Segons el nostre parer, aquesta mesura, que es concreta en l’Ordre EDU/185/2019, de 9 d’octubre, té algunes escletxes que ens porten a afirmar que no està pensada per a les estudiants sinó més aviat per solucionar altres mancances que sí que preocupen el Departament. Així, a l’Ordre hi podem llegir: “Aquesta acció positiva vol donar una resposta conjunta a tres factors: la poca demanda de places en alguns cicles, les necessitats de qualificació no cobertes del sector industrial, i afavorir l’interès de les dones per la formació professional en el sector industrial”.
Perquè aquesta mesura fos considerada «una mesura d’acció positiva per a la igualtat de gènere», l’objectiu de la qual fos equilibrar la proporció d’homes i dones estudiants, hauria de ser aplicada a tots els cicles formatius on es pot observar un desequilibri per raó de gènere, independentment de si hi ha o no demanda. Fer-ho de manera inversa, com ha fet el Departament d’Educació, implica que l’objectiu no és pas corregir la subrepresentació d’un o l’altre sexe, sinó solucionar el problema de la manca de matrícula en determinats cicles formatius.
Si no fos així, per què no s’apliquen mesures d’acció positiva per a la igualtat de gènere als cicles de la família de transport i manteniment de vehicles, i a alguns cicles de la família d’activitats físiques i esportives, on les xifres de dones matriculades també són molt baixes?
Posem-nos en el supòsit que el Departament apostés realment per aplicar mesures d’acció positiva amb l’objectiu que la proporció d’estudiants homes i dones fos equitativa en els cicles en què és més desequilibrada. Com farien la selecció d’estudiants del cicle? S’ha establert una quota mínima per un sexe o l’altre? L’Ordre EDU/185/2019 que ens ocupa especifica que l’objectiu és aconseguir augmentar fins al 7% la presència de dones en els cicles en què ara és del 3 o 4%. Així doncs, el Departament estaria disposat a reservar per al sexe no representat un 7% de les places de tots els cicles formatius on es pot observar un desequilibri?
Podem concloure que el Departament no s’està preocupant pas per la presència de dones en aquests cicles, sinó per la manca de persones matriculades.
Per poder parlar d’una mesura d’acció positiva hauríem de trobar-nos davant d’un document més ampli: un pla d’igualtat aplicat als ensenyaments de formació professional, en el qual caldria que hi hagués una anàlisi de fons de quins són els factors que fan que qualsevol dels dos sexes no se senti interpel·lat ni motivat per cursar determinats estudis. En aquesta anàlisi hi haurien de participar estudiants i docents. Com que és fàcil de preveure que a l’hora de decidir quins estudis es cursaran hi juguen un paper fonamental tots els estereotips de gènere que es fixen durant la infància, el pla d’igualtat hauria d’especificar com en els estudis previs als cicles formatius es concreten plans estratègics basats en la coeducació per tal de combatre els estereotips que imposa el patriarcat.
D’altra banda, i no menys important, és tenir en compte quines mesures estan prenent les empreses del sector industrial per tal de facilitar la contractació específica de dones en els espais fins ara ocupats majoritàriament per homes, per a la qual cosa és indispensable analitzar aquells elements que cal que canviïn per invertir aquesta dinàmica.
En conclusió, proposar una rebaixa econòmica del cost de la matrícula de determinats cicles formatius com a mesura aïllada no és ni de bon tros una mesura d’acció positiva per a les dones. És allò que en diríem un pedaç administratiu amagat darrere d’un tecnicisme, utilitzat de manera parcial.
Si realment volem dur a terme mesures d’acció positiva, cal que s’implementin en el marc d’un pla estratègic ampli que les contempli i que doni resposta a les qüestions de fons que hem plantejat.
