Com hauria de ser l’escola del segle XXI?
Hauria de ser una escola que aprofundeix en temàtiques que tenen sentit per l’alumnat i són socialment rellevants. D’altra banda hauria d’ensenyar a aprendre i a prendre decisions. Hauria de promoure la cooperació i el treball en grups heterogenis. Hauria d’estimular la comunicació utilitzant una diversitat d’eines i modes comunicatius i finalment ensenyar a autoregular-se i ser autònom. En definitiva hauria d’estar centrada en l’activitat de l’aprenent i el seu entorn.
Què caracteritza els itineraris d’aprenentatge?
Treballar per projectes als centres educatius no suposa una novetat, ja que des del segle XIX a l’escola s’experimenta aquesta metodologia basada en les idees i plantejaments de Dewey que més endavant concretaria en Kilpatrick. Segons Dewey és necessari que l’estudiant assoleixi l’habilitat de connectar la informació que obté a les activitats quotidianes del seu dia a dia amb els principis científics que el poden portar a comprendre millor el seu entorn. Existeixen diferents maneres d’endreçar els tipus de treball per projectes o similars i segurament entre alguna d’aquestes podríem posicionar els Itineraris d’Aprenentatge (IA) que utilitzem a l’Escola Pia de Catalunya.
Els IA parteixen de contextualitzar els aprenentatges amb relació a situacions o problemes socialment rellevants per arribar a realitzar alguna actuació.
Per seleccionar aquests contextos s’ha de tenir en compte la seva Rellevància: personal, social o professional i amb valors associats; el seu Realisme: connexió amb el món real, amb l’entorn de l’alumnat i amb els seus possibles interessos com a adolescents ja que partir de l’estudi de situacions o problemes “reals” afavoreix l’interès de l’alumnat per aprendre; i la seva Significativitat: possibilita aprendre o aplicar sabers importants per a la seva formació i útils no tan sols per a aquest context sinó per a molts d’altres (transferibles).
A partir del context seleccionat caldrà pensar en l’acció final. Tot projecte hauria de finalitzar amb un producte que comporti que l’alumnat prengui decisions en relació amb una actuació en què hagi d’aplicar els coneixements apresos. En general, convindria que l’acció fos rellevant per a la societat i comporti posar en pràctica valors.
Els Itineraris d’aprenentatge promouen la construcció d’idees-clau (coneixement), a partir del plantejament de bones preguntes i de la recerca de respostes per part de l’alumnat. El context escollit (un problema, pregunta, repte…, real) ha de ser prou potent per construir un model teòric, general i aplicable a molts altres problemes i preguntes. El nostre repte és que els aprenentatges siguin útils per explicar i per actuar no només en el context del problema plantejat sinó en molts d’altres, és a dir, que siguin transferibles. Una vegada seleccionat el model i les idees associades, definim preguntes que creiem que poden ajudar l’alumnat a construir-lo i el més important és que els alumnes se les facin seves: que siguin les seves preguntes.
Els IAs es treballen en un marc d’aprenentatge cooperatiu (AC), amb d’altres que són diversos amb la doble intenció de guanyar en qualitat, en l’aprenentatge entre iguals, i d’ensenyar a treballar en equip. En els grups cooperatius es generen problemes en la comunicació, en la presa de decisions, en el seguiment de la tasca i en la responsabilitat que competeix als seus membres i que no estan acostumats a assumir.
Els alumnes estimulen el pensament crític i l’ús de tota mena d’eines i modes comunicatius. Les noves metodologies afavoreixen el treball autònom de l’alumnat, poder accedir a la informació, contrastar punts de vista, avaluar, crear… Si els estudiants no aprenen a pensar amb els coneixements que estan emmagatzemant, tant hi farà que no els tinguin.
Aquest model d’aprenentatge promou l’autoavaluació. Segons Neus Sanmartí, quan es dissenya una seqüència, generalment es pensa en quins continguts es pretén ensenyar i en les activitats i exercicis que s’aplicaran però es dedica molt poca atenció a detectar les dificultats dels alumnes, a comprendre les seves possibles causes i a pensar en com regular-les.
Les funcions de l’avaluació són:
- Recollir dades a partir d’instruments: treballs, preguntes, observant…
- Analitzar-les, valorar-les, entendre les raons de les dificultats que es detecten utilitzant llistats de criteris, rúbriques…
- Prendre decisions formatives o qualificadores per part del mateix estudiant o el mestre.
És en aquest punt on rau la part més important de l’avaluació: Quines decisions cal prendre? Qui les pren?
Per un costat el mateix estudiant, que és l’únic que pot corregir-se. I segons com, el grup (AC). D’altra banda, el mestre i sovint, si es pensa en competències, els equips educadors. També cal tenir present el paper que poden jugar-hi les famílies. En definitiva, com diu Philippe Perrenoud, “l’èxit dels aprenentatges es juga més en la correcció dels errors i en l’autoregulació contínua que no pas en la genialitat del mètode”.
A tall de conclusió
Quan es parla de l’aplicació d’IA no ens estem referint només a ajuntar disciplines al voltant d’un objectiu comú sinó de canvis en l’organització de l’aula, en què s’ensenya, en el perquè s’ensenya, en la seqüenciació de les activitats i en l’avaluació. La competència comporta ser capaç de mobilitzar sabers diversos per actuar de manera eficaç en situacions complexes tenint en compte una sèrie de valors. No tindria massa sentit fer IAs perquè l’alumnat aprengués a recordar informacions, a repetir definicions del llibre o d’Internet i a competir. Perkins en diu Coneixement Generador, és a dir, coneixement que no s’acumula sinó que actua enriquint la vida dels alumnes i ajudant a comprendre el món i a desenvolupar-se en ell.
