Henry Giroux (1943) és considerat com un dels pensadors més influents del món en l’àmbit de l’educació. A la seva web hi ha una foto on se’l pot veure de jove amb Paulo Freire, de qui va ser amic, col·laborador i traductor, i del qual és ara un dels grans marmessors del seu llegat, com a màxim exponent del que es coneix com a pedagogia crítica. Autor o coautor de més de 60 llibres, Giroux va passar per diverses universitats dels EUA fins que l’any 2004 va recalar a la Universitat de McMaster, al Canadà, el país dels seus pares. Aquesta setmana ha estat a Barcelona, per obrir la 1a Conferència Internacional de Recerca en Educació, una iniciativa promoguda des de la Xarxa Espanyola d’Instituts de Recerca en Educació i que ha organitzat l’Institut de Recerca en Educació de la Universitat de Barcelona (IRE-UB). Conversem amb Giroux just després de l’acte inaugural al Paranimf de la UB.
Al final de la conferència s’ha referit al professorat com una amenaça. Una amenaça per a qui?
Els mestres són sovint una amenaça per l’Estat, perquè tenen el potencial d’educar la gent jove perquè sàpiga fer preguntes impertinents. Per les societats autoritàries, l’alfabetització és un perill. I els mestres són un perill també per les societats que creuen que la millor manera de ser un bon patriota és no fer preguntes. Quan eduques els estudiants per fer preguntes t’estàs arriscant, especialment en aquelles societats que fan tot el que poden per transformar l’educació en una mena d’entrenament.
Quan parla de societats autoritàries, en quina mena de societats està pensant?
N’hi ha de molts tipus, però crec que avui dia el que veiem són dues coses. La primera és el col·lapse de les democràcies liberals, per haver passat a ser societats governades pel neoliberalisme. Les polítiques d’austeritat, autoritat i inequitat massiva, de la riquesa i del poder, de la descapitalització dels béns públics, totes aquestes forces empenyen la societat a ser molt més repressiva, més preocupada en el control de la població que en la resolució de problemes. I en segon lloc estem veient el sorgiment de societats que bàsicament canvien seguretat per llibertat. Us donarem seguretat però no podreu tenir llibertat. Parlo de l’aparició del que anomenem democràcies il·liberals a Hongria, Turquia, Índia, Polònia… En aquests països veiem el sorgiment de moviments socials de dretes que usen un llenguatge de puresa racial perquè bàsicament són neonazis disfressats. I, com no dir-ho, als Estats Units tenim un president que odia l’educació. De fet, va arribar a dir que estimava els ignorants (uneducated).
Això va dir?
Sí, això és una cita textual. I això es tradueix en polítiques que buiden de fons públics aquelles institucions que podrien fer arribar l’educació a tota aquesta gent. A aquesta mena de coses em refereixo quan dic que els mestres poden ser un perill.
Vostè subratlla la importància del llenguatge per entendre el món, però no creu que és un abús del llenguatge parlar de feixisme? Per exemple, en el cas de Trump, que està passant per un impeachment i en cas que el superi haurà de passar per unes urnes per ser reelegit, no li sembla una exageració?
No crec que sigui cap exageració, crec que el feixisme arriba de moltes maneres. La gent que parla d’exageració tendeix a pensar que l’únic feixisme que ha existit va ser el dels anys 30 i 40 a Europa i dels anys 70 a Llatinoamèrica, i que no es transmuta en altres formes a diferents societats. El feixisme no ha mort mai, sinó que s’amaga entre les ombres. Si creus que el feixisme és mort en realitat et passen dues coses: que et converteixes en el seu còmplice, i que no pots aprendre de la Història, has deixat de tenir una relació crítica amb la Història. I això sí que és un perill.
La gent que vota Trump va créixer amb els sistemes educatius del passat, mentre que sembla que vostè ens estigui dient que en el passat el món era molt millor.
Jo no intento absoldre el passat, el que dic és que estem enterrant els fruits del passat, és molt diferent. Trump no és una causa, és un símptoma. És el símptoma d’una societat neoliberal als Estats Units que té un llarg recorregut en esclavitud, un llarg recorregut en racisme i un llarg recorregut en inequitats massives en la distribució de la riquesa i el poder. En el passat el neoliberalisme s’amagava a l’ombra, enmig d’un llenguatge que reclamava justícia i igualtat, però això ja no li fa falta. El president dels EUA ja no reivindica la justícia, sinó que reivindica la desregulació i la ignorància. Ell és un ignorant.
Era tan pessimista fa uns anys, quan Estats Units tenia el primer president negre de la seva història?
