Ricard Ballester va ser un d’aquests centenars i milers de mestres represaliats pel franquisme. De ciutadà exemplar, amant de les lletres, i catòlic practicant, va passar a ser un element desafecte al règim al qual calia castigar. L’expedient de la seva depuració, conservat per la seva filla, permet resseguir amb detall com funcionava aquesta maquinària repressiva. Aquesta és la seva història.
Del periodisme al magisteri
Ricard Ballester Pallerola va néixer a Reus el 19 de febrer del 1891. Va ser el gran de quatre germans i es va quedar sense pare als sis anys. Al voltant del 1910, la seva relació amb el grup modernista de Reus va ser intensa, tot i que en aquesta època el moviment ja anava a la baixa. D’altra banda, com a home estudiós de la llengua catalana, es va preocupar de normalitzar el cognom Ballester, d’acord amb la normativa de Pompeu Fabra, amb qui va coincidir, uns anys després, en un acte institucional. Els anys 1910 i 1911 va col·laborar al setmanari Foc Nou de Reus –últim reducte modernista–, els anys 1913, 1914 i 1915 escriu en castellà a Las Circunstancias, i del 1914 al 1917 a Foment. A finals del 1911 va editar a Barcelona, amb un grup d’amics, entre els quals hi havia Plàcid Vidal i Josep Maria de Sucre, quatre números d’una revista literària anomenada Panteisme, ja que Foc Nou s’havia deixat de publicar. Volia ser periodista i com que de periodisme aleshores no se n’estudiava, va optar per fer magisteri.
Aconsegueix el títol de mestre el 24 de juny de l’any 1916, i l’abril del 1917 va de mestre interí a Mont-roig del Camp, amb un sou de 500 pessetes al mes. L’any següent guanya la plaça en propietat amb un sou de 1.000 pessetes. Els anys 1921 i 1922 escriu a la revista del Centre de Lectura de Reus. A Mont-roig del Camp es casa amb Teresa Nolla, filla del poble. Allà hi naixerien els seus tres primers fills: l’Antoni, el Ricard i l’Alfons. L’any 1925 obté la plaça de mestre a L’Arbós del Penedès, on neix la Maria del Carme, i l’any 1933 marxa a Barcelona, a l’escola Jacint Verdaguer, amb un sou de 4.000 pessetes, i s’instal·la en un pis del carrer Entença.
Durant la Segona República, Ricard Ballester va tenir un paper destacat en els moviments de renovació pedagògica. Així, per exemple, feu diversos viatges a Barcelona el 1932 per visitar grups escolars i institucions culturals impulsades i fundades per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona: l’Institut Escola, l’Escola del Mar i l’Escola Normal de la Generalitat.
Fi de la guerra el 1939
El 1939 la vida del Ricard Ballester va quedar marcada per sempre. Un cop callaren els canons, va haver de remoure cel i terra per aconseguir que el seu fill gran, l’Antoni, pogués sortir d’un camp de concentració al departament d’Hérault, al sud de França, on estava internat. L’Antoni havia marxat el 1937 com a voluntari per lluitar per la República, i amb la desfeta del 1939 va haver de creuar la frontera. El Ricard ho va aconseguir i l’Antoni tornà a casa. El que no s’esperava Ricard Ballester era el que li tenien preparat per a ell.
Ricard Ballester, un mestre exemplar, respectat i estimat pels seus alumnes, fou depurat i represaliat. Va haver de passar un calvari burocràtic. Finalment, va poder recuperar la seva plaça de mestre a la mateixa escola, la Jacint Verdaguer. Però el van inhabilitar per exercir càrrecs directius, de confiança i de responsabilitat política. I el van marcar de per vida. Mentre va ser suspès de feina i sou, i gràcies a uns diners estalviats per la seva esposa, la Teresa, aquesta va obrir a prop del domicili familiar una botiga de venda de pastissos. Tota la família hi va treballar per tirar endavant.
