L’estil comunicatiu de la televisió
Si recordem els formats i estils d’emissió de fa uns vint anys, els del món de la televisió i, fins i tot, el primer Internet, en aquells moments disposàvem d’una programació unificada. Tot i la irrupció de les televisions privades, que van diversificar l’oferta, el consum juvenil era prou unificat. Veien les mateixes sèries generalistes (Al salir de clase, Física o química…), programes de distracció comuns (Mujeres y hombres, Gran Hermano…), la publicitat que es repetia a totes les cadenes i algun concurs d’èxit, i poca cosa més.
En aquell context, la missió fonamental de l’educomunicació consistia a oferir interpretacions divergents als mateixos missatges. Ens esforçàvem a interpretar el codi i el missatge dels programes que veia la majoria de l’alumnat, per tal d’oferir-los una reflexió crítica personal. I no era difícil, perquè portar els programes d’èxit a l’aula era cosa feta, la interpretació posterior depenia de les intencions de l’actuació didàctica, però estava a l’abast del professorat de manera prou generalitzada.
En resum, teníem un esquema d’actuació en triangle, a partir d’un vèrtex unificat (la programació comuna) volíem arribar a una base ampla, diversificar i ampliar les interpretacions, fer-les més crítiques, més personals i variades. Volíem fomentar la recepció crítica d’uns missatges que partien de la unificació controlada per les cadenes. Volíem trencar el monopoli de la programació a través de multiplicar els contexts de recepció amb instàncies crítiques de mediació.
La mediació educativa era relativament fàcil perquè, en interpretar formats generalistes, veiem els mecanismes comuns que s’utilitzaven per a tothom. Si no detectàvem el que ens afectava personalment, sempre teníem el que afectava els altres, els nostres companys de treball, de classe o de colla. La diferència entre la publicitat dirigida a dones i la d’homes era evident, la dedicada als joves clarament identificable pels adults i a l’inrevés. Per tant, la mediació educativa consistia a assenyalar els mecanismes que teníem al davant utilitzant com a exemple els d’altres col·lectius. Teníem el missatge davant dels ulls i només havíem de dirigir la mirada, girar la vista als mecanismes ocults per a nosaltres, però visibles per als altres. Consistia a educar la mirada, en dirigir-la a la tramoia, en mirar profund el que es veia. Aguditzar els sentits, la mirada.
L’estil comunicatiu a la carta
Què ha canviat en l’actualitat? En primer lloc, el consum audiovisual s’ha diversificat fins a la individualització total. Cada consumidor audiovisual ho fa a la carta, revisa els canals de Youtube als quals està subscrit, consulta les publicacions dels Influencers als quals segueix, escolta playbacks del Tik-tok que li han agradat prèviament, segueix les identitats de Twitter que li donen el que busca i així fins a l’infinit. I si no en té prou amb les seues preferències explícites, els algoritmes de Google, Instagram, etc. li mostraran el que és coincident amb el que busca. És a dir, la unificació de missatges s’ha esmicolat en una adaptació individual, ara cada u veu el que vol, allò que prèviament ha buscat i que ja sap que li agrada. Per tant, la nostra actuació pedagògica perd bona part del seu sentit, perquè és difícil portar algun producte comú a tot l’alumnat, i perquè la diversificació d’interpretacions ve donada per la tria de preferències inicial, diguem que la mediació està feta prèviament.
Podríem dir que ara tenim un triangle invertit, partim de la base que és múltiple, però arribem a una sola interpretació, la que ja teníem o buscàvem. La diversificació de missatges es converteix en una interpretació unificada de manera individual i impossible de compartir, si no és amb els mateixos interessos i preferències, però mai amb interpretacions alternatives. Només veiem els missatges que es dirigeixen a nosaltres, perquè seleccionem prèviament i ja no veiem allò que no ens interessa.
Per tant, la mediació educativa és més difícil, en la mesura que no percebem allò que tenim davant dels ulls perquè estem cecs, i no mirem a cap altre lloc. Els mecanismes de manipulació que es desfermen estan dirigits exclusivament a la nostra persona, i per tant no els captem, però tampoc els que dirigeixen a altres col·lectius o persones, i per tant, és més difícil fer-nos conscients, ja que són transparents a la nostra mirada, invisibles de tan evidents. No ens adonem dels fake news que van dirigits a nosaltres i menyspreem els dels altres. Patim una espècie d’agnòsia visual, en la qual no veiem, o millor dit, no reconeixem el que tenim davant dels ulls. La nostra actuació educativa haurà de consistir, per tant, a curar aquesta espècie d’Agnòsia visual segons la qual veiem però no reconeixem. Tenim els sentits aguditzats, però el que cal reconfigurar és la percepció, la interpretació cognitiva.
