El Museu Etnològic i de Cultures del Món és un dels més visitats per les escoles de Barcelona, tot i no ser especialment conegut per la població adulta. És el resultat de la fusió de dos museus, culminada el 2017, i consta de dues seus, a Ciutat Vella i a Montjuïc, on es poden veure diferents col·leccions i exposicions temporals, de molt diversa índole, però sempre inspirades en l’acció humana. El museu custodia més de 70.000 objectes procedents dels cinc continents, dels quals se n’exposa només una petita part, i té una àmplia proposta de visites i tallers per a les escoles (des de P-5 a batxillerat i graus superiors) amb l’antropologia com a eina per entendre i explorar el món. I, seguint aquesta perspectiva didàctica, els diumenges compta amb programa especial adreçat a les famílies.
Al davant d’aquesta institució cultural hi ha un mestre, Pep Fornés, que també és museòleg, antropòleg i gestor cultural. “Quan ets mestre no ho deixes de ser mai”, assegura. Fornés va treballar en una escola privada –però activa– de Pedralbes als anys setanta i posteriorment a l’antiga escola municipal Tramuntana, al barri del Carmel, de la qual conserva un gran record, fins que la vida professional el va dur per altres viaranys. “A Pedralbes –explica– vaig entendre el concepte de dimissió paterna, hi havia moltes criatures que tenien falta d’afecte; al Carmel també n’hi havia, però ni de bon tros tanta”.
Què feu per atraure tantes escoles?
Aquí intentem donar eines per pensar. Intentem que la gent no només vingui a admirar i dir “oh, què bonic”, sinó que la gent es commogui. Un museu ha de ser capaç de commoure, d’emocionar. I ha de ser capaç de fer pensar, d’ajudar que el visitant, que ja ve predisposat a entrar en un centre de coneixement, tingui eines i artefactes a la seva vista, textos orientatius, entenedors, clars i breus, per poder arribar a pensar diferent. I les escoles són les nostres millors amigues, ja que sense elles no podríem lluir la xifra de visitants que tenim.
Tot i que la temàtica no és precisament senzilla.
La temàtica d’un museu d’antropologia social i cultural és complexa, fins i tot pot resultar àrida, espinosa, insegura. L’antropologia, l’etnohistòria, l’economia no són ciències exactes, per tant som un museu rar, i busquem fer allò que altres no facin o no s’atreveixin a fer. Això ens ha portat de vegades a fer coses que no ens pertocarien, però ens agrada la controvèrsia, perquè sense ella el diàleg és impossible. Si aquí ve gent de primària, secundària, universitats o adults, i vénen a aprendre, ha de trobar aquí allò que busca i moltes coses més. Hem de sorprendre. I si aconseguim que la gent surti commoguda, pensant diferent de com entrava, o plantejant-se més preguntes que respostes, penso que haurem fet diana. A diferència d’una universitat, al museu hi cap tothom, és per tota la ciutadania, i per tant és una universitat oberta.
I aquí es dialoga sobre les cultures del món.
Sobre la cultura humana, que és la mateixa a tota arreu però amb diverses variants. Fins i tot el nom del museu és una mica erroni. Cultura, n’hi ha una, que és la dels humans, i arreu del món, cada poble ha desenvolupat estratègies per poder controlar el seu entorn i fer més plaent la seva vida. Això és el que has de dir amb paraules entenedores i de forma didàctica perquè la immensa majoria de la gent que visita un museu se senti commoguda i s’atreveixi a pensar i a qüestionar les pròpies conviccions. Un museu avui dia ha de ser un centre de coneixement, un espai de confiança on poder mantenir converses complexes, compromeses, difícils; si no, no és un museu. És un centre de coneixement, però, a diferència d’una universitat, ha de ser un lloc on tothom hi pugui tenir accés, tingui els nivells de coneixements que tingui, les opinions que sigui o la capacitat intel·lectual que pugui tenir; un museu ha de ser accessible, ha de ser permeable.
Aquest museu és accessible i adaptat a tothom?