La depuració del Magisteri a Catalunya en la immediata postguerra, no per coneguda, deixa de tenir el seu interès. El règim del general Franco, ja des del 1936, va iniciar aquesta depuració de mestres de l’escola pública, que va ser, en realitat, un instrument per a l’aplicació de la nova política educativa que es pretenia desenvolupar. Aquesta va exigir una legislació específica. Només a la província de Barcelona (hi havia una comissió de depuració per cada província), i segons dades de l’historiador Francisco Morente Valero, es van depurar 2.328 mestres, el 93% del personal del Magisteri Nacional de la demarcació –el que actualment anomenem mestres d’educació infantil i primària–. I es va crear una legislació ad hoc.
Morente explica que “hi va haver una legislació depuradora general per als funcionaris, però la que es va fer per als mestres i professors d’institut, Escola Normal i universitat, va ser específica i molt prolífica”. Morente és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, vicerector de personal acadèmic de la mateixa universitat i autor de diversos llibres sobre la matèria. Fa uns anys va escriure Tradición y represión. La depuración del Magisterio de Barcelona (1939-1942).
Demostrar la innocència
La depuració del Magisteri es va encarregar a una sèrie de Comissions d’àmbit provincial. Les Comissions havien de recollir informes oficials sobre cada mestre, alcalde, mossèn i Guàrdia Civil i president local de l’associació de pares de família de la localitat on exercia o havia exercit el mestre, així com qualsevol altra informació que considerés necessària. A partir d’aquí es podia rehabilitar el mestre, o si procedia, formular-li un plec de càrrecs que l’interessat havia de respondre en el termini de deu dies, aportant, a més, la documentació pertinent. I aquí radicava un dels aspectes més perversos de la depuració: la càrrega de la prova s’invertia, de forma que era l’interessat qui havia de demostrar la seva innocència, en comptes de ser la comissió qui demostrés sense cap mena de dubte la seva culpabilitat.
La historiadora de l’educació Cèlia Cañellas explica que “els mestres sotmesos a procés de depuració havien d’omplir uns fulls sobre la seva actuació professional, política i sindical abans de 1939. Aquesta documentació arribava a les autoritats franquistes i tribunals juntament amb els informes de la Guàrdia Civil i de Falange, que contenien informacions i acusacions a vegades molt contradictòries, les quals intentaven ser contrastades amb els avals que presentaven els depurats –informes de gent d’ordre del seu poble, i eclesiàstics–”.
El dia 8 de maig de 1939 es va constituir la Comissió encarregada de la depuració del magisteri de la província de Barcelona. Qui la formava? En primer lloc, hi havia Manuel Marín Peña, director de l’Institut Menéndez y Pelayo, que n’era el president. A continuació hi trobem Josep Casajuana Oliver, president de l’Associació de Pares de Família; l’inspector d’ensenyament Antolín Herrero Porras (substituït més endavant per Luis de Francisco Galdeano); i Emili Fernández Villalta i Frederic Camp Llopis, com a vocals. El gener de 1940 s’hi van afegir els dos membres proposats per la Falange: el canonge integrista Josep Montagut Roca i l’excombatent Eduard Pascual Fàbregas, i el juny de 1940 Francesc Colldeforns Lladó va substituir Josep Casajuana com a representant dels pares de família.
De Manuel Marín Peña, fent una recerca no exhaustiva, descobrim que va néixer el 1900 i va morir el 1966. Va arribar a ser catedràtic de llatí i director de l’Institut Isabel la Católica de Madrid, que encara existeix. Va publicar diversos llibres i era expert en Tàcit. Una dada irònica, quan llegim que aquest autor romà es caracteritzava per l’intent d’assolir la imparcialitat en el seu mètode històric. A Girona, Lleida i Tarragona, les comissions depuradores iniciaren les seves tasques al llarg dels mesos de juny i juliol del 1939.
El plec de càrrecs, la justícia al revés
El 20 de juny del 1949 Ricard Ballester va rebre a casa seva un plec de càrrecs signat el 12 de juny de 1940 pel president de la C.D.B, Manuel Marín Peña, on deia: «visto su expediente de depuración , la Comisión ha acordado formular a Usted el siguiente pliego de cargos: 1. Es indiferente en materia religiosa. 2. Es de ideología izquierdista y ha pertenecido a Izquierda Republicana».
