Com molts estudis han corroborat, el joc aporta infinitat de beneficis a les persones, com ara en el desenvolupament cognitiu, la comprensió i la producció del llenguatge; promou la resolució de problemes, la creativitat, la iniciativa i la capacitat de concentració. A la vegada que és un important mediador a l’hora de desenvolupar les habilitats socials. A través del joc, els infants aprenen habilitats com haver de compartir, negociar, el lideratge i l’empatia, atorgant confiança en un mateix i reduint les probabilitats de patir bullying, a la vegada que millora la cohesió social entre les famílies i els membres de la comunitat. [1]
Actualment, però, en la nostra societat ens trobem amb uns infants que, a diferència dels d’unes dècades enrere, tenen molta dificultat per jugar, divertir-se i relacionar-se en el mateix entorn i amb les mateixes propostes a on ho havien fet altres generacions. Cada vegada més, els espais exteriors són percebuts com entorns perillosos i avorrits pels infants, als quals se’ls treu dels espais públics i se’ls reclou en espais privats a on passen moltes hores davant de pantalles. [2]
En les meves observacions del pati d’infantil de l’escola Pau Vila del Papiol[3], vaig constatar que el curs 2016-17 l’índex de conflictivitat dels alumnes s’havia més que doblat respecte al que havia observat entre els anys 2005 i el 2008, passant d’observar 0,81 discussions i/o conflictes al dia a 1,7. Augment que es produeix en paral·lel amb l’elevat increment de l’ús que els infants fan de la televisió, videojocs, ordinadors o internet: en tan sols 9 anys ha augmentat un 27% l’estil d’oci sedentari entre la població dels 3 als 14 anys. Aquest nou estil de vida fa que els infants tinguin moltes dificultats de desenvolupar les seves capacitats imaginatives i de relacionar-se amb els seus iguals. A la vegada que, a causa d’aquest tipus d’oci sedentari, ens trobem amb unes xifres cada vegada més alarmants d’obesitat infantil.
Així doncs, la creixent corrent de molts sectors relacionats amb la infància que defensa la transformació dels espais exteriors, podria ajudar a donar resposta a la necessitat urgent de reconduir aquesta tendència i aconseguir que els infants surtin dels espais privats i tancats, i recuperin l’espai exterior a on poder realitzar activitat física; interaccionar amb altres persones; afavorir la creativitat i la resolució de problemes; i recuperar el contacte i la interacció amb la natura.
Per què els parcs i patis s’han de convertir en espais naturals?
Cada vegada són més les recerques que demostren que el contacte amb la natura està relacionat amb un elevat nombre de beneficis en els infants, com són: una millor funció cognitiva; un augment de la creativitat; un major sentit de llibertat; una millor relació amb els altres; un menor dèficit d’atenció degut a una reducció de l’estrès; un menor nivell d’agressivitat; un menor índex de malalties; una major resiliència emocional; més oportunitats per conèixer-se un mateix; una major atracció pels entorns naturals; a més d’afavorir el joc actiu, millorant les habilitats motores i reduint els nivells d’obesitat[4]. Per contra, els infants que no acostumen a jugar a l’exterior tenen menys xarxes socials, poden tenir menys confiança i estar menys integrats en la seva comunitat[5].
Segons Bird, disposar d’entorns interessants i atractius per jugar pot contribuir també a la reducció dels comportaments agressius i dels conflictes a les escoles. El comportament destructiu és més comú observar-lo en grans espais, avorrits, sense arbres, arbustos o altres delimitacions naturals. En les meves observacions també he pogut comprovar que en els patis amb més opcions lúdiques els infants estan més a gust perquè acostumen a trobar espais que s’adapten a les preferències de cadascú, i això queda palès amb la reducció del soroll i de la conflictivitat.
Un exemple dels beneficis que poden aportar els espais naturals els demostren Dyment i Bell[6] en l’estudi realitzat a 59 escoles del Canadà, les quals havien transformat el pati en espais verds. Comparant el que hi passava abans i després de la transformació, van comprovar com el tipus de jocs que s’hi practicava es va diversificar molt, realitzant molts més jocs simbòlics i de construcció. Els jocs competitius van perdre el protagonisme que tenien en els patis amb ciment, per donar lloc a jocs que afavorien un moviment i un desenvolupament més saludable, també entre aquells infants que fins llavors es movien molt poc; a la vegada que els índex de satisfacció general dels infants i el tracte vers els companys van passar a ser molt més positius.