La intenció és aquesta. Ser un museu adaptat a tota mena de públic on hi hagi molta gent que es pugui sentir còmode amb una cosa o altra, perquè no tothom se sent còmode de la mateixa manera. Per tant, no existeix una programació cultural o museística per tots els públics. La gent som diferents els uns dels altres, i hem de poder orientar la línia del museu a una immensa majoria de gent. Sense banalitzar el coneixement ni la transmissió de coneixement, fent-lo entenedor i accessible, no críptic. Has de ser molt didàctic.
M’han comentat que hi ha una zona especial per persones invidents…
A Montjuïc tenim un espai tàctil que es diu “sentir l’objecte”. Tenim molts objectes que es poden tocar. Això ho vam fer a partir d’una experiència amb una família que venien sovint al museu amb un fill i una filla amb paràlisi cerebral. Vam voler adaptar algunes activitats i objectes perquè necessitaven sentir-los per entendre el que els estàvem explicant. I llavors vam decidir generalitzar-ho. No és només per persones cegues. També en aquest espai un sord pot notar la vibració d’una campana, o simplement, encara que hi sentis i vegis bé, potser t’agrada sentir els objectes amb el tacte; són objectes reals, tan bonics com els que estan exposats, amb la mateixa categoria i valor, però no són peces de museu, hi són perquè la gent els pugui gaudir, sentir i tocar. Aquesta experiència jo diria que és la més transgressora que fem al museu, perquè com és sabut als museus mai no es pot tocar res, i la veritat és que és una experiència molt gratificant perquè la gent no toca sinó que acaricia els objectes i molt rarament es fa malbé res.
No tot ens ha d’entrar pels ulls, suposo.
A la seu de Montjuïc hi tenim una exposició per parlar del concepte de ciutat, que es titula Les cares de Barcelona, i allà anem canviant a partir de diverses experimentacions. És com un laboratori. Per exemple, hi ha un projecte, l’univers d’històries, que tirem endavant amb escoles i instituts, on els nois i noies porten un avi o àvia cadascú, i aquests avis parlen dels objectes que veuen i l’ús que tenien i expliquen experiències viscudes, i els nanos viuen el passat com un país exòtic a través d’allò que feia la seva iaia. Doncs ara parlarem del paisatge olfactiu i sonor de la ciutat. A què fa olor Barcelona? Viurem un recorregut olfactiu i sonor des de la muntanya fins el mar, i en aquest recorregut l’escola s’insereix dintre de l’exposició, se la fa seva i la treballa.
Quina podria ser l’aportació de l’antropologia al currículum?
En un temps convuls i un món canviant –i no és la primera vegada en la història de la humanitat que el món és canviant i convuls–, considero que l’antropologia social i cultural ens poden donar eines i habilitats per entendre les persones humanes i els pobles. El perquè i el com. Per què una nena gitana al qual se li ha mort l’avi no va a classe durant tres o quatre dies? Entendre això és bàsic, pels mestres. Però pels alumnes, entendre que el Mohamed, o la Fàtima, o la Cheng, són iguals que nosaltres, que no vol dir que no siguin diferents, ens pot fer entendre que podem aprendre els uns dels altres. L’antropologia té vasos comunicants amb la filosofia, la història i la sociologia, però és l’eina i la disciplina més especialitzada per poder entendre el món i la seva gent. Per tant, l’antropologia com a disciplina científica introduïda a l’escola seria una bona forma de vacunar contra la xenofòbia i el racisme. Cohesionar la societat vol dir entendre-la. Xenofòbia és por a l’estrany. El monstre, si és desconegut i és estrany, fa més por; però quan ja saps quina cua i quin cap té, ja veus que no és un monstre, sinó que és mansoi i tal vegada pot ser amic teu i en pots aprendre moltes coses. L’antropologia ens permet conèixer les persones des de la seva dimensió social i cultural. Poder posar-te en la pell d’un altre. És difícil tornar-te negre de cop, o tornar-te asiàtic, o gitano, però sí que és fàcil quedar-te cec o paraplègic, de cop. Comprendre la diferència és molt bo, per la salut mental i per la convivència.
