Dincat considera que Arcadi Espada pot haver incorregut en un delicte d’odi arran del seu posicionament continuat envers les persones amb síndrome de Down, a les quals ha qualificat reiteradament de “malaltes”, “malaltes mentals”, “desgràcia”, “tontos” i altres apel·latius similars. La postura del periodista s’ha fet viral a partir de la seva recent participació en el programa de televisió Chester in Love, del qual va ser expulsat per Risto Mejide poc després de començar i on pràcticament només li va donar temps de reafirmar-se en la polèmica tesi que va sostenir en un article publicat l’any 2013. Això és, que deixar nàixer a un fill “malalt”, havent-ho pogut evitar, hauria de ser considerat un crim contra la humanitat. Al programa de televisió Espada va tornar a dir que portar al món a un fill malalt li semblava una “immoralitat” i una “aberració”, i que en tot cas els costos “morals” i “econòmics” d’aquest infant no els hauria d’assumir mai l’administració, sinó els pares.
L’advocat Jordi Durà, membre de la junta directiva de Dincat i pare d’una jove amb síndrome de Down, ha confirmat que s’està encarregant de la redacció d’aquesta querella, d’acord al que estableix l’article 510 del Codi Penal. Aquest article diu que seran castigats amb una pena entre un i quatre anys de presó, i multa de sis a dotze mesos, “aquells qui públicament promoguin, fomentin o incitin directament o indirectament l’odi, hostilitat, discriminació o violència contra un grup o persona” per diversos motius que enumera, un dels quals és la discapacitat.
“No ens podem quedar passius i impassibles veient com aquest senyor està fent aquestes manifestacions ideològiques que inciten a l’odi i la discriminació d’un col·lectiu d’una manera tan reiterada”, comenta Durà. Aquest és el sentiment, diu, que li ha traslladat tant la presidenta de Dincat, Rosa Cadenas, com la resta de components de la junta. “Hi ha una ofensa i discriminació clara, que ha causat un dolor interior i espiritual immens a moltes persones, i per això, com a representants de la discapacitat intel·lectual a Catalunya, hem d’actuar judicialment i que siguin els tribunals els que formalment resolguin la situació creada”, afegeix Durà.
Una sentència del Tribunal Suprem de febrer de 2018 especifica que l’element nuclear del “discurs de l’odi” consisteix en l’expressió d’epítets, qualificatius o expressions que contenen un missatge d’odi que es transmet de forma genèrica i per la seva gravetat poden ofendre els sentiments comuns de la ciutadania, quan es constata que hi ha hagut voluntarietat en l’ús d’aquestes expressions i no són fruit d’una situació incontrolada o una reacció momentània.
Aquesta sentència, afegeix l’advocat de Dincat, també es refereix a sentències anteriors del mateix Suprem on queda clar que el dret a la llibertat d’expressió o a la llibertat ideològica no pot emparar “manifestacions o expressions destinades a menysprear o a generar sentiments d’hostilitat contra determinats grups”. Per tot això considera Durà que el delicte d’odi és el que més s’ajusta a l’actuació del periodista, si bé afegeix que “si la via penal no prospera, estudiarem la possibilitat d’utilitzar la via civil, amb una demanda per vulneració del dret a la dignitat, l’honor i la igualtat de les persones, tant aquelles afectades per una discapacitat com les seves famílies, és a dir, d’aquest col·lectiu”.
Deu anys des del primer article a ‘El Mundo’
L’animadversió d’Arcadi Espada respecte a les persones amb síndrome de Down es manifesta per primer cop el 28 de gener de 2009, quan el periodista escriu una columna al diari El Mundo a propòsit d’un programa de televisió (Tengo una pregunta para usted) en la qual una noia amb síndrome de Down li preguntava al president del Govern, aleshores José Luis Rodríguez Zapatero, si no era una discriminació que no hi haguessin diputats amb aquesta condició. Malgrat que la columna criticava especialment el suposat paternalisme de Zapatero en la seva resposta, Espada qualificava les persones amb síndrome de Down en dues ocasions de malaltes i malaltes mentals. Alguns lectors es van queixar i li van tractar d’explicar que la discapacitat intel·lectual no és una malaltia.
Dos dies després, hi tornava, reproduint en un segon article fragments de dos missatges rebuts per part de lectors i de la seva resposta que li donava a tots dos. Espada es reafirmava amb el que havia escrit, defensant que la seva columna era un “acte de consideració envers els malalts”, que consistia en no mentir-los. I acabava: “Equivocado o no yo aspiro a escribir con las palabras de todos; y no con las palabras propias (e intransferibles) de los economistas, los poetas, los políticos, los periodistas y… los afectados por el síndrome de Down. Así pues, para hablar de esa desgracia me basta con saber (y esta vez de acuerdo con el diccionario, que no siempre pasa) lo que es la salud y lo que es la enfermedad”. Dies després Down España enviava una carta formal de queixa al periodista, en la qual li demanava que exercís la seva llibertat d’expressió intentant no ofendre a tot un col·lectiu.
El 9 maig de 2013 el periodista tornava a la càrrega amb un article en el qual criticava el posicionament de la diputada del PP Beatriz Escudero, la qual s’havia manifestat en contra de l’avortament també per aquells casos en els quals es detecti una malformació del fetus. Però Espada no es limitava a criticar aquest punt de vista i mostrar el seu suport a la legislació vigent, sinó que anava més enllà i escrivia que deixar nàixer un “infant malalt” era un crim contra la humanitat, que és com titulava l’article. “Si alguien deja nacer a alguien enfermo, pudiéndolo haber evitado, ese alguien deberá someterse a la posibilidad, no solo de que el enfermo lo denuncie por su crimen, sino de que sea la propia sociedad, que habrá de sufragar el coste de los tratamientos, la que lo haga”. I ho rematava escrivint que aquells que s’oposen a la possibilitat de dissenyar fills intel·ligents, sans i millors “tratan impunemente de imponernos su particular diseño eugenésico: hijos tontos, enfermos y peores”.
Novament Down España va respondre amb un comunicat en el qual li recordava que només a Espanya viuen 3,8 milions de persones amb alguna discapacitat i que els seus drets estan plenament recollits a la Convenció Internacional de les Persones amb Discapacitat. Aquest era el text que Mejide va projectar a la pantalla poc abans de fer-lo fora del programa.
El tercer sostenella y no enmendalla d’Arcadi Espada va arribar amb la columna que va publicar a El Mundo el 8 de novembre de 2018, que va ser la que va començar a aixecar prou polseguera a les xarxes per atraure l’atenció de l’equip de Chester. L’article atacava Vox a partir d’alguns aspectes del seu programa electoral que havien cridat l’atenció del periodista, un dels quals una referència a les persones amb síndrome de Down, les quals, segons el partit d’extrema dreta, serien objecte de persecució i intent d’extermini. Per donar resposta a aquest punt del programa de Vox Espada escrivia: “O las víctimas del Síndrome de Down, que no considera víctimas de una enfermedad sino personas con una particular manera de ser y sobre las que proyecta una de las mentiras más innobles que habré leído en un programa político: “Y amparándoles [a esos enfermos] ante la persecución que sufren por parte de quienes se han propuesto exterminarles”.