No els va importar que Ricard Ballester fos un home religiós, catòlic practicant. Pel que fa a la seva militància a –sic– Izquierda Republicana (ERC), era del tot falsa. En la mateixa carta li donaven deu dies, improrrogables, per remetre «la documentación que estime conveniente para su descargo, juntamente con una hoja de servicios debidamente compulsada, en la inteligencia de que, de no hacerlo así, se le tendrá por conforme». La justícia al revés.
D’on van sortir aquestes acusacions falses? Morente explica que “els informants sovint parlaven d’oïdes, perquè no havien estat al poble durant la guerra, per exemple, o es limitaven a donar com a fets reals el que no eren més que rumors. O feien afirmacions molt vagues, del tipus «tenía ideas avanzadas», o «tenía compañías poco recomendables», sense concretar res més. O bé es deduïen conductes inapropiades d’acusacions com «tocaba el piano en lugares públicos». La imprecisió era molt habitual: «iba a reuniones (o mítings, o assembleas, o manifestaciones…)», «es izquierdista», sense precisar lloc ni ocasió. I moltes altres coses per l’estil”.
El 3 de juliol de 1940 Ricard Ballester va presentar la seva al·legació amb la documentació pertinent. Explicava que la imputació d’indiferència en matèria religiosa no tenia cap fonament, afegia que sempre havia viscut allunyat de tota actuació política i que mai no havia militat a cap partit. Entre la documentació aportada s’incloïa un certificat favorable de l’alcalde Mont-roig del Camp, dels mossens de Mont-roig del Camp, de l’Arbós del Penedès i de la seva actual parròquia a Barcelona, d’un doctor i professor del seminari de Tarragona, del cap local de FET-JONS de Mont-roig del Camp, del director de les Escoles Salesianes de Sant Josep de Barcelona, del director del grup escolar Jacint Verdaguer –on treballava fins aleshores–, de l’alcalde del barri on vivia a la capital catalana, del carter de l’Arbós –que certificava que només havia estat subscrit al diari Las Noticias, d’ideologia centrista–, i de diversos excombatents de Mont-roig del Camp.
La pitjor de les possibilitats (des del punt de vista dels càrrecs polítics) era que es combinessin l’acusació d’esquerranisme amb la de nacionalisme. I les sancions aplicables anaven des de la separació definitiva del servei (i la inhabilitació per a tot tipus d’ensenyament) fins a la simple inhabilitació per exercir càrrecs directius i de confiança en els centres docents, tot passant per suspensions provisionals (de durada variable i que podia arribar fins als dos anys) de feina i sou, trasllats de localitat, jubilacions forçoses o la postergació a l’escalafó.
“En general, les Comissions depuradores de Mestres d’àmbit provincial van actuar amb força duresa –diu Morente–; els expedients passaven després a una comissió superior, al Ministeri, que revisava la feina i, normalment, validava el treball de la comissió. Un temps després es van adonar que els mancaven professors, precisament per la duresa de la repressió, i això va fer que es suavitzés la sanció en alguns casos. Tot i així, la depuració va ser molt dura, especialment a llocs com Barcelona, Madrid o Astúries, on els conflictes polítics i socials van ser molt durs durant la república”. Tot i aquest cel sancionador, la C.D.B. va haver de proposar per a la confirmació del càrrec a gairebé un 70% dels mestres barcelonins que van passar per les seves urpes. Segons Cèlia Cañellas, els directors els Grups Escolars del Patronat que varen ser més durament sancionats “ho foren bàsicament per la seva militància sindical o política”.
Inhabilitat per a càrrecs directius i de confiança
Ricard Ballester va haver d’esperar sis mesos –que se li van fer eterns– per saber la decisió del Ministeri. Finalment, en el número 6.789 d’El Magisterio Español, a la pàgina 53, apareix l’Ordre Ministerial que resol que Ricard Ballester Pallerola queda inhabilitat per a càrrecs directius i de confiança en institucions culturals i d’ensenyament. De poc va servir tota la documentació que va aportar. En el seu expedient figuraven, entre altres càrrecs, el de separatisme, a més d’acusacions molt poc clares i sense dades que les sostinguessin. Ballester ho sabia perquè un veí i conegut de la família, Antonio Lascorz, que aleshores vivia a Madrid i tenia connexions amb els franquistes, va accedir al seu expedient, tal com li va explicar ell mateix en una carta. Hi afegia que, donada la gravetat de les acusacions, va sortir millor parat del que en un principi es temia. Això sí, no li van pagar mai els mesos que va estar suspès de feina i sou.