Aplicació didàctica adaptada al nou context comunicatiu
En aquest nou context educatiu que hem descrit més amunt, la funció de l’educació audiovisual haurà de consistir a unificar i compartir missatges, en mostrar les preferències variades de l’alumnat i ajuntar-les per tal de compartir-les. Ampliar la base en vèrtex del triangle descrit abans, per tal de fer d’aquest triangle un quadrat, en el qual els missatges que sorgeixen prèviament adaptats a la individualitat, s’esmicolen en múltiples interpretacions. Fomentar una mediació comuna que ajude a reconéixer els mecanismes de manipulació que, dirigits al nostre gust, no ens afecten, i d’aquesta manera, aconseguir efectuar el transfer educatiu que ens ajude a mirar críticament les nostres preferències.
Compartir vídeos de Youtube a classe que partisquen de les preferències diverses de l’alumnat, fer grups amb interessos comuns i exposar-los a classe, sotmetre’ls a crítica per part de la resta de grups que no veuen normalment aquests vídeos, mediar la interpretació pròpia amb la de companys que no comparteixen interessos ni gustos. Recopilar piulets o publicacions d’Instagram amb fake news i classificar-los en els que ens podríem creure i els que no. I valorar si són més contrastats que els dels altres companys amb preferències diferents.
Mecanismes de control del consum televisiu
Quan recordem la televisió, una certa melangia ens posseeix, una enyorança motivada pel caràcter comunitari que tenia la visió que en fèiem de la programació que s’emetia de manera previsible i organitzada. La televisió va modificar l’estructura de les llars, que van passar a estar organitzades entorn de la caixa tonta, però va mantenir el caràcter familiar del seu consum. L’emissió dels productes audiovisuals estava organitzada per les empreses audiovisuals, públiques i privades, que al seu temps, feien cas de les restriccions polítiques respecte d’horaris, classificació, prohibicions i franges horàries. Aquell model comunicatiu disposava d’un control vertical, que partia de les institucions polítiques, continuava per les empreses, es diversificava en les famílies i es recolzava en moviments cívics i educatius. Aquesta situació determinava el que es veia, ho limitava, seleccionava i adaptava una interpretació prèvia. La família educava, i també la responsabilitat corporativa dels mitjans de comunicació.
Des del punt de mira educatiu, intentàvem trencar aquesta estructura de poder, aquestes barreres que determinaven el consum de productes audiovisuals i que nosaltres buscàvem desvetllar per fer-les conscients, per mostrar el control polític que s’efectuava sobre el consum audiovisual.
Mecanismes de control del consum a la carta
Amb les noves maneres de consum audiovisual a la carta, aquesta s’ha individualitzat, s’ha convertit en privada i privativa, en la mesura que les pantalles, el mòbil o la tauleta, s’han multiplicat i personalitzat. En aquest context, el visionat conjunt familiar és quasi impossible, el control parental s’ha de fer de manera limitada sobre el terminal, però és difícil de vigilar de manera total. El control polític i empresarial també s’ha vist desbordat pel consum diversificat; imposar franges d’edat a Youtube esdevé una missió impossible, o restriccions horàries a Instagram una utopia. La família i el control polític ja no tenen res a fer, el seu poder ha desaparegut. Els menuts i joves veuen de tot, i de manera fàcil i natural, amb una mirada innocent, sense mediacions. Miren porno als dotze anys, juguen a jocs violents als deu o escolten cançons masclistes sense filtre.
Això significa que vivim en el regne de la llibertat absoluta? Evidentment no, el control polític i familiar s’ha vist substituït pel control privat del mercat, o de les empreses privades que imposen les seues condicions legals, els seus criteris morals i les seues condicions d’ús sense cap possibilitat de rèplica per part dels usuaris.
Si ens adonem, abans el poder s’exercia a través del control dels continguts, dels missatges, però ara el que es controla no és això, sinó que ara el poder s’exerceix a través de la imposició del Mitjà, el que es controla és el marc, la plataforma, la bombolla dins de la qual respirem, mirem, consumim. En aquestes circumstàncies és molt més difícil reconéixer les imposicions, perquè es converteixen en l’aire que respirem, i no volem renunciar a respirar. Google, Facebook o Twitter imposen les seues estructures d’emissió sense que ens adonem, perquè immediatament ens adaptem als recursos expressius que posen al nostre abast. Creen una moral discutible que es tradueix en prohibicions i censura de continguts, però tampoc els questionem en la mesura que la protesta esdevé exclusió. Controlen les nostres dades de manera legal després d’haver-nos obligat a acceptar la cessió d’aquestes dades sense cap contrapartida. Però totes aquestes condicions generen una estructura de poder que va més enllà de la representació política democràtica o de la discussió social de la moral col·lectiva.
Aplicació didàctica adaptada al nou poder comunicatiu
Qui pot mediar en aquestes condicions? Qui pot posar-li portes al camp obert i infinit de l’audiovisual? Evidentment no les famílies, ni el poder polític que veu desbordades les barreres legislatives en marcs supranacionals, ni les empreses clàssiques de producció audiovisual, que perden el control sobre les seues produccions amb la pirateria.
