Óscar González s’ha convertit en un dels grans divulgadors educatius d’Espanya. Des de l’aula de primària del CEIP Lluís Vives de Bocairent, que mai ha deixat malgrat els set llibres que porta publicats i totes les seves altres ocupacions —conferenciant, assessor educatiu i director de l’Escola de Pares amb talent i Educar amb talent—, González es dedica a la pedagogia social, a ajudar les famílies a educar als seus fills a partir de tota l’experiència acumulada en 19 anys com a mestre. El seu últim llibre, Tus hijos y las nuevas tecnologías (Amat Editorial), està concebut a manera de guia pràctica per oferir solucions a famílies sobre l’aproximació (o ús) dels seus fills a mòbils, tauletes, internet, etc. La seva recomanació general: informació, comunicació i control. No espiar, controlar.
Per què has decidit escriure un llibre sobre tecnologia ara?
A les escoles de pares el tema de les tecnologies és recurrent i, tot i que hi ha molta informació, hi ha molta desinformació. Així que vam pensar a traslladar al paper el que fem a les escoles de pares. L’origen del llibre no és tant el meu interès sinó la necessitat de les famílies, que me l’han demanat. He intentat que fos un llibre senzill, amb idees pràctiques i, sobretot, dividit per trams d’edats, perquè les necessitats no són les mateixes per un nen de dos anys que per un adolescent de 14 ni per les famílies les solucions que hem d’aplicar són les mateixes.
Tu treballes molt amb pares. Quines són les seves preocupacions respecte a aquests temes?
Els pares ens preocupem sobretot perquè els fills tenen accés a continguts inapropiats. A vegades és perquè els busquen, però a vegades els troben. També que puguin patir cyberbullying. A més hi ha la por al fet que entrin en contacte amb alguna persona que els pot fer mal, el grooming (assetjament sexual en la xarxa). Una altra preocupació bàsica és el temps, encara que de vegades aquesta preocupació no es dóna com a tal. Hi ha famílies que poden pensar que els seus fills són addictes a internet, però no es miren a elles mateixes i veuen que estan fent un ús excessiu, i cal buscar on està la línia entre l’ús i l’abús o l’addicció.
L’addicció, suposo que és una de les principals preocupacions. El llibre, a part d’estar escrit a manera de manual, conté cites d’informes, dades contrastades que demostren que això no és una preocupació abstracta, que té una base al darrere. Quines conseqüències té per als nois estar enganxats al mòbil?
Moltes. Per exemple, la son. Està demostrat que els nens que utilitzen en excés el mòbil i el fan anar fins tard s’estan traient hores de son, no rendiran el que deurien. Aquest ús excessiu també sol comportar que fan diverses tasques alhora, com usar el mòbil, estudiar, escoltar música… I està demostrat que no estem capacitats per fer tantes coses alhora. Hem de concentrar-nos. Si estem amb la multitarea reduïm la productivitat. Quan has aconseguit el pic de concentració i obres una xarxa social, encara que siguin dos segons, després et costarà 15-20 minuts recuperar aquest pic de concentració. A part, molts nens prefereixen estar amb el telèfon a sortir a fer esport o al carrer. Són tres pinzellades de les possibles conseqüències que pot tenir aquest abús del mòbil.
Obro un parèntesi i deixo de costat als nois per un segon. Això de la concentració afecta també als adults?
Clar. Estàs treballant amb l’ordinador i et salta una notificació de Facebook i ja l’has embolicat. Només amb la notificació ja perds la concentració. Si l’obres, estàs perdut. Però aquesta pèrdua d’atenció la patim tots i crec que és un problema de la societat. Per això crec que estan tan de moda el mindfullness, el ioga, la meditació… per recuperar la capacitat de centrar-nos en el món present, ja que quan estem hiperconnectats no estem en el moment present, al contrari. Un dels grans perills de la tecnologia és la por que tenen els xavals de perdre’s alguna cosa el temps que no estan connectats. “I si han publicat alguna cosa a Facebook i no ho he llegit?”. Ens passa molt durant les vacances, els nanos de seguida pregunten si on vas hi ha wifi. Però també els adults, és quelcom que hem de treballar-nos com a societat.
