Els fets van tenir lloc dilluns passat dia 17. Alguna cosa va passar a l’escola Font de l’Alba de Terrassa entre una nena de 10 anys i la seva mestra, i la nena va acabar sent expulsada de l’aula. El perquè i sobretot el com d’aquesta expulsió són el quid de la qüestió, però de moment només hi ha una versió: la de la mare, que en realitat és la de la nena. No hi ha la versió de la mestra ni la del centre ni la del Departament, que ahir es va limitar a dir que està investigant els fets. Suficient perquè fins i tot els mitjans amb un tarannà més moderat titulessin que “Educació investiga la presumpta agressió d’una mestra a una alumna de 10 anys per pintar una bandera d’Espanya”. I, en periodisme, si s’investiga… és que alguna cosa hi ha.
La versió de la mare és la següent: la mestra es va enfadar molt quan va veure que la nena havia dibuixat la bandera espanyola i escrit un “Viva España!” al quadern de final de curs, i per això la va agafar de la samarreta per fer-la fora de l’aula, amb tanta força que la va fer caure a terra, tot seguit la va aixecar agafant-la del coll i la va fer fora. Això passava a la darrera hora del matí de dilluns. A la tarda, quan la mare la va a buscar i se n’assabenta, discuteix amb la directora i tot seguit marxa amb la nena a l’Hospital de Terrassa per un reconeixement mèdic, i amb l’informe d’Urgències va a la mà a la Comissaria dels Mossos per interposar una denúncia.
Curiosament, totes les informacions que es publiquen a partir d’aleshores es basen en el relat que conté l’informe mèdic, i no en la denúncia als Mossos. A l’informe mèdic es recull tota la versió de la mare, amb un seguit de detalls que no tenen cap tipus de rellevància clínica (com, per exemple, el nom complet de la mestra o que la suposada agressió era per dibuixar la bandera d’Espanya). Però els periodistes prefereixen quedar-se amb aquesta pel·lícula escrita en un paper oficial que no amb l’únic fet objectiu de l’informe: la nena no aparenta tenir cap lesió més enllà que manifesta sentir molèsties a la zona toràcica-lumbar i al primer dit de la mà dreta. Per això, menys d’una hora després d’accedir al servei d’Urgències el metge l’envia cap a casa “amb analgèsia oral si precisa”.
Això és tot. Però el relat de la mare recollit pel metge adoba –i de quina manera– una fe que té molts creients: l’escola catalana ja no només adoctrina, sinó que ara també atonyina al dissident. Les acusacions, per no contrastades i per insòlites, es podrien haver posat en quarantena. Insòlites perquè les mestres no actuen d’aquesta manera i menys encara en un centre situat en un barri amb un alt percentatge d’immigració, on el castellà és d’ús freqüent entre l’alumnat. Persones que coneixen el centre i la mestra en qüestió han explicat a El Diari de l’Educació que, pel que han pogut parlar amb altres docents de l’escola, el relat de la mare és inversemblant. Però tot això tant li fa. Encara que els primers periodistes que tracten la temàtica ho haguessin volgut saber, tampoc hauria servit per posar en condicional les seves informacions ni per aportar un punt de reserva a aquells qui volen creure que l’agressió ha ocorregut, que ha ocorregut tal com la relata la mare, i que ha ocorregut pels motius que diu la mare.
El mateix informe mèdic, dues còpies diferents
El primer mitjà que informa sobre els suposats fets és La Razón. Ho fa la tarda de dimarts 18. No és una nota improvisada ni llençada a tota pressa. El diari ha tingut temps d’enviar algú a gravar unes imatges de l’exterior de l’escola, quan aquesta està tancada. El diari també ha parlat amb la mare i reprodueix una còpia de l’informe mèdic amb les dades personals més sensibles ratllades amb retolador negre. Ella és la font d’informació, i aprofita per explicar algun altre detall sobre la mestra que serveix per amanir el relat i fer-lo més creïble: segons afirma, a les hores de classe de castellà aquesta mestra en realitat ensenya català, i també altres alumnes havien patit abans la seva violència. A partir d’aquí alguns diaris, i sobretot lectors, assumiran aquests altres ingredients com a fets objectius i irrefutables. A banda, La Razón reprodueix l’informe mèdic però el periodista s’oblida d’escriure que aquest informe deixa clar que no s’ha trobat res rellevant en l’estat de salut de la menor. Al contrari, escriu que “la niña ha sufrido lesiones en la espalda propias de la caída de la silla”.
