Des de fa algunes setmanes, els Menors Estrangers No Acompanyats (MENA) han tornat al punt de mira. Diversos atacs perpetrats a centres de residència o manifestacions de veïns en contra de la presència d’aquests joves està amenaçant la seva estada a diversos municipis catalans. El darrer d’aquests atacs es va produir a Castelldefels, a principis de març, on 25 persones encaputxades van entrar al Mas que fa de residència dels MENA i van destrossar les instal·lacions i atacar, tant a joves com a professionals que hi treballen.
La crescuda dels processos migratoris globals té un reflex innegable en joves que no arriben a la majoria d’edat que també abandonen els seus països d’origen per a arribar a Catalunya sense cap referent familiar conegut. Aquesta situació posa a l’administració contra les cordes, que no destina els pressupostos suficients per a gestionar una situació que s’escapa d’abast i, com a conseqüència, no pot oferir solucions i alternatives dignes i estables en el temps, ni pels joves ni pels professionals.
Així, no són poc freqüents els casos de MENA que han de passar una època vivint al carrer abans d’entrar al sistema de protecció (o que hi han de tornar en complir els 18 anys i quedar-se desemparats). La crisis de recursos també afecta a les solucions residencials: la crescuda en el nombre d’arribades va dibuixar l’escena de nens i joves dormint a comissaries dels Mossos d’Esquadra no fa gaires mesos. Per això, es van haver d’obrir masos o cases de colònies que intenten assemblar-se a una llar.
En aquest clima de creixent precarietat, també creixen les expressions i atacs xenòfobs que rebutgen la presència de centres de menors als seus municipis i ciutats, continuant l’assetjament als Menors inclús durant les manifestacions de rebuig als atacs. Aquests joves es troben en una situació d’impàs i d’inestabilitat en la que els únics referents -més o menys- estables i continuats en el temps, són els professionals que treballen amb ells. Lluís Vila, vicepresident del Col·legi d’Educadors i Educadores Socials de Catalunya (CEESC) parla de la precarietat en la que han d’afrontar aquesta crescuda de manifestacions racistes.
Els veïns i veïnes que han perpetrat aquests atacs o mostres de rebuig als MENA denuncien un presumpte augment de violència i delinqüència als municipis, presuposadament, relacionat a la presència d’aquests menors. Però, més que un debat sobre seguretat ciutadana, hem de parlar de racisme
Segur que hi ha de tot. És una evidència que un percentatge més o menys considerable de la població catalana és racista i forma part del problema. Però, afirmar que en aquests municipis on hi ha centres d’acollida, provisionals o no, hagi augmentat la conflictivitat o la delinqüència? M’atreviria a dir que això ho hem de certificar amb dades objectives dels Mossos d’Esquadra. La rumorologia dels estereotips fa que l’anècdota es faci categoria i no convé reproduir falsos mites.
Aquests mites versen sobre la violència, delinqüència o consum de drogues. Però, en cas que fossin certs, aquesta conflictivitat no seria pas causa de la seva condició de persones migrades, sinó d’una desatenció per part del sistema?
És molt més complicat encara. Per una banda tenim els nanos dins el sistema, tutelats per l’administració, entre els que, certament, la conflictivitat és reduïda. Són joves que intenten iniciar una adaptació a noves circumstàncies dins el sistema i van ajustant expectatives. Però els que no entren en aquesta dinàmica i queden fora del sistema de protecció són una altra realitat. Fins i tot se’ls posa una nova etiqueta: joves refractaris. Hi estic molt en contra, però és una manera que s’ha trobat d’anomenar els menors que queden desvinculats del sistema.
Una altra realitat és la dels que deixen des ser tutelats, quan compleixen 18 anys, que poden haver estat o no en el sistema de protecció i, un cop ja són majors d’edat, han de viure i conviure entre nosaltres. A aquests tres universos de població, encara hi hauríem de sumar les variables individuals de cada nano, que és diferent.
Aquests atacs estan, majoritàriament, enfocats a centres d’acollida. I és en aquests universos on, precisament, la conflictivitat està més controlada. Es tracta de centres oberts, perquè un dels objectius és que interactuin amb la societat i el poble on han anat a parar. S’han de relacionar com a part de la seva educació i en aquestes relacions pot haver-hi experiències diverses. Des de nanos que participen de batukades o colles castelleres a nanos que no tenen dinàmiques saludables. I aquests darrers, ja sigui per una criaturada, un mal entès o per racisme, és possible que entrin en conflicte amb els habitants del municipi.
Aquestes discrepàncies són les que podria tenir qualsevol adolescent. Però en el cas dels MENA se suma un factor clau, que és el racisme.
Tant els Mossos com la secretària per la immigració o la DGAIA tenen claríssim que es tracta d’un atac racista. Home, és que 25 persones encaputxades que van a rebentar un centre, agredir els professionals i nanos…és intolerable! És una obvietat que hi ha brots de racisme. I que si s’haguessin barallat uns nanos que no haguessin estat d’origen marroquí, s’haurien estomacat igual? Probablement. I que el fet de tenir l’atribut ‘MENA’ els estigmatitza? Doncs també. Que és possible que en moments de saturació del sistema alguns nanos facin bretolades? Sí. Tot és plausible i segur que està passant una mica de tot.