Paradoxalment, només ens queda l’escola, aquesta ha quedat com l’únic àmbit formal d’educació audiovisual. Només ella pot posar en comú una visió individualitzada, només a l’aula podem desnaturalitzar la visió audiovisual i col·lectivitzar-la, fer-la conjunta i compartida, complexa i diversa.
El descontrol audiovisual al qual semblem viure només pot ser ordenat a través de la formació d’un criteri personal crític que ha de ser elaborat de manera col·lectiva. Hem d’educar en la formació del criteri, del gust i de la personalitat, des de valors compartits discutits de manera col·lectiva i acceptats amb visió crítica. Només formant personalitats crítiques, capaces d’imposar un criteri propi de visionat, aconseguirem consumidors espavilats de la multiplicitat inacabable de productes que circulen per les xarxes. En realitat, mentre fem educació audiovisual estem fent educació per a la ciutadania, perquè del que es tracta és de formar ciutadans informats i formats en la interpretació dels productes que circulen sense control.
Parlar de pornografia a classe amb ajuda de vídeos didàctics, però amb cura i pulcritud, des del respecte, la tolerància i la reivindicació de la igualtat. Revisar els criteris de censura de Facebook, Instagram o Twitter, els criteris morals i les restriccions polítiques de publicació que imposen. A través de casos reals com la prohibició d’anuncis polítics que ha fet Twitter, les campanyes polítiques pagades que permet Facebook i que utilitzen mecanismes fraudulents i falsos, o la venda de dades a una empresa privada com Cambridge Analytic que després utilitza per influir políticament de manera poc democràtica.
També utilitzant les potencialitats de la xarxa, desbordant les barreres de l’educació formal i aprofitant les plataformes privades per difondre missatges educatius i democràtics. Penjar publicacions a Instagram sobre el 25N, 8M, dia de la filosofia, el dia sense cotxe, etc. Participar en concursos d’institucions públiques en Youtube, Instagram o Twitter. Aquestes serien mostres de com podria ser l’educació audiovisual al món del consum a la carta.
El mòbil a l’escola
Aquests principis generals que hem exposat abans tenen una aplicació evident en l’ús del mòbil amb criteris pedagògics. A través dels terminals que el nostre alumnat porta a la butxaca o manté entre les mans, podem portar a terme aquesta nova educació mediàtica que proposem. Malgrat la demonització que es fa normalment, des de l’escola i les famílies, nosaltres proposem un ús agosarat i dinàmic, amb intencionalitat didàctica i sentit crític. Els avantatges que proporciona en són un grapat i les aplicacions infinites.
El mòbil permet trencar les barreres entre educació formal i informal, una de les velles aspiracions de l’escola participativa i imbricada al context social. Perquè utilitzar aquesta andròmina que s’usa normalment amb un sentit quotidià pot esdevenir el mecanisme per penetrar en el món de la vida de l’alumnat. Plantejar activitats que s’hagen de fer de manera lúdica i informal pot ajudar a una educació més efectiva, que transmute els valors tradicionals que, des de les plataformes més populars, es difonen sense cap crítica.
Al mateix temps el mòbil trenca les barreres que darrerament ha construït l’escola. Deixa entrar el que hi ha fora, al món real, i permet la seua anàlisi amb criteris didàctics. Permet portar a l’aula col·lectius i personatges inalcançables de manera física, i discutir punts de mira que no es veuen per políticament incorrectes, però que tenen efectes sobre la formació dels joves.
Per últim, l’aparell que sembla ser el dimoni per a molts ensenyants i mares i pares, permet subvertir el paper passiu de l’alumnat en l’educació tradicional. Amb el mòbil, ensenyar per competències està més a l’abast, perquè els usuaris actuals són emissors al mateix temps que receptors. Construir projectes audiovisuals està a l’abast de qualsevol i si aquests estan dirigits per una intencionalitat educativa els objectius de l’educació per competències es compleixen amb escreix.
Les propostes són múltiples i només la imaginació limita les possibilitats. Des de publicar fotos a Instagram després d’un curs de fotografia impartit per personal especialitzat, a mostrar comptes crítics que publiquen amb sentit il·lustracions treballades i profundes. Analitzar fotos dels instagramers famosos amb un sentit crític i comparar-los amb les que publica l’alumnat amb una naturalitat que esdevé còpia. Comparar tutorials de Youtube amb vídeos més elaborats, o elaborar un vídeo com els analitzats anteriorment. Mostrar les dificultats i analitzar la complexitat tècnica d’alguns Youtubers, al mateix temps que es revisa el missatge que es transmet.
Aquestes són algunes de les propostes, però la imaginació del professorat pot afegir les que considere. Si partim d’una visió integradora i agosarada de l’ecosistema mediàtic, d’una concepció de l’educació oberta i actualitzada, els recursos audiovisuals que tenim a les mans, ens proporcionen eines molt potents per formar ciutadans crítics i actius. No menyspreem el seu potencial.
