Malgrat que l’atur ha baixat en els darrers anys a Catalunya (del 23,1% el 2013 al 11,5% el 2018), la població que viu per sota del llindar de la pobresa ha passat del 18,2% al 21,3%, com ho està fent el nombre de treballadors pobres (que ja arriben al 14% de la població activa). I malgrat que el PIB català va creixent (de 272 regions europees, Catalunya és la 68 més rica), els indicadors que reflecteixen el benestar social dels ciutadans mostren que anem enrere (en l’índex de progrés social Catalunya se situa en el 163 de les mateixes 272 regions). El mercat de l’habitatge ha esdevingut un problema de primer ordre; la població cada cop està més envellida i amb poques perspectives de relleu generacional; els estudis d’opinió constaten que la població nouvinguda és cada cop més percebuda com una amenaça…
I, pel que fa a l’educació, pels infants catalans està deixant de ser un ascensor social. La taxa d’abandonament escolar prematur, tot i que ha baixat força (del 33% el 2008 al 17% el 2018), encara està molt lluny de la mitjana europea (10,6%) i de l’objectiu marcat per la UE de cara a 2020 (10%); i un 25% dels catalans d’entre 20 i 24 anys no té el títol de l’ESO. Aquests percentatges pugen de forma extraordinària si es mira només la població dels barris més pobres. A més; el 39% dels infants no accedeix a l’escola bressol; els estudis demostren que les extraescolars generen una bretxa educativa insalvable entre infants segons sigui el nivell econòmic familiar; i també en l’educació superior es comencen a detectar dinàmiques d’exclusió en funció de les situacions socioeconòmiques familiars (com l’increment de taxes, dificultats dels estudiants per accedir als habitatges o per compatibilitzar els estudis amb una feina, etc).
Tot aquest diagnòstic tan fosc no es fa des de posicions maoistes-leninistes, sinó més aviat el contrari. En aquest cas, el crit d’alerta el llença la Platatorma CTI (Coneixement, Territori i Innovació), creada el 2013 i de la qual formen part institucions públiques i privades com la mateixa Generalitat, l’ACUP (Associació Catalana d’Universitats Públiques), les patronals Foment del Treball i Pimec, i la Fundació La Caixa, entre altres. Fruit de les conclusions d’unes jornades que van tenir lloc al Monestir de Poblet l’any 2017, la Plataforma CTI ha presentat (en una jornada celebrada aquest matí al Palau Macaya) el que n’ha dit “Agenda d’innovació social a Catalunya 2019-2021”, la qual té la intenció de ser “un espai de debat i col·laboració entre diversos actors involucrats en la cohesió social”, però fonamentalment de posar-la com una de les principals prioritats de l’agenda política i social.
El catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Girona, Quim Brugué, ha estat l’encarregat de presentar aquesta Agenda d’innovació social, concepte que ha definit com “la solució a problemes desconcertants, que no sabem com resoldre i que a més fracassem quan els intentem abordar”. Problemes com els que s’han apuntat més amunt, i que aporten com a novetat tres conceptes: la cronicitat (“hi ha molta gent en situació d’exclusió social cronificada, a la qual no aconseguim rescatar malgrat que participin en programes d’inserció, i això és una cosa que els acadèmics hem descobert ara però que els treballadors socials fa molt de temps que saben”); la vulnerabilitat (“hi ha un col·lectiu cada cop més ampli en risc de pobresa”); i el cercle viciós (“es constata que a més creixement econòmic no creix la cohesió social, sinó les desigualtats”).
La universitat com a impulsora de la innovació social
El que proposa l’Agenda, ha dit Brugué, és obrir noves línies de treball i relacions, així com propiciar entorns i lideratges innovadors, amb l’objectiu d’avançar cap a una “innovació imprescindible, però no perquè estigui de moda, sinó perquè estem fracassant en fer societats més cohesionades”. Pels impulsors de l’Agenda, no es tracta de fer millor el que ja es fa, “sinó de fer coses diferents, no hem de canviar les respostes, sinó les preguntes”, ha dit Brugué. A la vegada, ha afegit, aquesta innovació ha de tenir una dimensió col·lectiva i, citant Daniel Innerarity, “s’ha de poder treballar des de la inexactitud”.
En aquesta agenda que demana un model d’innovació democràtic i col·laboratiu, i que sigui capaç de formular noves preguntes, diu el document presentat avui, “la universitat pot desenvolupar un paper d’articuladora i dinamitzadora de les lògiques innovadores”, ja que és una institució generadora de coneixement, però també “un espai de trobada i diàleg des del qual generar aprenentatges”. “La universitat no pot monopolitzar, però sí liderar la innovació”, afegeix el document que ha presentat la Plataforma CTI.
“La innovació és necessària però no suficient”
En la jornada han participat dos experts. Helen Goulden, directora de The Young Foundation del Regne Unit, ha expressat que “cal saber escoltar tenint present que la innovació és necessària però no suficient per respondre als problemes plantejats” i ha proposat qüestionar-se els valors culturals de la pròpia societat. Per la seva banda, Chad Lubelsky, director del programa Recode del Quebec, ha afegit que per trobar solucions cal “canviar mentalitats i no voler córrer abans d’aprendre a caminar”. Ha proposat així mateix “crear clústers i ecosistemes que serveixin per treballar i explicar-se”.
En la jornada ha participat també el rector de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Josep A. Planell, secretari de l’ACUP, que ha afirmat que “l’Agenda no és una carta als reis sinó una prescripció, un diagnòstic local a problemes globals”. Així mateix Francesc Xavier Grau, secretari d’Universitats i Recerca de la Generalitat de Catalunya, ha volgut aprofundir en aquesta idea i ha destacat que “les universitats formen persones per transformar les estructures de la societat”. De la seva banda, Marc Simón, director corporatiu de l’Àrea Social de la Fundació La Caixa, ha fet èmfasi en què “la recerca social s’ha d’aplicar i cal compartir-la amb els diferents actors implicats, entre els quals l’administració”.
