“En el model anglosaxó i nòrdic la paraula inspecció no té connotacions negatives, no sona a inspector de policia o d’hisenda, ni a algú que ve de fora a fer-nos la guitza, perquè són països que sempre han tingut inspeccions en règims democràtics. Aquí encara arrosseguem l’imaginari d’unes èpoques en què ser inspector era una mena de regalia, i això costa molt de revertir”. Xavier Chavarria és l’inspector en cap del Consorci d’Educació de Barcelona, a més d’un gran coneixedor del que fan altres països europeus al voltant d’aquesta figura que té la doble tasca d’acompanyar i de controlar, entre altres raons perquè fins fa quatre dies presidia l’European Forum on Educational Administration (EFEA).
Fa uns dies, Xavier Chavarria va participar en una jornada de la Fundació Bofill i Ivàlua sobre el model d’inspecció, organitzada en el marc del cicle què funciona en educació, i en el qual sempre un expert presenta un informe sobre el subjecte del debat. En aquest cas, va ser el professor d’Economia de la UB Álvaro Choi, el qual va buscar tots els estudis fets a Europa sobre l’impacte de la inspecció en el rendiment educatiu dels alumnes, una matèria de difícil anàlisi, va dir, per la quantitat de dades que s’han de creuar. En va trobar només dotze, “que no són molts estudis però sí molt robustos”. Prou per concloure que “existeix una relació causal positiva entre inspecció educativa i rendiment acadèmic”, tant a primària com a secundària, i en especial amb els alumnes dels extrems, és a dir, els de resultats més alts i els de resultats més baixos.
Del ‘cuerpo de veedores’ a ‘Merlí’
A Espanya, la inspecció educativa es va crear el 1849, com a Cuerpo de veedores, “perquè havien de ser els ulls de l’administració del que es feia a les escoles, des de l’òptica de la desconfiança”, senyala l’inspector en cap. Des d’aleshores va anar passant per diverses etapes, però només durant la Segona República i amb la instauració de la democràcia el cos ha estat format per docents. Avui, a Catalunya, són uns 200 inspectors, la gran major part –per no dir tots– exdirectors de centres públics. En el cas de Chavarria, que va arribar a la inspecció amb 35 anys, de l’Escola Joan Maragall d’Arenys de Mar.
El cos d’inspectors està regulat per un decret de l’any 2000, que és per tant molt anterior a la Llei d’Educació de Catalunya (LEC). “Bona part del que diu aquest decret no s’ajusta a la LEC, la nostra tasca s’ha adaptat a la llei, però ara falta que la regulació s’hi adapti també”, apunta l’inspector en cap. Per ell, un dels aspectes més absurds del decret vigent és que “diu que els inspectors han d’exercir la mediació mitjançant l’arbitratge, la qual cosa és incompatible, perquè un mediador és una cosa i un àrbitre n’és una altra”. Li consta que el Departament d’Educació està estudiant la redacció d’un nou decret, i opina que “ara és un bon per posar-ho a debat”. I què li semblaria que algun inspector vingués de la concertada? “No seria mala idea, podria aportar altres visions, altres experiències, perquè nosaltres ho inspeccionem tot, i no només escoles públiques o concertades, sinó també escoles bressol, de música, d’idiomes, de formació professional, de disseny, d’adults… tot el que no sigui formació universitària”. La ràtio és d’un inspector per cada 6.500 alumnes. O dit d’una altra manera, 200 inspectors per una població d’1,3 milions d’alumnes.
A la jornada de la Fundació Bofill, amb una nodrida presència d’inspectors entre el públic, es va acabar parlant sobretot del mite de l’inspector com a terror dels docents, o més exactament sobre com posar fi a aquest mite. “Hem d’explicar què fem i hem de donar publicitat de tot allò que sigui publicitable i que no generi l’efecte rànquing”, sosté Chavarria. La imatge és dolenta per la història, però també perquè la indústria audiovisual ha reforçat l’estereotip. L’inspector d’educació mai és protagonista d’una novel·la o d’una pel·lícula, però quan apareix… “A Merlí l’inspector que va sortir en algun capítol responia a aquesta imatge, i quan el director volia fer por a un professor i li deia: «Ara mateix truco a l’inspector!»”.
Alguns mites
Els inspectors no actuen d’ofici, hi ha d’haver una denúncia prèvia, o sigui que quan van als centres “no és per fiscalitzar si s’estan complint totes les normes, entre altres raons perquè no acabaríem”, afirma l’inspector en cap. “No controlem el procés, que en realitat són processos perquè això entra dins l’autonomia de centre, sinó que ens mirem i avaluem els resultats”, afegeix. Ells són autoritat pública, però els directors també. “Quan arriba una denúncia el primer que fem és preguntar si això ja s’ha posat en coneixement de la direcció; el director o directora és qui ha de resoldre en primera instància”.
Un altre mite: la inspecció no és un fre a la innovació, sinó tot el contrari. “Dir que si jo ara experimento amb això potser vindrà l’inspector i em renyarà és una excusa de mal pagador, que algú em digui un sol cas que un inspector hagi prohibit una metodologia innovadora”, comenta Chavarria, el qual recorda que de les set persones que han intervingut directament en la redacció de la rúbrica de canvi (document d’Escola Nova 21 per acompanyar la transformació educativa), tres han estat inspectors.
“La nostra raó de ser és afegir valor –afirma Chavarria–. Som personal docent fora de les aules perquè millori el que passa a les aules. El que ens passa és que ara mateix aportem més valor cap amunt que cap abaix, i segurament aquesta combinació de valors afegits s’hauria d’invertir. Nosaltres creiem que la nostra funció és docent i que hauríem de donar més valor als centres, perquè sabem com fer-ho”.
Suècia i Estònia
A la inspecció de Barcelona han fet intercanvis amb altres inspeccions europees. Londres, Hamburg, Baviera, Toulouse, Açores… Cada país té la seva forma d’entendre aquesta supervisió. A Alemanya ho van separar i ara hi ha un institut de qualitat (inspecció avaluadora) i un institut d’educació (inspecció acompanyadora), a Noruega i Dinamarca hi ha assessors, “hi ha la broma fàcil que a Finlàndia no hi ha inspectors i els va molt bé amb le proves Pisa, però en realitat l’educació en aquest país està molt descentralitzada, depèn totalment dels municipis, i sí que hi ha funcionaris municipals que fan tasques de supervisió”, apunta Chavarria.
El sistema que més admira, però, és el suec, per com treballen i perquè el context social és més complex que el finlandès. “A Suècia les avaluacions es fan en equip, els centres es visiten cada sis anys en condicions normals, o cada tres si és problemàtic, s’hi estan una temporada, i en fan una radiografia amb unes recomanacions de millora sobre les quals els directors poden o no fer-ne cas, perquè també hi ha autonomia de centres… a no ser que l’informe sigui catastròfic, i aleshores sí que són recomanacions prescriptives”. Però en termes generals, Chavarria recomana mirar al Bàltic: “Catalunya s’hauria d’emmirallar en Estònia. És un país petit que està fent un esforç brutal en educació i ho està fent molt bé”.
