‘Los dos Papas’
Els dos Papas fa referència a Benet XVI, abans cardenal Ratzinger, i a l’actual papa Francesc. La pel·lícula, dirigida per Fernando Meirelles, comença quan Ratzinger és escollit Papa pel col·legi cardenalici. L’altre nom molt votat és el del cardenal Bergoglio, de Buenos Aires, que seguirà a Ratzinger quan aquest abandoni el seient de Pere.
La pel·lícula ens mostra la trobada dels dos personatges quan el cardenal argentí vol retirar-se i ha de demanar el permís al papa Benet. Tots dos conversen observant-se mútuament, amb una barreja de confiança i mirades de reüll. Al bell mig de la història, Benet avança que vol dimitir i l’altre comença a patir perquè sap que té molts números per haver d’assumir la responsabilitat de liderar l’Església. Tots dos són molt diferents, cara i creu, nit i dia, podem afirmar. Si un encarna la tradició, l’altre vol innovar. Si un és un intel·lectual prestigiós, l’altre és més vital i compromès amb els més pobres. Si a un li agrada la pizza, a l’altre les sopes del seu país. Tots dos tenen les seves pors i les seves incerteses, fins i tot, i en alguns moments, saben què vol dir patir el conegut silenci de Déu, però en aquest cas és més greu perquè són els líders espirituals de la religió més nombrosa del món.
Entre comentaris, confiances i desconfiances, records, bromes, acudits –fins i tot ballen un tango davant dels seus subordinats que no saben cap a on mirar i aquest és un dels moments més lluminosos de la pel·lícula– descobrim dos homes amb els seus dubtes, les seves misèries i les seves grandeses. I com són esclaus del passat, d’un passat amb dos temes que enfosqueixen les seves trajectòries. Si Ratzinger va amagar casos de pederàstia dins l’Església, Francesc ha de demanar perdó per la seva manca de determinació davant dels crims i de la repressió de la junta militar del seu país.
Hi ha moments esplèndids, sobretot en les converses entre els dos mandataris, però si amb tot això no en teniu prou penseu que sereu testimonis de dues interpretacions de primera magnitud entre Anthony Hopkins i Jonathan Price. Només per això ja val la pena pagar l’entrada.
‘El joven Ahmed’
Per poc que conegueu els meus gustos cinematogràfics sabeu que els germans Dardenne sempre ocupen un lloc destacat. El nen de la bicicleta, per exemple, és una pel·lícula que no em canso de mirar perquè mostra amb molta claredat que l’educació pertany a l’ètica. A més, i perdoneu-me el comentari molt personal, aquesta pel·lícula sempre anirà lligada a l’enyorat Carles Capdevila, perquè vaig tenir el plaer de copresentar-la amb ell en un cicle dedicat al setè art i l’educació.
Ara ens arriba El joven Ahmed, que ens mostra com un imam adoctrina un adolescent que estrena els tretze anys per convertir-lo en un assassí. L’entorn d’aquest adolescent no va en la direcció que marca l’imam. La mare vol que s’integri a la comunitat belga, la germana també. Té una mestra que sempre l’ha ajudat i que intenta respectar i relacionar els valors religiosos dels seus alumnes i els valors de la societat occidental. Però tot això no significa res davant la influència de l’imam de la seva mesquita.
El noi està a punt de cometre un delicte molt important. El detenen i miren de redreçar la seva conducta i els seus valors, sense que hagi de renunciar als de la seva religió, però evitant relacionar els principis musulmans amb la pràctica de la violència.
La pel·lícula ens mostra la necessitat que tenim de ser perdonats, de ser, d’alguna manera, redimits, però els germans Dardenne es belluguen en una línia molt fina, d’una extrema ambigüitat, sobretot per la seqüència final que tanca la pel·lícula i que et convida a pensar què passarà després a la vida d’aquest noi que ens admira per la seva contenció, contenció ben típica en la filmografia dels directors belgues.