Des del CEESC fa temps que reclameu espais residencials que siguin el més ‘llar’ possible. Atacs com el de Castelldefels fan que els menors no se sentin segurs ni acollits en la que hauria de ser casa seva. Però, a més, el fet de tenir-los en albergs que, per definició, ja tenen un caràcter transitori, tampoc no ajuda.
Naturalment. Aquí hi ha una de les dificultats estructurals de les que en pagarem les conseqüències la propera dècada. El sistema de protecció a la infància està pendent de revisió i renovació des de fa quatre o cinc direccions generals i no sé quantes legislatures. Amb uns dèficits acumulats de pressupostos, recursos, salut dels professionals i revisió del propi sistema brutals. L’arribada de tants nanos sense referents l’ha d’entomar un sistema que està absolutament en crisi i de potes enlaire. D’entrada ja anem malament.
La urgència raonable és que aquests nanos no dormin a comissaries, no només per una qüestió d’humanitat cap a ells, sinó perquè els Mossos se’n queixen. I amb raó. Hem anat obrint recursos residencials de primera acollida, pensats per a cobrir necessitats bàsiques i per atendre un primer cribatge per a veure qui són, d’on vénen, amb quina edat i quin pronòstic poden tenir. Un cop aquí, es proposa un pla de treball individualitzat.
Si fem un símil amb el sistema de salut, seria el mateix que, si a les urgències d’un hospital entra un pacient, miren les constants vitals, l’estabilitzen i, llavors, veuen que necessita una intervenció. I per això cal un quiròfan, anestesista i cirurgià. Sense anestesista, cirurgià o quiròfan, aquesta persona es quedarà per sempre al box d’urgències i això és el que està passant amb els MENA. Aquests nanos no tenen sortides en els recursos ordinaris perquè estan saturats o són inexistents.
Des de la improvisació anem posant pegats a tot arreu: el pla de treball que podem establir en aquesta primera acollida, sense que es produeixi el salt a una residència més definitiva, perd coherència i sentit i genera moltes dificultats. I entrem en contradiccions perquè entre l’emergència i la manca de previsió surt la secretària d’immigració i, amb molt bones intencions, diu que els nanos no poden estar als centres sense fer res. Busquen recursos de no sé on i porten cursos de català al centre. Això està molt bé, perquè ja que estaran per aquí fins a vés a saber quan, almenys que aprenguin la llengua.
Però en un projecte educatiu sensat es necessita que aquests nanos facin ús dels recursos del territori, no portar els recursos al seu centre. Ho estem fent totalment al revés! Portar tants joves a municipis i pobles allunyats de centres urbans invalida els plans de treball. El cúmul de despropòsits és d’un alt nivell.
Posar pegats en aspectes socioeducatius és encara més greu si pensem que estem parlant de nens i nenes que, en poc temps compliran la majoria d’edat i quedaran desemparats. Com plantejaries les polítiques d’inserció?
Sí que hi ha mesures per al suport a l’emancipació pels joves que hagin estat un mínim de tres anys tutelats, que contemplen accés a pisos, pagues que els permeten ser autosuficients. Però són recursos escassos que no arriben a tothom. I si m’atreveixo a dir que, en la propera dècada pagarem les conseqüències de la mala gestió d’ara, també és per una altra qüestió: ni el mercat de treball ni la llei d’estrangeria no els ofereixen oportunitats. Per la qual cosa, als 18 anys i un dia, en sortir del sistema de protecció, se’ls aboca a una situació d’irregularitat administrativa, sense accés a l’habitatge ni al mercat de treball.
Per tant, les condicions en les que els trobarem, majoritàriament, seran d’exclusió, marginalitat o bé, dedicats a l’economia submergida. Ells tenen altres expectatives, som nosaltres els qui els estem abocant a això i cal dir-ho.
Aquesta situació que ens dibuixes ara també ajuda a alimentar els mites que hi ha al voltant dels MENA, amb els que hem començat l’entrevista. Creu que vivim en una societat racista?
Quan hi hagi eleccions podrem comptar els racistes: els partits s’estan posicionant molt clarament sobre aquest tema; en fan un ús electoralista i partidista. Podrem veure quina part de la població vota partits obertament racistes. Per altra banda, també tenim un teixit associatiu i gent amb ganes, que van muntar iniciatives com el ‘Volem acollir’.
Independentment de tot això, s’ha d’invertir més. Perquè tenim molts plans i moltes línies estratègiques, però pressupostos retallats, i ningú no ha dit quants diners hi ha per a fer tot això. I la gent se’n cansa: els professionals estan desatesos i mal pagats. Convé que els governants siguin valents i facin polítiques socials en les que, potser, s’hauria de quadruplicar el pressupost. Però això no dóna vots i també n’hem de ser conscients.
Podem passar-nos el dia dient que el feixisme i el racisme ‘no passaran’. Però ens ho hem de creure, hem de corresponsabilitzar-nos per a que no passin. I des dels poders polítics i públics han de recolzar tot plegat per a que sigui així.