Qüestions pràctiques: Com recomanes a una família que afronti la compra i ús del primer mòbil d’un fill?
Abans de plantejar-nos la compra no em centraria tant en l’edat, encara que sigui important. Ho retardaria al màxim, 14 millor que 12 i 16 millor que 14. Però cal centrar-se en les característiques del nen, la seva maduresa. El més important és el paper que adoptarem com a pares a l’hora de comprar el mòbil. Supervisarem, controlarem, estarem al corrent del que fa amb el mòbil? Sí, endavant, ens plantegem la compra. Si el paper serà donar-li el mòbil i oblidar-se, ni t’ho plantegis. És igual que tingui 12, 14 o 16. En el moment en el qual no hi ha control sorgeixen els problemes. A més, el nen ha d’entendre que quan li comprem el mòbil el fem amb una sèrie de condicions. Per això és tan important que puguem signar un contracte amb condicions, n’hi ha molts per les xarxes, un de la Policia i tot. Es posen una sèrie de condicions, com que si no es compleix el que s’ha acordat immediatament el mòbil es retira. Això ho han de saber prèviament, perquè després és més difícil treure-li una vegada comprat i fet el mal ús. Però si li hem advertit abans ell valorarà que això és així i no se sorprendrà tant.
Dins d’aquest seguiment recomano que es posi alguna aplicació de control parental. Jo recomano Custodio, no per fer-ne publicitat, sinó perquè és la que utilitzo jo. L’eina ens ajudarà a controlar, que no espiar, al nostre fill. Si entra a webs inadequades es poden bloquejar, ens diu el temps que ha estat utilitzant el mòbil i fent què, etc. Això és important tenir-ho clar, perquè quan comprem el mòbil una de les condicions és que s’instal·larà el control parental. No per a espiar-li, sinó perquè no volem que accedeixin a certs llocs. És millor explicar-li això i que sigui conscient que té el control parental activat al fet que ho instal·lem sense dir-li res i després anem a dir-li que ha estat entrant a tals webs. Se sentirà espiat i es perdrà confiança, que és la base de tot, al costat de la comunicació. Per arribar aquí necessitem un treball de comunicació, perquè parlem de tecnologia, però crec que hem de parlar d’educació, que és la base.
Ja que parlem d’educació, com aborda l’escola l’educació tecnològica?
És una assignatura pendent encara. Hem de posar-nos les piles i des de l’escola hauríem d’impulsar aquesta educació tecnològica més i donar-li més importància. No a totes les famílies se li està oferint als xavals aquesta formació tecnològica, aquestes eines, i nosaltres hauríem de compensar-ho d’alguna manera. Quan dius que seria interessant incorporar una altra assignatura per parlar d’això la gent pensa “una altra assignatura”. Crec que no hauria de ser avaluable, simplement formativa i en la qual es puguin aplicar aquestes estratègies de primera mà. Saber quins són els perills, els problemes en els quals es poden ficar només per compartir una imatge que no deuen. Algú ha de donar-los aquesta formació i l’escola pot ser el lloc, però per això hauríem de formar-nos els professors. S’està fent un bon treball des de la Policia, que vénen a donar xerrades. Però és una cosa puntual, vénen un dia, que està molt bé perquè l’alumnat s’acorda molt, però ja està. I això amb el temps es dilueix, no és el mateix que treballar-ho diàriament en una assignatura i que vegem casos reals. Que allò que han vist a les notícies és cert i que té unes repercussions i unes conseqüències, perquè ens quedem amb el titular, però després no veiem que el noi que va compartir aquesta fotografia ha tingut problemes. Cal posar-los en la realitat i res millor que l’escola per fer-ho. I, sobretot, a la primària. A la secundària et diran que què els estàs explicant, però a la primària hi ha més receptivitat. A 3r i 4t de primària tenen unes edats molt bones per començar a explicar certes coses.
