Alguna cosa es mou en l’educació superior privada. En els últims mesos, dos fons d’inversió amb seu a Londres han comprat sengles universitats a Madrid. Pemira es va fer amb la Universitat Europea per 770 milions d’euros a finals de l’any passat. Aquests dies, CVC Capital Partners és a punt de tancar el traspàs de la Universitat Alfons X El Savi (UAX) per 1.100 milions, segons avançava El Confidencial. Qui va dir que l’educació està en crisi?
Per molts experts, el moviment és lògic des de la perspectiva dels fons. El sector privat universitari, que comprèn les mateixes universitats i les escoles de negocis, va facturar el 2017 un total de 2.255 milions d’euros, amb un creixement del 7%, segons un estudi de l’Observatori DBK. Ho té tot per a atreure la inversió que busca rendibilitat: volum de negoci i una clientela constant i previsible: l’alumnat.
“D’una banda, els fons estan saturats d’efectiu per les polítiques monetàries dels bancs centrals i estan buscant qualsevol cosa que doni rendibilitat”, opina José García Montalvo, professor d’Economia en la Universitat Pompeu Fabra. “Per un altre, cada vegada hi ha més gent amb un nivell educatiu universitari o més enllà (un màster o un doctorat) i la tendència seguirà: sembla lògic pensar que les institucions amb capacitat de donar títols poden oferir rendibilitat”, afegeix.
“Amb capacitat de donar títols”. Aquesta sembla una mica la clau, i ni tan sols pensant concretament en els alumnes espanyols, sinó com a porta d’entrada a una mica més. “El que es compra és la capacitat de donar títols a Europa”, coincideix Rafael Ramiro, professor de Icade Business School. “Amb la maquinària comercial engreixada que tenen els fons, desenvoluparan l’oferta digital per captar alumnes no presencials de Llatinoamèrica i Àsia. Sobretot, importa el mercat asiàtic, hi ha milers de persones encantades de venir a Europa, i Espanya dóna un títol oficial europeu amb uns costos molt barats si ho compares amb els EUA o fins i tot Anglaterra”, sosté.
Moviments en un mercat amb forts beneficis
El mercat està agitat. Primer va ser la Universitat Europea de Madrid, que es va posar a la venda al millor postor. I no li van faltar candidats. El grup americà Laureate Education va triar finalment al fons Permira, amb seu a Londres, que va desemborsar 770 milions d’euros per aquesta universitat privada de Madrid, el campus de València, el de Canàries i altres dos centres a Portugal.
Tots els interessats que van arribar a l’última fase del projecte eren fons d’inversions, interessats a fer-se amb la segona universitat privada més gran d’Espanya, amb un benefici d’explotació de 50,9 milions d’euros en l’últim any.
Crida l’atenció que la mateixa UAX va licitar per l’Europea, encara que la seva oferta va ser rebutjada. Pocs mesos després està tancant la seva pròpia venda, en aquest cas al fons CVC Capital Partners. Encara que cap de les dues parts ha fet oficial l’operació, taxada en uns 1.100 milions d’euros segons El Confidencial, fonts pròximes assenyalen que la inversió “encaixaria perfectament” en la política de CVC. La UAX va tenir un ebitda (benefici abans d’impostos, etc.) de 84 milions d’euros el 2017.
CVC és un fons d’inversió amb seu a Londres i presència en diversos continents i sectors, des de l’alimentació fins al servei d’atenció en carretera passant per la distribució de químics. A Espanya formen part de Naturgy o Deoleo (dedicada a l’alimentació i especialment l’oli d’oliva). El grup té uns actius aproximats de 40.000 milions d’euros. També va passar pel sector sanitari, gestionant diversos hospitals privatitzats de la sanitat pública madrilenya. Va acabar per vendre aquest negoci (ja amb la marca Quirón) per 5.760 milions d’euros.
I hi ha terreny on jugar. Mentre el nombre d’universitats públiques es manté invariable des de fa dècades, les privades no paren de créixer i ja suposen el 40% del total. Aquest mateix any s’han aprovat tres noves a Madrid, contra el criteri dels rectors dels centres públics, que alertaven que els noves universitats privades són “acadèmies sense recerca ni innovació”.
El privat aprofita l’estancament del públic
Malgrat que la part pública del sector universitari espanyol està una mica embussada en finançament i alumnes, el privat creix. Ho fa en el conjunt de la seva facturació i pel que fa a la part del pastís que s’emporta, especialment el dels cobejats màsters.
Així, en els últims anys les privades han duplicat la seva quota d’alumnes de postgrau: el 2008 tenien un 15%, el 2016 havien pujat al 32%. En els graus la pujada és inferior (han passat de l’11% al 13% en el mateix període), però en un context en el qual les públiques estan perdent alumnes, en part a causa de la demografia (menys joves en edat d’acudir als campus), i en part per l’encariment de les taxes arran de la crisi, segons opinen alguns.