A part dels beneficis que els espais verds aporten en els infants, hi ha molts estudis que demostren com també tenen una influència molt favorable en els adults. Als Estats Units s’ha observat com els residents en zones urbanes amb espais verds de qualitat realitzen més activitats socials; tenen millor relació amb els seus veïns i un sentiment més fort de pertinència a la comunitat[7]. Mentre que un estudi realitzat a vuit ciutats europees demostra com les persones que disposen d’espais públics naturals de qualitat realitzen més activitat física i tenen menys probabilitat de patir obesitat[8] [9].
Què hi hauria d’haver en un espai exterior per ser un espai educatiu?
Els espais de joc han d’animar als infants a interactuar. Els infants realitzen jocs més creatius, cooperen i aconsegueixen resoldre problemes ells mateixos quan disposen de material manipulable. Els parcs amb estructures fixes acaben fent-se avorrits i afavoreixen la competitivitat entre companys, respecte als espais naturals a on disposen de materials solts, de més desafiaments i a on les activitats es poden diversificar[10].
Partint de les classificacions fetes per L. Wood i K. Martin i R. White[11], els elements imprescindibles en un espai exterior per infants haurien de ser:
- elements naturals: com l’aigua, l’herba o la vegetació autòctona amb flors que atreguin els insectes i permetin l’observació de la natura
- elements manipulables i mòbils (sorra, troncs, caixes…) que permetin desenvolupar les pròpies idees dels infants i afavoreixin la interacció i la socialització.
I el disseny hauria de:
- ser atractiu;
- estimular la imaginació i la creativitat;
- contemplar l’existència de diferents nivells, materials i textures naturals;
- permetre seure, descansar, enfilar-se, córrer, caminar i amagar-se;
- donar resposta als diferents interessos de les persones que l’utilitzin creant diferents subàrees.
- afavorir l’accessibilitat;
- proporcionar riscos i desafiaments, evitant els perills.
Quina diferència hi ha entre ‘risc’ i ‘perill’?
El terme perill implica una possibilitat imminent que s’esdevingui algun mal. El risc, en canvi, fa referència a la probabilitat que una acció comporti una situació no desitjada. El risc està directament relacionat amb la presa de decisions de la mateixa persona.
Cada vegada són més els estudiosos [12] que parlen de la importància de viure situacions de risc, ja que són aquestes les que permeten a l’infant desenvolupar i millorar les habilitats motores i guanyar confiança per poder ser físicament actiu. Perquè per poder avaluar i saber gestionar el risc hi hem d’haver estat exposats. Com diuen Fiona Danks i Jo Schofield: “Life is full of risk, so the best way to prepare children for life is to ensure they know how to judge risk for themselves”.[13]
Els espais naturals estimulen i ofereixen reptes als infants que els parcs tradicionals no permeten, ja que amb l’objectiu d’evitar qualsevol perill eliminen també els riscos i amb aquests, perden un dels elements que fa més atractiu a un espai pels infants, l’autosuperació.
És l’hora del canvi
Els patis d’escola, històricament, s’han caracteritzat per ser uns espais sense desnivells, amb una pista a on practicar esports reglats com el futbol i el basquet, amb algun arbre, potser algun banc i, amb una mica de sort, un sorral per als més petits. Espais a on la despesa en manteniment i els riscos d’accidents es reduïen al màxim. I sota el lema que la seguretat dels infants és la prioritat, persuadien aquells que qüestionaven la pobresa d’aquests espais.
Pel que fa als parcs infantils, en els darrers anys, s’han convertit en entorns artificials dissenyats pels adults, procurant seduir als infants amb colors i estructures atractives a primer cop d’ull, però amb l’objectiu principal de preservar la seguretat dels infants, i com hem vist anteriorment, sense presentar reptes que atreguin els infants.
Però l’alarmant dificultat dels infants a l’hora de realitzar jocs de qualitat, d’establir relacions amb els seus iguals, de realitzar exercici físic i de tenir contacte amb la natura, fa que una part de la societat estigui convençuda que ha arribat el moment de fer canvis importants. Perquè si el que realment es vol, és crear espais a on els infants gaudeixin, interactuïn amb altres persones, es moguin i aprenguin, els parcs i patis s’han de transformar.
