comporta una sèrie de conseqüències, a ell mateix, a la seva família i als agents educatius encarregats d’atendre aquesta desconeguda però grandiosa diversitat.
Mentre discorrem pels secrets de la situació en què es troben els nostres estudiants més brillants, les xifres són contundents. El Ministeri d’Educació avala que un de cada vint alumnes té ACI en alguna de les seves manifestacions. No obstant això, els errors conceptuals, i la manca d’accions sistematitzades per a la seva identificació, diagnòstic i intervenció posen en dubte el potencial d’aquests estudiants, que sovint passen desapercebuts a les nostres aules. Els percentatges de detecció d’aquests perfils es situen entre el 0,1-1% a l’Estat espanyol (Ministeri d’Educació). Dels 27.133 alumnes diagnosticats a l’Estat, tan sols 417 provenen de Catalunya (Santarén, M; 2018).
El periple dels escolars i les seves famílies no es veu facilitat per la seva identificació, ja que el 70% d’ells es troba en una situació de baix rendiment escolar i entre un 35-50% es troben en una situació de fracàs escolar. Aquestes dades posen en evidència que la identificació i el diagnòstic dels infants i joves amb ACI suposa el primer pas per a la seva atenció, però que el seu diagnòstic –que ha d’anar més enllà d’una puntuació en un test d’intel·ligència– ha de servir com a planificador d’una intervenció individualitzada. Individualitzada, sí: que s’ajusti al seu perfil cognitiu, que estigui contextualitzada en el centre escolar en què està escolaritzat i que tingui significativitat per al protagonista d’aquesta història, el nen o adolescent amb ACI.
Potser ens hem de plantejar, arribats a aquest punt, si no hem d’anar cap a un sistema amb prou espai per al desenvolupament del pensament crític, científic, divergent i especialitzat. No ens podem permetre que aquests estudiants entrin en una espiral d’avorriment i desmotivació. Els programes d’intervenció han de considerar la naturalesa, funcionament i desenvolupament de l’alta capacitat intel·lectual (Ziegler, Stoeger i Vialle, 2012, van Tassel-Baska, 2014, Subotnik i cols., 2011).
Així doncs, és el moment d’empoderar aquests alumnes. Ho farem dotant els professors dels coneixements i mitjans necessaris per a atendre i comprendre les necessitats acadèmiques, socials i emocionals dels nens i joves amb una capacitat superior. Ho farem facilitant a les seves famílies una informació veraç de què és l’ACI perquè deixin de disculpar-se per tenir un fill que se surt de la norma. Ho farem acceptant que l’expressió de l’ACI és complexa i multidimensional, el que ens fa tenir davant a un nen expert en determinats tòpics i immadur en altres àmbits del seu desenvolupament. Ho farem quan deixem de condicionar la identificació del talent al rendiment acadèmic.
L’alta capacitat està trucant a les portes de les escoles i és el moment de rebre-la com es mereix, sense el prejudici d’altres alumnes, però amb els seus mateixos drets. Tot alumne té dret a aprendre alguna cosa nova cada dia, a expressar les seves inquietuds, a ser escoltat i tingut en compte, a equivocar-se, a comprometre en determinades metes i a llençar la tovallola. Tot alumne té dret a ser acceptat per allò que és, i no per allò que és capaç de fer. I si arribem fins aquí, potser aquests nens, quan siguin adults, ens facin el favor de posar el seu talent al servei d’una societat que els necessita tant i que no els va girar l’esquena quan ells necessitaven el reconeixement de la seva diversitat i riquesa.
