A l’hivern els infants no tenien fred ja que els moviments sovintejats els ho impedien. A l’estiu seien a la fresca a les escales, als pedrissos o al davant de les cases i jugaven a jocs més tranquils com els disbarats, el telèfon, o pedra, tisora, paper. Segons el moment de l’any es veien aparèixer les baldufes, els elàstics, les bolles o les figuretes. Hi hagué també uns anys d’anar sobre rodes: patins, patinets i bicicletes permetien assajar la velocitat i l’equilibri. Durant l’horabaixa i també els dies festius se sentien les veus dels infants mesclades amb la piuladissa dels ocells. Quan les campanes de l’església tocaven l’hora d’anar a sopar hi havia corredisses per arribar cadascú a ca seva.
Si llavors jo sortia a passejar o mirava el carrer des del meu balcó, solia veure rastres dels jocs infantils, per exemple una petita muntanya de fulles seques, unes pedretes en filera, una xarranca pintada amb guix en terra… Jo somreia i pensava: aquí ha jugat un infant.
Ara els ocells encara piulen, les campanes ja no es mouen però marca les hores el rellotge sonor de l’església, i en canvi no se senten les veus dels infants que juguen perquè ja no juguen al carrer. De tant en tant sent veus d’infants que passen acompanyats i supervisats per adults i fins i tot les bicicletes petites tenen un mànec llarg perquè l’acompanyant pugui controlar el vehicle. La seguretat que dona tranquil·litat a l’adult limita l’autonomia de l’infant. Ja no es poden veure rastres al carrer dels jocs infantils.
Per què els infants no juguen al carrer? Els cotxes i motos que circulen en molta més quantitat que fa uns anys són part de l’explicació. La brutor n’és una altra part. Abans cadascú agranava la part del carrer corresponent a ca seva i ara ho fa molt poca gent. S’acumulen bosses de fems allà on un temps seien els infants i també hi podem veure excrements de cans que molts dels seus propietaris no recullen.
A més a més hi ha els canvis en els jocs i en les joguines que ara són més sofisticades, més tecnològiques, i afavoreixen l’individualisme i la manca de moviment.
També hi ha la por dels adults a què els infants prenguin mal al carrer, com si no es poguessin fer mal dins una casa. La por es transmet i crec que ha augmentat al mateix temps que ha anat minvant l’autonomia dels infants en el joc. Sobre això n’ha parlat molt el pedagog italià Francesco Tonucci
Enyor la piuladissa dels infants al carrer. Els ocells encara hi són i es fan notar i jo els pos menjar, sobretot a l’hivern, perquè continuïn venint i em facin sentir que el meu entorn no s’ha transformat en un decorat de cartó pedra sense vida.
