Entre el 0,8% i l’1% de la población infantil té epilèpsia, segons estimacions de la Federación Española de Epilepsia (FEDE), mentre que entre l’1% i el 5% desenvolupa diabetis tipus 1 (la que es dóna en població infantil), segons dades de la Fundación para la Diabetes. El Catsalut estima també que la probabilitat de patir un problema de salut mental abans dels 18 anys oscil·la entre el 10 i 20%, i que entre un 4 i 6% correspondrien a trastorns mentals greus. També, segons l’Associació Espanyola de Pediatria, un 8% dels infants té alguna malaltia relacionada amb el sistema immune, un 12% d’arrel muscular o esquelètica i un 10% respiratòries, principalment asma. Si a Catalunya hi ha 1,5 milions d’alumnes, tot això vol dir que 150.000 són asmàtics, que aproximadament la mateixa xifra o superior té algun tipus de trastorn mental, que al voltant de 70.000 descobreix al llarg de la seva vida escolar que el seu metabolisme no produeix insulina, o que al voltant de 15.000 pateix crisis epilèptiques.
A tot això s’enfronta, normalment, el professorat, habitualment sense cap més formació en atenció sanitària que la que rep puntualment (i amb sort) el mestre o professor quan té un cas d’infant amb malaltia crònica a la seva aula. I per això, des de fa uns anys, l’Associació Catalana d’Infermeria i Salut Escolar (ACISE) ve reclamant la necessitat d’incorporar una infermera a cada centre educatiu. En les darreres setmanes han volgut intensificar aquesta demanda donant visibilitat a casos concrets que han aparegut als mitjans de comunicació. A TV3 es van fer ressò del cas d’una família de Lleida que va haver de marxar a Tordera perquè a la seva ciutat no va trobar cap institut disposat a escolaritzar el seu fill, que té epilèpsia, i tot i així a Tordera ho va aconseguir amb la condició que la mare es passi tota l’estona al centre per atendre el seu fill quan tingui una crisi. O una altra mare de Santa Perpètua de la Mogoda amb filla també amb epilèpsia que també ha pactat amb el centre que mentre la nena hi sigui ella no s’allunya gaire per si de cas. O el cas que va publicar La Vanguardia d’una nena de Barcelona amb espina bífida que per primer cop ha aconseguit que li assignin una infermera del CAP per fer-li les cures, tasca que fins aleshores venia fent al seu pare.
La solució es troba als CAP?
En un d’aquests reportatges, el director general de Primària i Secundària, Josep Vallcorba, admetia el problema: “Som plenament conscients que som davant d’un tema que hem de resoldre, i que fa molt de temps que està encallat, ja que és veritat que hi ha famílies que fan un sobreesforç. Hem de veure com des del CAP [Centres d’Atenció Primària] més proper establim uns protocols que siguin sòlids, viables i fiables perquè tothom estigui tranquil: les famílies i els mestres”, deia Vallcorba. En una reunió recent que representants d’ACISE i d’altres entitats que els donen suport (Fapac, Fapaes, USTEC, CCOO, UGT i el Col·legi d’Infermeres) van mantenir amb alts càrrecs d’Educació i de Salut els van informar que tots dos departaments treballen en un “acord marc” per donar resposta a aquesta necessitat, que se suposa estarà enllestit per l’inici del curs vinent.
Per la presidenta d’ACISE, la infermera Engràcia Soler, la solució va per aquí: “Fa anys i panys que escoltem la mateixa història, però això no soluciona el problema. Des d’un CAP no tenen els ulls posats a l’escola i a més no podem desvestir un sant per vestir-ne un altre, les infermeres d’atenció primària prou feina tenen, i ja absorbeixen més competències del que els tocaria a causa de la falta de metges. Potser una cosa així pot funcionar en una petita localitat on el CAP i l’escola estiguin molt a prop, però més enllà de casos excepcionals no serveix”.
