Opinió

Tot recuperant els programes culturals a l’educació d’adults

Un dels efectes perversos d’aquelles decisions encara l’arrosseguem a hores d’ara: la quasi total desaparició dels programes formatius de caire cultural a les escoles de persones adultes. Rosa Montero ho explicava molt bé a “Lo importante” (El País Semanal, 07/01/2018):

Antes la educación de adultos cubría tres frentes: primero, los estudios básicos para obtener un título oficial de primaria, secundaria o formación profesional; segundo, la enseñanza del español como lengua extranjera para los que no saben nuestro idioma y quizá ni siquiera estén alfabetizados en su lengua materna; y por último, herramientas para el desarrollo y la participación, dos horas semanales de clases abiertas en diversas disciplinas, desde informática e inglés hasta historia del arte o literatura. Con la crisis, la Comunidad de Madrid decidió que esta tercera pata era prescindible y quitó esas clases, demostrando así una vez más la poca importancia que el poder en general y este Gobierno en particular le dan a la cultura, al arte y al desarrollo de la creatividad, es decir, a todas esas actividades cuyo beneficio no es mensurable y que por consiguiente ellos consideran poco menos que inútiles.

Rosa Montero parla de la situació a la Comunitat de Madrid, però malauradament podríem dir que el retrat que fa és una constant arreu de l’Estat. En aquest sentit, les diferents administracions educatives organitzen les seves ofertes formatives marcant una clara distinció entre els ensenyaments reglats (aquells conduents a l’obtenció d’una titulació oficial) i els no reglats (aquells dels quals s’acredita o bé la superació o bé la participació). Els primers són, normalment, d’oferta obligada, tot i que la realitat no sempre és així, especialment en el cas dels ensenyaments inicials. Després, trobem l’oferta dels cursos que permeten l’accés als diferents nivells del sistema educatiu (Formació Professional i universitat) i els cursos que van acompanyats d’una acreditació de superació, especialment ensenyaments de llengües i d’informàtica. A la cua, i sempre que el professorat disposi d’hores, els centres poden oferir cursos d’actualització cultural en un sentit ampli. El problema és que quasi mai hi ha temps per a aquests darrers estudis, de manera que o directament no s’ofereixen o es delega la seva oferta al criteri de les associacions d’alumnes i exalumnes, si és que el centre en disposa d’una.

Per sort, aquesta situació sembla que està canviant, almenys a alguns territoris. La voluntat de revertir les retallades també ha arribat a la qüestió de l’oferta formativa –més nuclear del que podríem pensar– de les escoles de persones adultes. A tall d’exemple, el Govern d’Aragó ha actualitzat el present curs escolar el catàleg dels cursos de promoció i extensió educativa i dels cursos de formació per a l’ocupació. Es tracta d’una aposta decidida d’aquesta administració per recuperar un dels pilars de l’Educació i Formació de Persones Adultes (EFPA). Amb un esperit semblant, a Catalunya la intenció és que els nous mòduls optatius del GES (Graduat en Educació Secundària) s’obrin a qualsevol persona externa al centre que vulgui fer realitat el seu projecte educatiu i personal de vida.

Es tracta, però, de petites esquerdes en l’oferta formativa d’uns centres als quals les diferents administracions educatives encotillen amb les seves rigideses normatives. Aquestes administracions no sempre estan atentes a les necessitats formatives dels diferents entorns i sota un marc normatiu comú hi ha poc espai per als matisos. Els professionals, tanmateix, sabem que les demandes no són iguals a tots els centres depenent de variables com ara: el caràcter rural o urbà, l’envelliment més o menys acusat de la població, el nivell socioeconòmic, els índexs de fracàs i abandonament escolar prematur, la major o menor presència de persones d’origen estranger, etc. Al meu parer, les administracions educatives tampoc no estan gaire atentes a les xifres oficials que parlen d’una davallada en el nombre de persones adultes que cursen ensenyaments formals a l’Estat espanyol:

Aquesta tendència no sempre va acompanyada del suport de l’administració educativa respectiva en forma d’autonomia organitzativa, flexibilitat i recursos; sinó que més aviat depèn de la bona voluntat dels centres que han de fer mans i mànigues per donar resposta a les demandes formatives dels seus entorns.

Tanmateix, el Manifest per a l’educació d’adults en el segle XXI (EAEA, European Association for the Education of Adults) ho diu ben clar:

No només els resultats directes de l’aprenentatge són importants per a la gent: la recerca mostra que el fet de participar en educació no formal d’adults té una sèrie de beneficis.  

L’educació d’adults pot transformar vides i proporcionar noves oportunitats. Pot oferir noves conjuntures de feina, obrir el camí cap a l’aprenentatge formal, ajudar als que van abandonar l’escola a retornar a l’educació, ajudar als pares en llurs tasques, activar les passions artístiques i culturals de la gent i donar lloc a estils de vida més sans.

Malgrat totes aquestes evidències, l’immobilisme al món de l’Educació i Formació de Persones Adultes encara existeix; no és general, però les resistències al canvi hi són, dins i fora dels centres. A més a més, els avenços sempre són precaris perquè poden ser revertits de cop quan hi ha un canvi de govern. I és que, encara que no ho sembli, hi ha molt d’ideològic en quins cursos es programen als centres d’adults. El currículum ocult comença, per tant, per la mateixa oferta formativa. Des de perspectives neoliberals, l’alumnat és per damunt de tot un treballador al qual cal formar. En aquest sentit, no negarem la importància de la vessant professional en la vida de les persones, però aquesta no recull completament tot el projecte vital de les persones adultes. La perspectiva neoliberal de l’educació és al·lèrgica a qualsevol proposta educativa que impliqui la formació d’una ciutadania crítica, tal i com vam manifestar en un altre text en aquest mateix diari:

Aquest procés de domesticació –podríem dir que general a tot el sistema educatiu– està en perfecta sintonia amb les polítiques educatives de tall conservador i neoliberal dominants arreu en aquest començament del segle XXI, només temperades en funció del signe polític dels governs de torn. Aquest model educatiu reaccionari necessita una ciutadania acrítica, despolititzada i passiva. Això explicaria per què alguns veuen en la funció emancipadora de l’EPA una amenaça. No podem oblidar que a les seves aules hi trobem, com diu Diego Redondo, no els ciutadans del futur –com passa amb l’ensenyament obligatori– sinó els ciutadans –que també són votants– del present. Amb aquest panorama, desactivar i condemnar a la irrellevància l’educació d’adults han estat les estratègies –això sí, mai explicitades– d’una part dels poders públics. 

Des d’aquestes lògiques dominants, no ens resulta estrany que quan venen mal dades els primers cursos que desapareixen de l’oferta formativa dels centres siguin els de caire cultural. De retruc, es beneficien les iniciatives privades que cobren per cursos que serien gratuïts a l’ensenyament públic.

Per acabar, si finalment arriben a revertir-se les retallades educatives, des del món de l’Educació i Formació de Persones Adultes hem d’estar alerta: la desitjada reducció de la càrrega lectiva del professorat no pot servir d’excusa per justificar l’eliminació dels programes formatius culturals existents o per deixar de crear-ne de nous. No podem prescindir per més temps d’aquest pilar fonamental de l’EFPA, i més amb els vents ferotges que assolen Europa en aquest començament del segle XXI. Sense afany d’exagerar, ens hi estem jugant el futur i la pròpia democràcia.