A l’acte, presentat per Vera Sacristán (exvicerectora de la UPC), hi van participar Albert Corominas (catedràtic emèrit de la UPC), Rosa Cañadell (professora de secundària i exportaveu d’USTEC·STEs) i Nico Hirtt (Físic belga i cofundador de l’associació Appel pour une école démocratique). Tots ells van alertar del perill que impliquen les noves tendències educatives que devaluen el coneixement, menyspreen la memòria, primen les competències per sobre dels continguts, pretenen que les tauletes substitueixin el professorat, i estimulen l’esperit emprenedor i la competitivitat per sobre l’amor al saber i la reflexió crítica.
El catedràtic Albert Corominas va il·lustrar una dotzena de maneres diferents en què es materialitza aquest menyspreu: fragmentar el coneixement; desvirtuar l’avaluació; rebaixar l’exigència; innovar com a objectiu; desprestigiar el professorat; motivar divertint; l’obsolescència del coneixement; la sobrequalificació dels nostres joves; tot el coneixement està a la xarxa; la intel·ligència emocional ens ho solucionarà tot; relegar els coneixements en benefici de les competències transversals; aprendre a aprendre.
Al llarg del debat, els tres ponents, des d’angles diferents, van anar desgranant la importància del coneixement a l’educació i els perills de menystenir-lo.
Malgrat que el coneixement ha estat sempre una aspiració popular permanent, i fer-lo arribar a tothom una constant històrica dels moviments progressistes, últimament estem assistint a un procés de descrèdit que ha arribat fins i tot a la Universitat i en el qual hi han participat persones de diversos colors de tot l’arc polític-ideològic. Procés que totes les persones que ens dediquem a l’educació en som testimonis i, en certa mesura, potser també en som responsables.
El discurs que arriba a la societat i també a l’alumnat és que allò que s’aprèn a l’escola és obsolet i en pocs temps estarà ja superat, o que la feina que es trobarà l’alumnat quan acabi no se sap com serà i per tant allò que ara aprengui tampoc li servirà, o que tot està a les xarxes i per tant no cal aprendre res perquè quan es vulgui ja es pot trobar. Totes elles afirmacions falses, perquè el coneixement acumulat no és mai obsolet, i les xarxes poden ser una mina d’or per aquells que saben, però no serveixen per res per aquells que no saben, ja que sense un entramat conceptual previ no es pot distingir el que és verdader o fals, o el que és pertinent o no. Així, un cert discurs de la societat del coneixement ens pot acabar portant a la societat de la ignorància.
El paper de la memòria i el paper del professorat són dues de les qüestions que també van sortir. La memòria és necessària per poder interrelacionar els diferents sabers, ja que sense memòria no podem entendre. I el professorat és la persona que millor pot transmetre, seleccionar i ajudar a interrelacionar els coneixements i el que millor pot incentivar l’amor pel saber.
Es va parlar de la nova innovació educativa i de l’Escola Nova 21, que es preocupa només de posar en qüestió les metodologies i no els continguts, que és precisament allò que s’hauria de revisar. I com aquestes noves metodologies no fan més que adaptar la formació a les demandes del mercat laboral. Moltes d’elles, a més, procedeixen del món de l’empresa i no pas del món de l’educació.
Sense negar la utilitat d’aquestes metodologies en determinats contextos educatius, cal tenir present que tal com s’estan aplicant acaben deteriorant el coneixement: les competències bàsiques, promocionades per l’OCDE, no són més que retalls de coneixements sense cap armadura conceptual des de la qual poder ordenar, entendre i valorar els sabers i les aptituds. En l’Aprenentatge per Projectes, provinents dels departaments de recursos humans de les multinacionals, l’important no és el coneixement d’una matèria sinó els continguts que serveixen per resoldre un problema en concret. I l’educació emocional com a forma d’entrenar l’alumnat a canviar les seves percepcions en comptes de les seves condicions de vida.
El paper de les TIC, com la infraestructura necessària per transformar el coneixement en habilitats i convertir l’escola en una industria de producció de capital humà. I com les grans empreses de tecnologia destinen quantitats ingents de diners en innovació educativa, aspirant a convertir-se en els grans agents educadors mundials a partir de les xarxes. Actualment, a Catalunya hi ha 610 empreses dedicades a les tecnologies educatives, amb un gran volum de negoci: infraestructura, equipaments, continguts on line, recursos d’aprenentatge, software, plataformes digitals, tractament de dades, etc.
Finalment, la necessitat d’una reflexió social sobre quin model educatiu necessitem i de recuperar una educació que valori el coneixement, ja que sense coneixement els i les nostres joves no tindran capacitat de poder entendre la realitat d’aquest món, cada cop més injust i desigual, i molt menys tindran la capacitat de poder millorar-lo.