Conseqüències nefastes per al sistema educatiu
Per Morente, “la depuració de mestres i professors va tenir uns efectes terribles i de molt llarga durada; es van perdre centenars de professors compromesos amb les reformes educatives de la República, implicats en els processos d’innovació educativa que s’hi van impulsar, i compromesos amb les idees de llibertat, Igualtat, ciutadania republicana, i educació neutra i activa”. Subratlla que han passat ja molts anys i, des del punt de vista del professorat de les escoles i instituts actuals, els efectes ja han desaparegut. Ara bé, “la destrucció de la República i del seu projecte educatiu va provocar molts anys d’endarreriment social, econòmic i cultural a Espanya; i això és quelcom que no s’acaba de recuperar mai”.
Del 30% dels mestres sancionats a la província de Barcelona, el 14% va ser separat definitivament de l’escola pública, un 12% va ser traslladat de localitat –la immensa majoria fora de Catalunya–, alguns d’ells després de ser suspesos de feina i sou. Un 14% va ser inhabilitat per a càrrecs directius i de confiança, com va ser el cas de Ricard Ballester.
Cañellas ho corrobora: “Molts dels que foren privats d’exercir marxaren a l’exili i alguns dels castigats a marxar fora de Catalunya abandonaren la professió. Altres mestres compromesos amb idearis pedagògics avançats no foren sancionats per la força dels avals que els protegiren”. Globalment, Cañellas creu que es poden concretar les conseqüències en dos aspectes: “La pèrdua per a la professió d’homes i dones molts compromesos amb l’ideal de l’escola pública al servei del canvi social, que compaginaren l’activitat professional amb la sindical i política; i en segon lloc, la por que va impregnar els àmbits educatius amb aquestes sancions i que frustrà la pràctica educativa innovadora a les aules de les generacions de mestres joves que havien estudiat a les escoles Normals durant la República”.
Refugi en l’escriptura
Pel que fa a Ricard Ballester, ja mai més va ser la mateixa persona. Un gran col·lega i amic seu, el mestre Manuel Cantarell, que va ser castigat i enviat a exercir a l’escola pública de Jiménez de Jamuz, un petit poble de la província de Lleó, va caure malalt i hi va morir al cap de pocs mesos. Aquest fet el va afectar profundament. Durant la postguerra va seguir escrivint, la seva gran afició, i de la seva obra poètica tenim el recull Perfils reusencs i altres poemes publicat l’any 1954 i una col·laboració a l’Antologia de la poesia reusenca de l’any 1958. Va morir el 1973, amb la satisfacció de veure llurs fills triomfar professionalment, uns fills que li van donar deu néts.
La seva filla petita, la Maria del Carme, va agafar el testimoni del pare i va ser mestra. Va treballar molts anys a l’escola Sant Gregori, el centre educatiu fundat l’any 1955 per Jordi Galí i Herrera, fill del pedagog insigne Alexandre Galí i Coll, i on la tasca docent es basa en els principis de renovació pedagògica de Maria Montessori i del mateix Alexandre Galí. La Maria del Carme, desapareguda fa un any, el novembre del 2018, va guardar tota la documentació del procés de depuració del seu pare, fins avui, que surt a la llum. Ella es va encarregar de reprendre el fil que va haver de deixar el seu pare de manera brusca i forçada el 1939.
Dues novetats editorials
S’acaben de publicar dos llibres que, d’una manera o una altra, aborden el tema de la depuració de mestres catalans després de la victòria franquista. Es tracta del llibre de Salomó Marquès: 1939: l’exili del magisteri a Catalunya (Rosa Sensat), que se centra sobretot en els mestres que es van haver d’exiliar; i el de Teresa Casals i Martí Mas: La reinvenció de l’escola catalana (Eumo), més centrat en aquells que es van quedar a Catalunya i van intentar mantenir viu l’esperit i el compromís pedagògic de l’escola republicana.
