Segons una notícia d’Europa Press de l’11 de novembre: “La presidenta de la Junta d’Andalusia i candidata a la reelecció del PSOE-A, Susana Díaz, ha anunciat a Còrdova que, si els socialistes aconsegueixen la confiança majoritària dels andalusos el 2 de desembre, en les eleccions autonòmiques, «el Govern d’Andalusia posarà els llibres, per a l’Educació Infantil de tres a sis anys, gratis a tots els col·legis». Defensa, a més, la gratuïtat perquè «són els més cars» i que, a més, són d’un sol ús, doncs els nens han d’escriure i pintar en ells, amb la qual cosa ja no serveixen per al germà petit, de manera que, «de vegades cal tirar de la pensió de l’avi», que s’ocupa de comprar aquests llibres, però això és una cosa que ja no hauran de fer…”. Fins aquí la notícia.
Haig de reconèixer que quan no s’ha aconseguit la gratuïtat total de l’escola finançada amb fons públics, aquesta ajudeta de la gratuïtat serà molt bé rebuda per les famílies més necessitades, encara que també ho serà pels qui no ho necessitin, que davant la llei de la gratuïtat els rics són iguals que els pobres. En qualsevol cas, les famílies, contentes i agraïdes pel gest. Si l’escola pública fos gratuïta de debò, si el conjunt de les despeses que genera l’ús del dret a l’educació els assumís l’Estat, des del salari dels mestres a la instal·lació de la pissarra virtual o la compra de qualsevol material didàctic necessari, no estaríem parlant que de vegades cal tirar de la pensió de l’avi.
Però el que em produeix una certa irritació és que els qui es dediquen a l’activitat professional de la política, en càrrecs tan importants com la responsabilitat del govern d’una autonomia, semblin oblidar-se, davant la força mediàtica d’una mesura com l’anunciada, de l’enorme esforç de tantes mestres a les quals mai se’ls ocorrerà demanar un llibre de text per a l’educació infantil i de les investigadores, que en aquesta mateixa comunitat autònoma, vénen denunciant el perniciós efecte del llibre de text sobre les possibilitats i l’esforç docent en projectes d’innovació educativa.
Hauria pogut la candidata anunciar que aquests milions d’euros que dedicarà a la gratuïtat del text escolar ho emprarà a millorar les condicions materials de les aules d’infantil, una inversió de major permanència en el temps enfront d’aquestes fitxes “d’un sol ús”, com ella mateixa declara. Hauria pogut anunciar que aquests diners els dedicarà a facilitar l’intercanvi de sabers docents nascuts de l’experimentació i recerca a l’aula o que ho dedicaria a recolzar i donar a conèixer el treball per projectes a les aules d’infantil –incompatible amb el llibre de text– o a finançar una revista pedagògica específica per a aquesta important etapa educativa, en la qual es donés veu i autoria al mestre o la mestra. Un gran anunci hauria estat la inversió en la parella pedagògica, com vam aprendre de l’experiència de Reggio Emilia, o d’un documentalista a l’escola que ajudés en la reflexió sobre la manera en què els nens i nenes van construint el seu aprenentatge. Són exemples de possibilitats alternatives de la despesa pública, encara que no deixo de reconèixer la meva impertinència, ja que el llistat de necessitats i reivindicacions possibles correspon a les mestres i els mestres d’Andalusia i no a mi.
No obstant això, el meu atreviment en comentar la notícia té a veure, més enllà del cas concret de la citada candidata, amb la sensació, no sé si compartida, d’una creixent pèrdua d’interès al debat polític pel qual passa o pogués passar d’alternatiu a les escoles. Si la normalitat escolar es naturalitza i perd interès crític, el debat es redueix, en el supòsit ingenu que hi hagués realment debat, als problemes del finançament i el control ideològic. Però a les escoles hi ha mestres que s’esforcen cada dia per avançar en la renovació pedagògica, investigant noves possibilitats i regalant-se sabers en espais horitzontals de desenvolupament professional, i els vindria molt bé que qui té o vol tenir la responsabilitat d’impulsar, recolzar, sostenir, finançar i reconèixer aquest esforç professional estigués a la mateixa altura en el seu particular espai de responsabilitat política amb l’educació.
Tornant al contingut de la notícia com a pretext per la discussió, hi ha un parell de qüestions que val la pena pensar críticament. En la pedagogia implícita dels anomenats llibres de text per a l’educació infantil es considera la lectura com l’indicador bàsic sobre el que suposa progrés escolar, iniciant en el nen o a nena una primera fase de mentalització sobre la importància del rendiment i la productivitat, en detriment del plaer. Això facilita el creixement en llibertat, el desenvolupament maduratiu, el cultiu de la humanitat plena? Clar que no. És una altra pedagogia que necessàriament ha d’allunyar-se del llibre de text com currículum reglat per potenciar la relació, el descobriment espontani, el treball amb la incertesa d’allò nou, l’experimentació en un ambient ric en possibilitats, amb objectes provocadors, en espais d’una gran creativitat pensats per als i pels nens i nenes. I amb famílies que col·laboren amb les educadores en el projecte educatiu de l’escola.
S’acosten períodes electorals i seria d’agrair que les candidatures que aposten per la millora i transformació de l’educació pública, ens expliquin el millor que puguin quines mesures concretes són o no coherents amb aquesta possibilitat transformadora. S’imaginen que la propera candidata a presidir el govern anunciés que les escoles d’educació infantil disposaran d’una estructura en aules unides per una gran plaça central, lloc de trobades, jocs, amistats i activitats. Que les escoles disposaran d’un taller d’art o atelier, amb gran varietat de materials, eines i recursos, usat per explorar, experimentar, expressar i crear pensament, que disposaran d’àrees verdes… Un mur en el qual exposar i documentar l’activitat de nens i nenes, en una escola on les educadores treballen en parella i dissenyen els projectes amb les companyes i amb les famílies.
Ah! I no serà necessari gastar-se molts diners, dirà la candidata, perquè molts dels objectes i materials de treball seran inventats per pares, mares i educadores sense necessitat de recórrer al mercat.
Doncs això és una mica del molt que jo mateix m’he trobat ja en algunes escoles infantils. Potser aquesta futura presidenta s’haurà acostat a elles i après del seu esforçat compromís.