El debat sobre la diversitat cultural està present a les visites escolars que rebeu? Ho dic sobretot en aquells casos on el grup és de procedències heterogènies.
Des del museu no ho fem com ho faríem en una escola, són registres diferents, però nosaltres ho posem en evidència amb artefactes fabricats pels humans. El museu és una eina enorme per al mestre i per al grup classe. És una excusa per poder parlar d’aquests temes. El treball s’ha de fer abans i sobretot després de la visita. No durant, perquè llavors semblaria un míting. Es tracta que el grup classe debati sobre el tema. Aquí trobarà eines, artefactes i evidències que el poden ajudar a debatre i establir controvèrsies. A pensar. A arribar a conclusions. Cadascú les seves, perquè aquí s’obren finestres, no es tanquen. Per tant, el que és important és posar a l’abast el coneixement, des d’una perspectiva crítica, emocional i valenta.
Parla molt del vessant emocional. Quines emocions genera aquest museu?
Aquí es parla de guerra, de pau, de persecucions, de conflictes, de cultura, de bellesa, de rituals, de cultes, de religions, de descreences, de colonialisme… Explicar això de vegades és colpidor. En aquest museu parlem d’això, de memòries incòmodes. Intentem que el museu no deixi indiferent. Les emocions poden ser diverses, poden ser agradables o desagradables, aquest museu ha fet plorar.
En quin moment…?
Per exemple, en la visita de grups de dones pakistaneses del Raval. Visitaven la sala on hi havia objectes del poble Kalash, a l’Afganistan, en concret a la vall de Chitral, dit pels àrabs Nuristan. En aquesta zona afganesa tenen uns cultes preislàmics, i els talibans els van voler exterminar. Les dones del Raval, quan van veure les fotografies on hi havia aquells nens i aquelles mares, i aquelles joies que duien les núvies kalash, es van posar a plorar. Els feia llàstima, perquè havien patit un genocidi. Hi havia un assassí molt conegut que duia un barret com el dels kalash, que és un barret aixafat amb forma d’ensaïmada. Aquest individu es deia Osama Bin Laden.
Aquesta deu ser una “memòria incòmode” per aquella banda de món, però no per la nostra.
Aquí en tenim d’altres, i aquesta és la línia de treball en les exposicions temporals del museu del carrer Montcada. Aquí vam fer una exposició sobre el procés colonial a Guinea Equatorial, amb la participació catalana i barcelonina: explotació de la fusta, del cacau, dels animals… Ara parlem d’Ifni, la mili africana dels catalans, i tot el que exposem ha estat aportat per testimonis, per això diem que això és un projecte de museologia social, que pot ser molt útil a la gent jove per restituir memòries. El 2018 va ser l’exposició temporal més visitada de tota la ciutat. Encara hi ha gent viva de 80 anys que va fer aquella guerra, i hem anat a buscar aquests testimonis, tant catalans com marroquins. Gent del CSIC ens ha dit que a Madrid una exposició com aquesta seria impensable, que no s’ha fet mai ni es farà.
Però si estan traient Franco del Valle de los Caídos!
I el que ha costat! Tenint 114.000 persones enterrades a cunetes és evident que parlar de la guerra d’Ifni és una petitesa, però tot i així fa mal, i hi ha gent que no li agrada. Però també t’he de dir que en aquest cas l’Exèrcit ens ho ha agraït, perquè hem tingut en compte els seus veterans de guerra. No hi pot posar en contra. Algú diu que, 60 anys després, ja era hora que es parlés amb dignitat de la guerra d’Ifni, fent una exposició petita però respectuosa, amb la veritat compartida, és a dir, amb un intent d’apropar-se a la veritat socràtica, que és una resposta coral, plural, de molts testimonis, catalans i marroquins que van fer una guerra i tots diuen el mateix, tots parlen de l’atrocitat d’una guerra inútil per defensar un territori que no tenia res. Una exposició com aquesta crec que era necessària, i per això ha agradat a gent de pensament molt diferent.
