Aquest és l’onzè curs que em dedico a l’educació i crec que una de les coses més complexes a la qual ens enfrontem és l’avaluació. És un element central atès que informem l’alumnat del seu desenvolupament, si bé malauradament el sistema per la seva banda estratifica a les estudiants en funció de les seves notes. El pes d’aquest element és tan gran que moltíssimes vegades acaba substituint les ganes d’aprendre per la recerca de l’aprovar. De fet, això representa l’alienació de l’alumnat respecte de l’aprenentatge, és a dir, passem del goig del descobriment a l’estudi sense sentit, per l’alumnat expressat molt clarament en allò de: “i això per què serveix profe?”. Aquesta és una contradicció inherent a l’educació dins del capitalisme perquè el sistema necessita noves treballadores formades per ser competents i a la vegada les docents lluitem cada dia perquè l’institut s’assembli el mínim possible a una fàbrica.
Els exàmens estan al mig d’aquesta contradicció, tot i que normalment l’alumnat i el profe, si parlen, es poden posar d’acord ràpidament en el progrés que s’ha fet. Ser capaç de demostrar allò que saps en un moment donat és bastant útil a la vida, on rarament hi ha avaluació continuada. Quan un docent ha de plantejar una activitat autònoma avaluada (per mi això són els exàmens) sorgeixen moltes preguntes. Quines preguntes fer? Com exposar-les? Quin valor relatiu? Quina pauta de correcció? A la vegada l’alumnat quasi sempre pateix, no sap el que li preguntaran i per tant perd seguretat. Normalment quan ha de començar un examen l’alumnat està nerviós, a més aquella part on normalment no se’n surt el desmoralitza i acaba entregant les activitats autònomes avaluades en blanc. A partir d’aquestes reflexions fa uns nou anys vaig començar a plantejar la primera pregunta de l’examen en grup. He de reconèixer que no ho faig sempre perquè moltes vegades la inèrcia m’arrossega.
La tasca a realitzar (en endavant, situació) consisteix en una situació que l’alumnat ha de resoldre en grup tot compartint allò que cada una d’elles sap. Aquesta part comuna de l’examen dura entre 15 i 20 minuts. Aquí alguns exemples.
“Sou un grup d’amigues que voleu obrir un taller de bicicletes. Explica les tasques principals per poder fer-ho, quins elements serien necessaris?, quina distribució de tasques caldrien? (2n ESO assignatura mecànica bàsica de bicicletes (20/100 punts)
“Sou un grup d’enginyeres que heu de muntar una màquina per transportar troncs dins d’una fàbrica. El procés que realitzeu té tres fases, una de més ràpida i una de més lenta i de nou una de més ràpida” Realitzeu l’esquema d’un mecanisme que permeti transformar moviment circular en lineal i incrementar i reduir la velocitat a cada fase i que també permeti invertir el sentit total de gir del mecanisme. Heu d’utilitzar, politges i/o engranatges, també podeu incloure rodes de fricció i d’altres mecanismes de transmissió i transformació de moviment que coneixeu. Anomeneu-los, és molt important que indiqueu els punts on hi ha reducció o multiplicació i que les dimensions relatives dels elements siguin les correctes. Explica mitjançant un text de 10 línies com funciona el mecanisme (3r d’ESO Tecnologia). (25/100 punts)
“Sou un grup d’enginyeres que us encarreguen electrificar una nova població, que és propera a un salt d’aigua. Dibuixeu l’esquema dels elements necessaris per produir i transportar l’electricitat, indica el potencial a cada punt. L’esquema ha d’utilitzar els símbols internacionals i les formes reals aproximades. Recorda que per transportar el corrent les pèrdues es redueixen quan el potencial és alt les pèrdues es redueixen i que a les cases els electrodomèstics funcionen a 230V”. Explica amb un text de 10 línies com funciona el sistema de producció i transport (3r d’ESO Tecnologia) (25/100).
L’efecte de fer una pregunta en grup és múltiple. El primer és que l’ambient es destensa, per tant els nervis deixen de jugar una mala passada a aquella part de l’alumnat que més ansietat porta. Això no és una cosa menor, el fet de poder fruir explicant allò que saps ajuda l’alumnat a connectar amb aquelles nenes i nens que a primària es sorprenien quan descobrien alguna cosa sobre el món. Conservar la capacitat de meravellar-se aprenent és un dels elements fonamentals perquè l’aprenentatge sigui significatiu.
El segon és que es redueixen els exàmens entregats en blanc, no només a la part comuna sinó també a la part individual. La idea que ja tenen una part feta, que a més estarà més o menys bé perquè han pogut parlar amb companyes que tenen menys dificultats, motiva l’alumnat a enfrontar-se a les dificultats del treball autònom atès que ja no veuen tan lluny l’objectiu d’aprovar.
El tercer, i molt important, és que l’alumnat que no té dificultats en aquella matèria fa un pas més; no només és capaç d’entendre i respondre qüestions sinó que arriba a poder-les explicar a la resta. Tothom sap que només pots explicar quelcom que entens. Així treballem l’atenció a la diversitat tant en el reforç com a l’extensió però de manera col·lectiva.
El quart benefici és que l’alumnat fa l’exercici d’expressar per escrit, de manera més o menys coherent, allò que se li demana, partint no exclusivament de la tasca mnemotècnica ni de la reflexió individual, sinó d’un mini debat col·lectiu.
El cinquè és que planteja problemàtiques amb solucions parcialment obertes que es corresponen més amb la realitat.
Algú podria plantejar dos peròs: un, que les preguntes són fàcils, i un altre, que llavors no pots avaluar l’alumne individualment. Per una banda el nivell de dificultat de la situació els pots ajustar tant el currículum com a l’alumnat, tanmateix tant l’experiència com els indicadors ens diuen que precisament aterrar els coneixements a la vida és una de les coses més difícils i per altra banda més necessàries. Pel que fa a l’avaluació individual, diria dues coses: la primera és que el fet que cada alumne entregui el seu propi document i que a més l’hagi de redactar t’aporta molta informació sobre cada un d’ells. Per molt que treballin en equip no hi ha dues redaccions iguals. A banda, tens el 70 o 75% de la resta de l’examen en la qual l’alumnat treballa en solitari i per descomptat totes les observacions que fem diàriament a l’aula.
Què ningú s’equivoqui, això no és cap panacea ni recepta màgica sinó una aportació més. La reflexió col·lectiva sobre com la comunitat educativa podem contribuir a aconseguir que l’alumnat, a la vegada que s’esforça i treballa per formar-se com a persona i tècnicament, frueixi també de l’experiència de conèixer.
