No semblen bons temps per a les profecies. Al llarg de la història recent hem vist en el món de l’economia, de la política propera o internacional o de la vida social esdeveniments que no havia predit ningú o que si alguns ho podien preveure ho havien silenciat públicament. Si el nostre present s’explica en gran part pel nostre passat, el nostre futur, el del 2035, dependrà del que fem en aquests moments. Per tant, la invitació de la Fundació Bofill crec que no obliga tant a reflexionar sobre com serà el futur de l’equitat educativa, sinó com ens agradaria que fos –la desitjabilitat que es preguntava en format d’enquesta– i, fonamentalment, què hem de fer ara si volem que els nostres desitjos es compleixin.
L’educació no viu en una bombolla aïllada de la societat. En una societat que està incrementant les desigualtats socials en tots els àmbits, en la precarietat laboral, en l’habitatge, en els ingressos salarials o extrasalarials, que tendeix a afavorir les grans fortunes en detriment de la majoria, una educació equitativa seria una anomalia social. L’educació és una de les estructures fonamentals de qualsevol societat. Per això, en una societat que tendeix a incrementar les desigualtats, l’educació tendirà també a incrementar-les o almenys a mantenir-les. No faig aquesta afirmació ni des del pessimisme educatiu, ni des del fatalisme. Pretenc reflexionar sobre una realitat que cal transformar i en la qual qualsevol esforç per reduir la desigualtat educativa, qualsevol projecte a favor de l’equitat, tindrà una dimensió política de resistència social.
Si les desigualtats socials tenen gran part del seu origen en la base socioeconòmica familiar i indirectament socioeducativa, o s’actua sobre les causes, en el nostre cas les educatives, o el discurs a favor de l’equitat esdevindrà pura retòrica per part dels que poden intervenir en les diferències socioeducatives familiars. No m’estic referint, lògicament, al professorat que està intentant posar en pràctica a l’aula una pedagogia de l’èxit per tots els nens i nenes o per totes les adolescents, no m’estic referint al professorat que treballa per la igualtat de resultats educatius malgrat totes les dificultats presents. M’estic referint als responsables de les polítiques educatives i als influencers socials.
L’Eurostat ha publicat recentment una estadística actualitzada sobre l’abandonament escolar. Espanya és el país que té l’índex més alt d’abandonament prematur del sistema educatiu a la Unió Europea. Per reduir-lo treballen les escoles de primària i secundària. Però tot l’alumnat que abandona els estudis ara sense graduat en secundària o només amb el graduat en secundària, i tots els que fa uns anys el van abandonar amb les mateixes condicions, són o seran pares i mares que portaran els seus fills a les escoles futures, fills i filles que seran adolescents l’any 2035 o que possiblement ja hauran abandonat els estudis. La línia de pares amb pocs estudis, fills i filles amb dificultats escolars, no és contínua, no és necessàriament causal, però és estadísticament massa consistent per ignorar-la.
El dibuix de l’equitat educativa de l’any 2035 l’estarem traçant en bona part ara quan s’abordi, si s’aborda, l’estructura i l’impacte de la formació de persones adultes. La formació de persones joves i adultes és la que ha de donar resposta a l’abandonament escolar existent, que es va sumant any rere any i, any rere any continua esclatant en els fills i filles d’aquells joves nois o noies que van abandonar els estudis fa uns quants anys. Parlar de l’equitat educativa de l’any 2035 és reflexionar sobre com s’aborda ara el tema a les escoles de primària, als instituts, però, alhora, a la formació de persones adultes.
La possibilitat socialment més coneguda que se li obra a les persones que han abandonat els estudis són els CFA, els centres de formació d’adults. Hi ha molts que creiem que s’ha de replantejar la seva oferta educativa i bona part de la seva estructura, perquè no hi hagi un sector més o menys important que torni a fracassar a les seves aules molt possiblement de forma definitiva o simplement no s’hi acosti. Algú amb responsabilitat administrativa o/i social hauria de proposar un debat sobre un nou marc per a les escoles de persones adultes amb la voluntat i la possibilitat que el debat fos operatiu. Algú o alguna amb responsabilitat hauria de començar a potenciar alguna experiència que posés en pràctica un nou marc, per poder avaluar-lo posteriorment i anar-lo replicant si l’avaluació és positiva.
Ara bé, reconèixer la manca de flexibilitat i adaptació de l’oferta actual a les necessitats educatives de les persones joves i adultes sense titulacions o només amb la titulació obligatòria, no pot ser una raó vàlida per suprimir ara, de forma gradual, els CFA existents sense crear quelcom nou a canvi. Anar reduint els CFA no sembla el millor camí per abordar les deficiències acadèmiques de la població adulta. Tampoc ho és que l’administració no iniciï cap nou espai experimental. En conseqüència, la inequitat educativa continuarà detonant i detonarà en els fills i filles d’aquest sector de la població adulta amb dèficits educatius, ara i en el futur, l’any 2030 o el 2035. Segons dades del Departament d’Educació, en els quatre últims cursos s’ha passat de 208 CFA a 193. Suposo que les xifres tindran la seva explicació oficial, per fusions de centres i altres motius, però, en el millor dels casos, si l’oferta oficial no ha disminuït, certament no ha augmentat. I ens quedem amb el dubte i la sospita d’una reducció real. La supressió de 15 centres en 4 anys fa pensar que no s’està abordant una de les causes principals de la manca d’equitat a l’escola.
I ens interroguem també sobre un altre sector de la població adulta, la nova ciutadania actual i de futur: com reforçaran a casa els pares i mares immigrades als seus fills i filles escolaritzats si tenen dificultats per parlar i entendre les nostres llengües? Com els donaran suport la nombrosa minoria que no sap llegir i escriure? Dels 48 centres entre públics i privats reconeguts d’educació de persones joves i adultes a Barcelona, 8 només fan el nivell corresponent a l’alfabetització, segons dades del Consorci d’Educació de Barcelona. La tercera part dels centres públics, perquè entre els privats reconeguts mai no s’ha ofert aquest nivell. Entre 18 i 19 tenen l’oferta dels ensenyaments inicials de català o castellà. Podran ajudar als seus fills amb el suport osmòtic que significa una família acadèmicament educada?
La flagrant falta d’oferta educativa d’aquests nivells s’explica oficialment per la falta de demanda. Només a Barcelona desenes d’entitats estan fent alfabetització i ensenyament de la llengua d’acollida a persones estrangeres, la majoria d’elles amb llistes d’espera. Algú amb responsabilitat educativa haurà de reflexionar i explicar-nos per quina raó uns centres que fan aquesta oferta no tenen demanda, i altres entitats amb la mateixa oferta tenen llista d’espera. O potser no reflexionarà perquè la indiferència en el tema de la formació de la població adulta amb dèficits acadèmics és inveterada. Però es continuaran fent discursos sobre la necessitat de disminuir la inequitat educativa i les seves conseqüències. I el professorat de primària i secundària hauran de continuar assumint un repte que, en part, els ve derivat de la passivitat dels qui haurien de posar mesures o haurien d’abordar un debat social sobre la formació dels dèficits educatius de la població adulta amb voluntat d’agafar el toro per les banyes.