La mateixa tarda-nit de dimarts també donen la notícia altres diari digitals, també situats en l’òrbita de les ideologies conservadores. Però en algun d’aquests diaris comença a circular una segona versió de l’informe mèdic. És a dir, és el mateix informe mèdic però no té les mateixes parts ratllades. Algunes de les parts amb dades personals ara apareixen ocultes per una mena de típex blanc, però d’altres no, com per exemple el nom de la mestra, que en aquesta versió es pot llegir complet. Nom i dos cognoms. I la part del relat dels fets apareix ara encerclada amb un retolador fluorescent rosa, que no apareixia en la versió de l’informe publicat a La Razón. Hi ha algú més que ha enviat l’informe als mitjans i s’ha oblidat (intencionadament o no) d’esborrar algunes dades personals. El Confidencial és un dels primers mitjans que publica aquesta altra versió del document, si bé tapa amb photoshop les parts sensibles que no estaven ocultes. Altres no ho faran.
Dimecres al matí les xarxes ja bullen al màxim i algunes agències, diaris en paper, digitals i ràdios que no són considerats de dretes també comencen a donar la notícia. Fins i tot ho comencen a fer alguns mitjans clarament situats en l’òrbita independentista. Es produeix un conegut efecte multiplicador del periodisme: tant li fa si té poca consistència, ho hem de donar perquè no diguin que se’ns ha escapat una notícia. Pel públic, en canvi, si tothom ho dóna és que alguna cosa hi haurà. La bola es va fent gran, però segueix havent-hi una única versió dels fets (la de la mestra encara no s’ha fet públic a hores d’ara), i un únic ganxo de la realitat al qual agafar-se: Educació investiga. Només alguns mitjans com la SER no es queden només amb això, sinó que subratllen que la versió és només de la nena i que l’entorn de la docent acusada nega taxativament els fets. Però és una gota en un oceà que difon la notícia sense matisos ni prevencions, i que replica alegrement l’informe mèdic com si fos el document probatori que no és.
Els mitjans digitals més seriosos tapen el nom de la mestra, però d’altres pseudodiaris reprodueixen la versió de l’informe mèdic amb el nom seu complet. I aquest nom, i fins i tot la seva foto, no triguen a aparèixer a tuits de particulars o de trolls carregats de missatges d’odi. Si als diaris hi ha pocs matisos, a Twitter desapareixen totalment. Gairebé ningú adverteix que tota aquesta història encara s’ha de comprovar. La immensa major part dels qui vomiten odi li donen credibilitat absoluta. Juan Carlos Girauta, dirigent de Ciutadans, tuiteja: “Espero que condemnin a aquesta filla de Satanàs”. I, mentrestant, diverses entitats socials s’erigeixen en defensores de la presumpta víctima, encara que el nom varia segons quin mitjà en parli. Apareixen els noms de Societat Civil Catalana, Timbaler del Bruc, Aixeca’t-Levántate i Asociación por una Escuela Bilingüe de Cataluña. També aquest allau de suports desinteressats afegeix credibilitat al relat de l’agressió per motius d’odi ideològic. Per acabar-ho d’adobar, una altra entitat de joves catalans constitucionalistes, S’haAcabat, enceta un hashtag que fa fortuna (#yotambienlapinto #jotambelapinto) i la xarxa comença a omplir-se de centenars de tuits amb banderes d’Espanya pintades en solidaritat amb la nena agredida per pintar una bandera… (continuarà).