No sé fins a on coneixes els plans de formació dels mestres, però em pregunto si n’hi ha.
No ho conec gaire; sé que es treballa la presència a les xarxes socials, però no sé fins a quin punt s’ofereix aquesta formació dirigida a l’alumnat. No ho crec, i seria interessant. I no només a les facultats, també als centres de formació contínua del professorat. La solució que moltes conselleries d’Educació han donat, com per exemple a València, ha estat tallar les xarxes socials. En aquestes edats els nens no han d’estar a les xarxes, no tenen l’edat legal. Però la solució no és prohibir o tallar. La solució és educar, explicar-los primer que no tenen accés perquè no tenen l’edat legal per accedir a les xarxes, això és important. I que els pares ho tinguin present, perquè molts desconeixen moltes xarxes socials com Instagram, etc. No saben què és. I que desconeguis que la teva filla de nou anys està penjant fotografies a Instagram és un problema.
Hi ha molta bretxa digital entre pares i fills?
Crec que n’hi ha, però com a pares tenim una responsabilitat i hem de reduir-la. Mai farem anar els mòbils com ells pel que fa a habilitat. Però pel que fa a coneixements depèn del temps que hi inverteixis. Si dedico temps a formar-me i preparar-me ho faré funcionar tant o més que un nen, per descomptat. Però entren les nostres excuses, tipus “no tinc temps, el meu fill ho fa millor”. Totes les excuses que acostumem a posar no són més que això, excuses. Aquí crec que ens equivoquem molt. Els guanyem en una cosa que no tenen, experiència, i per molt que ells creguin que controlen, són molt vulnerables i es poden ficar en problemes per aquest desconeixement nostre i per no haver-los donat formació. Aquí tenim molt a fer i hi ha treball per reduir aquesta bretxa.
Quina és la seva postura respecte al mòbil a classe?
Crec que no estaria mal sempre que sapiguem fer-ne un bon ús. Amb quin objectiu usarem el mòbil en classe? Per exemple, per gravar i editar vídeos. Fantàstic. Però per això cal explicar bé les normes d’ús del mòbil al centre, que no seran les mateixes que a casa encara que siguin semblants. Et poden enredar. Poden fer una foto o gravar un nen, i tal com està la llei de protecció de dades podem tenir un problema. L’ús ha de ser didàctic, pedagògic i educatiu, no per entrar a les xarxes o atendre trucades. Si la finalitat és educativa, pot ser una eina. La tecnologia no és bona ni dolenta, és una eina i depèn de l’ús que li donem. Si és educatiu i profitós, aprendran que, a més dels usos que ells li donen fora de l’escola, tenen aquesta eina per fer moltes altres coses que no són conscients que poden fer, per formar-se, etc. Però no com a substitut de res, sinó com un complement. Que estem entrant en un ambient de tecnologia on sembla que si no és tecnològic no és innovador i aquí ens equivoquem, cal buscar un equilibri.
Ens hem oblidat una mica de la televisió, amb tanta atenció a mòbils i tauletes?
Moltíssim. El que passa és que les teles ja no són teles. Són smart TVs i aquí tens l’opció de veure la televisió a la carta quan vulguis. Aquí hem d’entendre que amb aquestes coses no estem fomentant la paciència. Abans havies d’esperar que ho emetessin, ara no. Això és una cosa més, com Spotify o YouTube. Estan acostumats a veure un vídeo, si no els agrada canvien en un minut a un altre. I els està portant a no saber esperar. Un exemple molt senzill són les fotos. Abans es revelaven i calia esperar. Però sí, la televisió és un element central, que està aquí, a vegades de fons, impedint la comunicació en família.