Naturalitzant els espais públics, s’estimularà la curiositat, la imaginació, la fascinació i l’aprenentatge per descobriment, respectant el ritme de cadascú. Els elements naturals ofereixen reptes i complexitats que es modifiquen i es transformen amb el temps, fent que l’espai no sigui monòton i avorrit pels infants, a la vegada que fa créixer el seu respecte per la natura.
És per tots els arguments exposats aquí que les administracions han de deixar d’oferir als infants espais pobres a on poder-se moure, i treballar per oferir-los uns espais de qualitat en el que el protagonisme recaigui no només en la necessitat de moviment dels infants, sinó també amb la necessitat de les persones de relacionar-se i d’interactuar, també, amb la natura.
[1] Wood L. i Martin, K. (2010) What makes a good play area for children? Centre for the Built Environment and Health, The University of Western Australia.
[2] Blinkert, B. (2004) Quality of the city for children: chaos and order. Children, Youth and Environments, 14(2): 99-112.
[3] Serra, A. (2018) Com afecta el tipus de pati al joc i a les relacions entre infants? El diari de l’educació [revista online]
[4] Bird, W. (2007) Natural Thinking. Royal Society for the Protection of Birds.
Lester, S. i Russell, W. (2008) Play for a Change. Play, policy and practice: A review of contemporary perspectives. Summary report. University of Gloucestershire.
Louv, R. (2005) Last Child in the Woods. Algonquin Press, Chapel Hill.
McCurdy, L. i altres (2010) Using nature and outdoor activity to improve children’s health. Current Problems In Pediatric And Adolescent Health Care, 40(5), 102-117.
Pretty, J. i altres (2009) Nature, Childhood, Health and Life Pathways. Interdisciplinary Centre for Environment and Society Occasional Paper 2009-02. University of Essex, UK.
Wood L. i Martin, K. (2010) What makes a good play area for children? Centre for the Built Environment and Health. The University of Western Australia.
[5] Gleave, J. (2008) Risk and play: a literature review. London: Play England.
[6] Dyment, J.E. i Bell, A.C. (2008) Grounds for movement: green school grounds as sites for promoting physical activity, Health Education Research, Volume 23, Issue 6, 1 December 2008, 952–962.
[7] De Vries, S. i altres (2003) Natural environments – healthy environments? An exploratory analysis of the relationship between greenspace and health. Environment and Planning A 35, 1717-1731.
[8] Grahn, P. i Stigsdotter, U.A. (2003) Landscape planning and stress. Urban Forestry & Urban Greening 2: 1-18
[9] Ellaway, A.; Macintyre, S. i Bonnefoy, X. (2005). Graffiti, greenery, and obesity in adults: Secondary analysis of European cross sectional survey. BMJ.
[10] Barbour, A. (1999) The impact of playground design on the play behaviors of children with differing levels of physical competence. Early Childhood Research Quarterly Volume 14, Issue 1, Pages 75-98.
Fjortoft, I. (2004). Landscape as playscape: The effects of natural environments on children’s play and motor development. Children, Youth and Environments, 14(2): 21-44.
Gummer, A. (2010) The role of modern playgrounds in child development, Ip-Dip, 15 4-26.
Walsh, P. (1993). Fixed equipment: A time for change. Australian Journal of Early Childhood, 18: 23-29.
[11] White, R. (2004). Young children’s relationship with nature: It’s importance to children’s development and the earth’s future. Taproot, 16(2), 1–9. Hutchinson Leisure & Learning Group.
Wood L. i Martin, K. (2010) What makes a good play area for children? Centre for the Built Environment and Health, The University of Western Australia.
[12] Freire, H. (2013) Educar en verde. Ideas para acercar a ninos y niñas a la naturaleza. Barcelona: Graó.
Jones, D. (2007) Cotton Wool Kids: Releasing the Potential for Children to take Risks and Innovate. Coventry: HTI.
Little, H. i Wyver, S. (2008) Outdoor play – does avoiding the risks reduce the benefits? Australian Journal of Early Childhood, 33(2), 33-40.
[13] Danks, F. i Schofield, J. (2006) Nature’s Playground. Frances Lincoln, London.