Que Obama fos negre no em feia sentir optimista, jo era pessimista perquè ell era un neoliberal. El que no vaig saber anticipar és que gent com Obama o Clinton van crear, juntament amb els extremistes republicans, les condicions òptimes per la irrupció d’una persona com Trump. Em va sorprendre que Trump fos capaç d’usar el llenguatge del populisme tenint en compte el que representa. Vull dir, l’home és un bilionari, i en canvi pot parlar d’atacar el capitalisme global, i arriba al poder i retalla de forma massiva els impostos als rics. I desregula totes les lleis que posen límits al que poden fer les grans corporacions. El que em va colpir va ser fins a quin punt havia caigut el sistema educatiu, i com de poderoses eren determinades formes d’educació fora de les escoles. Als EUA l’aula educativa més popular és Fox News. Rupert Murdoch. Sap de què li parlo?
Aquí tenim altres coses, però la coneixem.
És l’emissora amb més audiència. I el 95% de les emissores de ràdio a Estats Units són de dretes, propietat de corporacions molt poderoses. Els mitjans de dretes van bojos per publicar històries que són totalment demencials, teories de la conspiració i coses així. I això fa que els mitjans del mainstream sembla que siguin d’esquerres. De sobte, sembla que el New York Times sigui un oasi on trobar veritats, i això que parlem d’un mitjà que va donar suport a la guerra d’Iraq i que sempre ha estat en l’òrbita del poder financer. Els mitjans alternatius estan agafant molta importància en els darrers 20 anys, i ara, amb Trump, són més importants que mai.
Però llavors vostè no veu gaire diferència entre Trump i Obama?
Sí que la veig. Trump és pitjor. El que s’ha d’entendre d’algú com Obama, o fins i tot Hillary Clinton, és que, malgrat estar sotmesos a Goldman Sachs i els interessos financers, creuen en un mínim Estat del benestar. Un mínim. Creuen que no pots llençar tothom als lleons, mentre que Trump diu “llenceu tothom als lleons”. Aquesta és la diferència. Els nens pobres amb Trump no tenen menjar gratis a causa de les retallades en l’Estat del Benestar, amb ell els atacs sobre els béns públics són aclaparadors. Jo hauria votat Hillary Clinton, no perquè doni suport a les seves polítiques, sinó perquè qualsevol persona hauria estat millor que Trump. Ho sento, però Trump és un feixista, un supremacista i nacionalista blanc. Clinton hauria estat el mal menor. Si més no, amb ella milions de persones que estan caient en la pobresa haurien tingut una assegurança mèdica. Però al mateix temps no crec que aquesta sigui l’única resposta, no renuncio a una reestructuració radical a canvi d’una reforma. La reforma és un tema temporal. Una reestructuració radical és una estratègia a llarg termini. No és el mateix.
Vostè defensa que el gran capital intenta controlar l’escola i l’educació superior, una idea que aquí comparteix un sector de la comunitat educativa. Em pot dir a través de quins instruments es fa aquesta operació?
N’hi ha molts. Primer, la privatització. Hi ha intents de privatitzar l’educació pública. En segon lloc, buiden de recursos l’educació pública, i com que ho fan diuen “veus com no funciona, l’única solució és privatitzar-la”. En tercer lloc, imposen grans restriccions al que és l’aprenentatge fins a convertir els mestres en tècnics, amb esquemes comptables que són enormement repressius, per dir-ho suaument. En quart lloc, creen escoles charter, i amb això es desvia diner públic a organitzacions privades. En cinquè lloc, es refereixen a aquestes escoles com “escoles governamentals”, amb el que això implica, ja que qualsevol cosa relacionada amb el govern bàsicament es considera malvada. O sigui que tenen un munt de mètodes per fer-ho. I encara poden anar més lluny.
Com?
Cal mirar al tema de les classes socials, que és realment la categoria que falta al voltant de l’educació. No és només que la gent tingui menys accés, és que els estudiants pobres, negres i blancs, estan sofrint en aquestes escoles que els fan formar part del que es coneix com the school-to-prison pipeline (l’oleoducte de l’escola a la presó). Les escoles s’han militaritzat. Hi ha més policia, més mesures de seguretat i es podria anar encara més lluny amb l’excusa de la violència que hem vist en les escoles en els darrers deu anys, des de Colombine. A les escoles s’ha deixat de banda l’aprenentatge crític perquè l’important són les mesures de seguretat. Hi ha un boom del sector de la seguretat, les escoles estan generant un negoci de milions de dòlars per les empreses que fabriquen detectors de metalls i instal·len circuits interns de televisió. Mentre els directors inverteixen milers de dòlars en càmeres retallen els salaris dels mestres i ataquen els sindicats de docents. Tot això, en el nom de la seguretat. Per això les escoles acaben sent modelades a imatge de les presons. És el que jo anomeno el càstig de la presó (prison punishment creep), estem fent la mudança de la presó a l’escola.
I a l’educació superior?
