Fa diversos dies que els estudiants han començat a dir-me que aquesta setmana serà caòtica. Que s’ha convocat una gran mobilització universitària per a “buidar les aules” com a resposta unitària a la sentència del Procés que ha condemnat als 12 acusats per delictes de sedició, malversació i desobediència. M’importa més la universitat que la sentència. Per això la meva crida, com a única resposta a un període d’incertesa política, és: “Estudiants, omplin les aules”.
Perquè els universitaris tenim una tasca de més alçada. D’una banda, la construcció del consens perdut i gairebé bombardejat des de dos extrems a Catalunya. D’altra banda, la defensa dels drets fonamentals de la ciutadania que, com l’educació, la salut o la dignitat, s’han vist reduïts en els últims deu anys. Justament els anys en què ha explotat la deriva independentista a Catalunya. Són problemes, els anteriors, que s’han fet molt greus a la fi de la segona dècada del segle XXI. La veritat és que, en un balanç raonat i sense passions, és difícil trobar resultats positius, tant en drets com a unitat social, de l’última dècada a Catalunya. Més aviat tot el contrari.
Per a molts, la democràcia és una qüestió de votar o de fer un referèndum. Però les passions i informacions (falses, la majoria) que determinen una elecció o un refrendació mai són argumentatives o racionals. Són importants, però no signifiquen tot en la democràcia. La democràcia de llarga durada es sustenta en sistemes de deliberació pública per aconseguir consensos entre diferents opinions i alternatives. Així ha viscut Catalunya.
Fins i tot l PP es va posar d’acord amb CiU, fa menys d’una dècada, per aprovar els pressupostos. El Parlament, que llavors funcionava -perquè ara ha aprovat dues lleis en més de dos anys i no té pressupostos tot i que el sector independentista té majoria a la càmera- era un lloc de construcció de consensos lligats a les normes pròpies de la casa. Potser a molts no ens agradés que Mas pactés amb Sánchez-Camacho, però el consens entre forces polítiques va ser possible.
Per això, la universitat ha de omplir-se. La mateixa diversitat de les aules, que reflecteixen totes les posicions presents a Catalunya (i no una, única i veritable) ha d’orientar la reflexió i la proposició de consensos polítics. Perquè si bé un i altre bàndol parlen per “Catalunya”, la veritat és que aquests bàndols no representen, cap d’ells, ni tan sols a la meitat dels catalans.
Plàcid García-Planas, periodista de La Vanguardia i cronista de desenes de guerres al món, deia que en tot conflicte el primer que se sacrifica no és la veritat, sinó els matisos. És la universitat, amb les aules plenes, l’única opció que tenim per descobrir, reconèixer i comunicar els matisos propicis que defineixen el consens. Perquè sense consensos polítics i socials, sense espais de diàleg profund i deliberatiu –i el Parlament és, avui, un exemple de l’antidiàleg– la democràcia de les passions electorals només condueix a l’increment de la fractura de la societat.
A la universitat li correspon, de la mateixa manera, la defensa dels drets socials. L’educació, en primer lloc. Fa només uns dies tots els rectors de les universitats públiques catalanes, van advertir al Govern de la urgència que es retorni la inversió sobre la universitat pública, paralitzada també per la inacció de les institucions polítiques catalanes. Les universitats públiques es troben al límit de les seves possibilitats, alhora que han perdut milers de professors sense possibilitats de renovació. Els recursos per a inversions en millora d’infraestructures també han estat gairebé inexistents.
Cap dels governs marcats per una majoria independentista en els últims vuit anys han revertit les retallades que el President Mas, en el seu acord amb el PP, va imposar a les universitats i que va determinar, entre altres coses, que els estudiants catalans paguen les matrícules més altes de tot Espanya o que les places de professors estiguessin congelades durant gairebé deu anys.
Per defensar la funció de la universitat i els seus pressupostos, el que milloraria la quotidianitat de la vida dels estudiants i de les seves famílies, no he vist, però, mobilitzacions estudiantils com la que s’anuncia en els pròxims dies.
Els dos problemes anteriors són urgents. Prioritaris. Parlen del futur educatiu immediat i de la convivència social i política quotidiana a Catalunya. Són problemes de Catalunya. Propis. De ningú més.
El paper de la universitat és construir el consens argumentatiu a les aules, diverses. Amb aules buides perquè els estudiants atenen i donen suport a la paralització emotiva de l’activitat política i universitària, que els afecta i els ha afectat directament tant a la seva butxaca com a la pròpia qualitat dels seus estudis, la possibilitat de construcció discursiva del consens queda anul·lada.
Estudiants: Ompliu les aules!