“S’ha vist un negoci, sobretot amb els màsters”, assegura Enrique Díez, professor de la Facultat d’Educació de Lleó i coordinador de l’àrea federal d’Educació d’Izquierda Unida. “És el que es va denunciar amb el 3+2 que va portar Bolonya (tres anys de grau, dos de màster). Abans una carrera tenia un preu, ara el segon bloc és elitista. Les matrícules es tornen prohibitives, hi ha molt de negoci”.
El mercat és atractiu per la seva grandària, coincideixen altres experts. Molts alumnes, previsibilitat de quant temps seran clients i fins i tot quants n’aniran entrant any rere any.
Retallar costos malgrat els dubtes sobre la qualitat
“Necessiten créixer. Hi ha molta sobreoferta a nivell privat i en formació no reglada. Probablement es formaran grups d’educació integrats, no només amb la universitat, també en els col·legis, de manera que s’assegurin els alumnes”, opina Rafael Ramiro. “Encara no està passant, però els fons entraran aquí. L’oferta privada universitària no està molt diferenciada i la decisió de les famílies moltes vegades es basa en la primera a la qual han anat”, vaticina.
Créixer i retallar costos com a forma de vida per a un fons. “És la gran temptació, reduir costos. Si s’uneix a això al fet que el cost inicial pot ser baix perquè són universitats centrades en l’ensenyament no presencial, l’online, aquesta tendència serà més forta en el temps”, adverteix García Montalvo. Encara que el sector no sigui especialment propici: “La reputació de les institucions és part del valor, i hi ha un límit [a Espanya] perquè algunes universitats privades són molt dolentes”, assegura.
A Espanya, excepte algunes excepcions (per exemple, i encara que no només, Deusto o la Universitat de Navarra i en general les escoles de negocis), està força acceptat que les universitats privades tenen pitjor qualitat que les públiques, començant pel fet que a penes dediquen recursos a investigar. Així ho reflecteixen també els diferents rànquings, tant nacionals com internacionals.
I alguns temen que l’entrada de fons d’inversió, amb un únic objectiu clar com és guanyar diners, pugui suposar una baixada de qualitat. “N’hi ha alguna que ja és molt dolenta”, afirma García Montalvo. “La universitat ja comença a semblar-se al que algú en deia la ubersidad”, opina Díez. “Es fitxen professors estrella que donen caixet al centre, però el treball es basa en el professorat precari, que actualment ja suposa el 40% de les plantilles. Professors que estan guanyant 300 o 400 euros al mes (els associats). Ja està passant, la pública està copiant els mals del model empresarial”, argumenta.
Ramiro hi afegeix un matís. “La qualitat, excepte en universitats comptades i certes titulacions, no és la millor. En part perquè no ens venem, en part perquè no oferim els serveis que vol l’estudiant, la infraestructura al voltant d’una titulació”, reflexiona. I creu que aquí es bolcaran els fons en els seus centres. “Intentaran millorar els serveis al voltant dels quatre anys de vida universitària: integració de plataformes, eines, etc.”, sosté.
L’última pota: els col·legis majors
Una altra pota d’aquest desembarcament, de la qual es parla menys, és la part presencial i d’infraestructures. Els fons d’inversió també estan entrant en el sector de les residències universitàries i els campus.
L’oferta de llits en aquests centres a Espanya ronda les 100.000 places, i va en augment. Però la consultora immobiliària JLL calcula que encara existeix una bretxa de més de 350.000 llits entre oferta i demanda. Un forat que també obre oportunitats de negoci si es té en compte que ofereix rendibilitats del 5,25%, segons calcula aquesta consultora.
El 2017 es van invertir 560 milions d’euros en el sector, afirma JLL, a causa de dues operacions de compravenda. D’una banda es va vendre el Grup Resa, el major operador nacional de residències d’estudiants. Per un altre, el fons Oaktree va vendre la seva cartera de residències a un altre fons, gestionat per GSA.
Des del Consell de Col·legis Majors, el seu president Nicanor Gómez Villegas explica que “en els últims anys han aparegut en escena diversos fons d’inversió que, per raons merament especulatives i en cap cas educatives, han obert centres de tipus hoteler a tota Espanya als quals han atorgat sense tenir-ne cap títol per això la condició de col·legi major universitari”.
I no ho veuen com una bona notícia. “Els col·legis majors som entitats sense ànim de lucre amb finalitats formatives, educatives i de compromís, articulats a través de la posada en marxa de conferències, taules rodones, tallers, cursos, etc. No repartim beneficis. I amb l’entrada d’aquests fons d’inversió l’objecte educatiu dels col·legis majors queda diluït, atès que el seu horitzó principal és maximitzar beneficis”, sosté Gómez. Segons el Consell, s’han obert centres d’aquest tipus a diverses capitals de província.
Rafael Ramiro afegeix a aquest element altre d’infraestructures: els campus universitaris. “Les universitats necessiten campus urbans, un estranger no vol venir a Villanueva de la Canyada. Li va passar al Instituto de Empresa amb el campus de Segòvia, van haver de venir-se a Madrid”, relata.