Allà hi passen altres coses. Per exemple, veus que s’estan contractant més buròcrates per administrar que professors per ensenyar, en especial als Estats Units. El sistema de governança s’està modelant segons la cultura dels negocis, no segons la cultura de la democràcia. Cada cop veus emergir una burocràcia més inacabable i sense sentit, si més no a l’educació superior dels Estats Units i del Regne Unit, on els professors ja no tenen temps per escriure, i on cada cop tenen més contractes temporals. Com he dit a la xerrada, el 70% del professorat universitari dels EUA té un contracte temporal. Els sistemes de govern són reaccionaris, el professorat cada cop pinta menys, i el diner cada cop va menys a les disciplines d’humanitats i més a les relacionades amb el negoci i el capital. Per tant, la universitat està sent reimaginada com una agent de les corporacions. En el passat un Ethos democràtic guiava aquestes universitats, amb tots els seus problemes almenys hi havia un Ethos on hi havia un bé públic, però ara aquest llenguatge està tan mort com el mite de la verge Maria.
Ha esmentat també, com un aspecte negatiu, que el professor universitari és cada cop més un especialista. A què es refereix?
Ens està fent persones menys cosmopolites, menys atentes a tot aquest ventall de realitats que necessitem aprendre per ser capaços d’adquirir un llenguatge per a la comprensió de la societat.
O sigui que tenim més graduats universitaris que mai però estan poc capacitats per entendre la realitat?
Tenen un coneixement menys exhaustiu sobre el món en el qual viuen. Estan atrapats en la seva especialitat. I les especialitats en alguns aspectes poden ser estranguladores, perquè no equipen els estudiants a entendre el context en el qual operen aquestes especialitats. Què vol dir ser un doctor i no tenir ètica? Què vol dir que siguis un enginyer armamentístic i no tinguis cap consciència sobre el dolor que causen les armes que fabriques? De què serveix ser un especialista en tantes professions i no haver de pensar mai sobre desigualtats, pobresa o sobre els desastres ecològics que estan tenint lloc per acabar amb el planeta en 10 anys? Tot això és una forma d’analfabetisme. Segur que és gent molt llesta en la seva disciplina, però és estúpida pel que fa a entendre el món en termes globals, mentre es creen les condicions perquè ells prosperin en la seva especialitat. De què et serveix haver estat format com a cirurgià ocular si vius a Florida i en deu anys ja no ho podràs fer perquè l’oceà l’haurà engolida?
Serà això el que explica per què persones amb estudis superiors poden acabar votant Trump?
Això seria una explicació. Però crec que hi ha una altra explicació, i és que Trump impulsa unes polítiques que beneficien els interessos egoistes d’aquesta gent, com el fet de pagar menys impostos. Quan et defineixes com un contribuent i no com un ciutadà, com a resultat de l’especialització en la qual et trobes, i refuses considerar-te ciutadà, és aquí on acabes anant. T’acabes definint només pels teus interessos i deixes de ser un ciutadà per convertir-te en un enemic de la democràcia.
No creu que en el món occidental hi ha molta gent protestant, i que per tant es considera molt crítica amb el sistema, però que al mateix temps no té la més mínima consciència que viu en la part del món privilegiada?
La crítica pot servir per a la millora de la humanitat o per als teus interessos particulars; clar que es pot ser crític amb algunes coses i al mateix temps molt reaccionari. Perquè no ets o no vols ser conscient que els teus privilegis estan basats en l’explotació d’altra gent. Això passa quan no pots entendre fins a quin punt està mal repartida la riquesa en aquest món. Hi ha tres persones que posseeixen la mateixa riquesa que la meitat de la població mundial! Aquesta mena de problemes travessen les fronteres nacionals. Aquí hi ha tres temes: primer, que la gent tendeix a pensar en ella mateixa per davant de tot; en segon lloc, que no s’adona que l’Estat ja no els protegirà més, perquè els virus no entenen de fronteres, com tampoc ho faria una guerra nuclear; i en tercer lloc, la seva crítica contribueix al problema perquè porta la gent a creure en una justícia pròpia, basada en una mena de puritat política que en realitat és només reaccionària.
Estaria bé acabar l’entrevista amb algun signe d’esperança…
Jo tinc molta esperança en la gent jove, arran del que veig que està passant a Hong Kong o a Xile. Però també a l’Equador, o al Brasil, o als Estats Units o potser aquí mateix. Estem al final d’un segle d’explotació i contradiccions que la gent no pot suportar més. Molta gent ja no pensa a millorar el món, sinó en sobreviure. Som en la lògica de la supervivència, i això empeny la gent envers un llenguatge que és molt diferent del que tenia fa anys. Crec que els joves, arreu del món, comencen a adonar-se que els hi estan prenent la democràcia. Cada cop hi ha més gent manifestant-se al món contra un sistema econòmic que és absolutament explotador, i que està lligat a la corrupció, a les diverses formes de repressió policial i a gent que passa gana perquè simplement no està sent pagada adequadament. Aquest sistema que posa en perill l’Estat del benestar i promou l’auge de l’Estat del càstig. Veure tota aquesta lluita em dóna esperança.
