Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Entre dos aguas
Últimament només faig que veure pel·lícules extraordinàries. Parlo de Lazzaro feliz o de Roma. Doncs no n’hi ha dues sense una tercera i Entre dos aguas, d’Isaki Lacuesta, que va guanyar el premi a la millor pel·lícula a Sant Sebastià i a la millor pel·lícula i al millor actor, al de Mar de Plata, és extraordinària.
Ens tornem a trobar als germans Gómez, l’Isra i en Cheito que ja coneixíem a l’anterior La leyenda del tiempo. A la primera seqüència veiem el part d’una filla de l’Isra i poc després veiem com el tornen a la presó on compleix pena pels delictes que ha comès. Més endavant l’alliberen i es retroba amb la família, amb els amics, amb el seu passat, però no ho té gota fàcil.
Assistim a les converses que mantenen els personatges, converses que ens donen com poques vegades una sensació de veritat que et commou profundament.
El director ens mostra el paisatge de l’Illa de San Fernando com si fos un altre personatge, un personatge marc que situa els personatges humans.
Un retrat que et fa pensar en Boyhood, del director Richard Linklater, un retrat on veus la importància que té el temps en el cine. Quan surts penses que hi ha una identificació entre cine i temps.
Ras i curt: un retrat individual i social que no us podeu deixar perdre.
Yuli
Recordem Billy Elliot. Família de miners en plena crisi econòmica i el fill petit vol ser ballarí. Inicialment oposició paterna. Al final, triomf del nen que es converteix en un ballarí excepcional.
Recordem Dancer, que il·lustra la vida del ballarí Sergei Polunin, ara també actor de cine.
Ara ens arriba Yuli, el nen cubà que té un talent natural de dimensions gegantines per ser un gran ballarí, però ell no ho vol, a diferència de les altres dues històries. El pare l’obliga i Yuli, que és el nom de nen de Carlos Acosta, va arribar al cim de la dansa i va ser el primer ballarí negre a interpretar Romeo i Julieta.
La pel·lícula barreja la ficció de la vida del nen amb l’actualitat de Carlos Acosta, a qui veiem dirigir la seva companyia. Mentre il·lustra amb la dansa els enfrontaments que va tenir amb el seu pare també ens ensenya la importància de la seva mestra, que mai l’abandona ni quan Yuli passa pels pitjors moments.
Aquesta història ens mostra també una Cuba que no pot sortir del forat econòmic on està submergida, amb gent que ha de marxar perquè no es pot guanyar la vida si es queda al seu país.
Ficció i realitat molt ben combinades. La directora és Icíar Bollaín, amb guió de Paul Laverty. Hi ha moments d’una bellesa molt intensa on podem veure la perfecció del cos humà en acció. El més sorprenent és la combinació entre talent natural i esforç que en aquest cas no és desitjat pel protagonista, però ho és, i molt, pel seu pare que quan el fill comença a triomfar li recomana que no miri mai enrere, fins i tot si això significa oblidar-se de la seva família i del seu país. Carlos Acosta no pot obeir aquesta ordre i aquest element dona encara més interès al conflicte emocional.