La infermeria escolar està reconeguda com una especialitat específica de la infermeria, i de fet a Espanya té la seva pròpia societat científica, que es va constituir a Gandia l’any 2009. Segons Soler, la comunitat autònoma de Madrid és una de les que té més arrelada aquesta figura, ja que allà tots els centres d’educació especial, “que és per on hauríem de començar a Catalunya”, i altres centres ordinaris públics i concertats compten amb una infermera durant tot l’horari escolar. AMECE (Asociación Madrileña de Enfermería en Centros Educativos) estima que a la comunitat hi ha contractats unes 500 infermeres escolars, malgrat que no hi ha cap llei que obligui a fer-ho. El recull de premsa de l’AMECE permet constatar que aquesta demanda s’està estenent per altres comunitats autònomes.
Realment és factible incorporar una infermera als 5.000 centres educatius no universitaris catalans? Soler calcula que a tota Catalunya hi deu haver com a molt entre 50 i 80 centres amb infermera, la major part dels quals a privats o concertats de grans dimensions vinculats a l’Església. En alguna escola concertada han estat els pares els que han assumit el cost, “que realment no és tan elevat, parlem de 2,5 a 4 euros per alumne al mes”. “Però és que en tot cas no és una despesa, és una inversió en salut, i si no s’entén així no farem res”, afegeix Soler, la qual lamenta que “els representants polítics encara no han entès la importància de la infermera escolar”.
ACISE va presentar el 2016 un Manifest d’Infermeria i Salut Escolar a Catalunya, juntament amb un pla d’integració de la infermera als centres, on ja s’accepta que ha de ser gradual. “Hauríem de començar per tots els centres d’educació especial i per tots els ordinaris que tinguin el SIEI [suports intensius a l’escolarització inclusiva, antiga USEE], perquè allà és on estan els alumnes amb pluripatologies, i després seguir per tots els centres amb més de 750 infants, com passa als Estats Units”. “Per què en qualsevol esdeveniment esportiu, per petit que sigui, hi ha d’haver un equip d’assistència sanitària i en canvi a les escoles no n’hi ha?”, es pregunta Soler.
Educació per la salut
Engràcia Soler insisteix que les funcions de la infermera escolar van més enllà de l’assistència sanitària (de la qual es beneficiarien també mestres i famílies, diu), sinó que té també un vessant educatiu, ja que una altra demanda d’ACISE és que l’educació per la salut entri en el currículum, fins i tot com una assignatura específica. Un estudi recent fet a Galícia conclou que allà on s’han dut a terme una intervenció curricular d’aquest tipus han millorat els hàbits d’higiene, alimentaris i d’exercici físic de la població escolar.
De fet, a Catalunya existeix des del primer tripartit el programa Salut i Escola, pel qual una infermera va un cop per setmana als instituts, on ofereix alguna xerrada per alumnes de 3r i 4t d’ESO sobre aspectes com l’addicció al tabac o les drogues o sobre salut sexual i reproductiva, i on també dedica un temps a atendre consultes individuals d’alumnes, amb la confidencialitat del secret professional com a garantia. Aquesta seria una part de les funcions educadores que assumiria la infermera escolar, amb un programa més ampli i que arribaria a la totalitat de l’alumnat. A banda, diu Soler, la infermera escolar assumeix altres tasques més administratives com la derivació a centres hospitalaris, i dóna suport als docents en la detecció i vigilància de trastorns entre l’alumnat.
“A la major part de països amb infermeres escolars, aquestes depenen del ministeri d’Educació i no del de Sanitat, aquí també s’hauria de fer així perquè seria més àgil de gestionar”, sosté Engràcia Soler. ACISE està ara mateix recollint firmes a favor de la implantació de la infermera escolar, a l’espera d’una compareixença al Parlament, i prepara una trobada que tindrà lloc el 27 de juny a Girona amb el títol 1a jornada d’Escoles d’Educació Especial i Escoles Ordinàries amb SIEI.
