La narració dels fets
Ui!… Ja ho veuràs… és un autèntic desastre
Narrar un fet, una situació, un comportament o una resposta començant amb una frase negativa i, posteriorment, fer un ús categòric d’un verb com ser, pot donar-nos una visió inamovible d’algú. Sobretot si no tenim en compte que d’entrada una persona no “és així”.
Les persones actuem en un moment determinat, davant un fet específic i en un context concret, però això no necessàriament vol dir ni que sempre hem actuat de la mateixa manera ni que sempre ho farem igual. I, quan narrem aquest fet, haurem d’acceptar que té una dimensió social i una possibilitat de múltiples narracions factibles que a la vegada mirarem des de la nostra experiència i prisma, tant personal com professional.
Cada relat que fem tindrà una trama, uns personatges i una atmosfera concrets. Alhora, les trames tendeixen a tenir una lògica bàsica i aquesta té una tendència a ser predictiva. Tot plegat sumat al fet que, mentre anem narrant, hi anirem afegint un seguit de suposicions, gairebé sempre amb la millor de les intencions, que qui les escolta les anirà confirmant o desmentint i deixarà que li expliquem una història o una altra.
Fem saltar les alarmes
Aquest trimestre ha suspès tres assignatures i els retards a primera hora són una constant
Per exemple, a l’escola el problema apareix quan algú fa saltar l’alarma. Pot ser a partir d’un fet puntual, on s’obre una xarxa de converses. Si aquest problema no es soluciona, l’alarma s’incrementa i podem perpetuar-lo. Si a això hi afegim que cada persona està preocupada per coses diferents i que els problemes no estan aïllats sinó connectats, ens trobarem amb un problema amb diferents capes -escolar, familiar, professionals- externes, que pot desembocar en un nus sistèmic. En aquest punt, en què els professionals parlem i actuem perquè estem preocupats, necessitem trobar un equilibri entre la vessant més compassiva i executiva. Entre tots anem decidint, de forma interna moltes vegades, això em toca a mi, això li toca a l’altre i, quan arribem a un equilibri i a una conclusió, convertim els esdeveniments en patrons de comportament, reafirmant la predictibilitat de les nostres trames i del nostre ideari col·lectiu.
Però, en tot aquest problema, les coses canvien, de cop i volta. Hi ha una excepció, un moment i, si estem alerta, aprofitarem el mommentum generat per acompanyar aquest canvi que ja s’ha produït. Elevar l’excepcionalitat on el problema no succeeix a una possibilitat de solució. Automàticament, les nostres expectatives davant del nen/a i/o problema canvien. És com –i que es permeti la metàfora serà bon signe d’estar oberts a altres narratives–, si passéssim de llegir una novel·la amb una trama bàsica coneguda a un llibre de “tria la teva aventura” i poguéssim escollir on mirar a la següent pàgina, com si féssim una lectura del llibre Rayuela sense seguir els capítols en ordre ni tampoc el suggeriment de l’autor. Perquè les persones evolucionen i, en canvi, les solucions intentades en el passat no serveixen, i ara noves solucions obren la mirada a noves construccions de la realitat.
Mirada constructivista
Aneu fent-vos a la idea que repetirà curs.
Assumint aquests plantejaments anteriors, m’agradaria portar la reflexió a com sobre com una narrativa, la nostra narrativa individual o la col·lectiva, està relacionada amb les expectatives que tindrem sobre una la persona, una situació concreta…
Des d’una perspectiva del constructivisme i construccionisme social, fent una metaanàlisi de les narratives i utilitzant aspectes de la teràpia narrativa, podem fer-nos conscients que el relat de la realitat és important. Una construcció pròpia i amb la qual es poden construir diferents versions d’una mateixa realitat.
És interessant apuntar que aquesta noció postmoderna de la realitat es fa a través del llenguatge, i n’hauríem de ser conscients.
La nostra posició a l’entorn escolar
D’acord amb els postulats de la innovació educativa, s’entén el professional docent com algú que no té una posició tan jeràrquica, sinó més col·laborativa, i que adopta un rol on es tenen en compte els sistemes de creences i els models culturals tant dels alumnes com de les famílies i de la resta de diferents companys de professió. La forma peculiar de cada individu, família i/o col·lectiu en donar sentit a la seva realitat sorgeix en l’espai social a partir de les nostres ideologies i els models socials predominants (Sluzki, 1998; 2006).
Davant d’aquest plantejament podem observar si algunes dinàmiques de treball plantejades en altres entorns ens poden ser útils, com per exemple, si agafem com a referència el treball de Tom Andersen i les seves pràctiques reflexives (Andersen, 1994; Friedman; 1995) i les portem al terreny educatiu: ens podem preguntar si els alumnes alguna vegada han tingut la possibilitat d’escoltar i observar l’equip de docents mentre parlen sobre ells.
Potser en aquesta observació hi hauria la possibilitat de crear entorns de treball transparents, col·laboratius i oberts a múltiples perspectives (Moreno, 2014) i, en la línia del que s’ha escrit fins ara, fer que es creessin narratives diferents de les que els mateixos alumnes tenen d’ells mateixos i de les que tenen sobre ells l’equip docent. Aquest plantejament es fa amb la premissa que la voluntat és bona en tots dos sentits i es busca el creixement de totes les parts implicades.
Avui els primers deu primers minuts de classe has estat molt atent, com ho has aconseguit?
