Va dir Mark Twain que la ficció salva mentre la realitat mata, així que imaginin que l’aula de qualsevol escola és un teatre. L’estrada, a manera d’escenari, permet al professor representar la seva obra davant un bulliciós públic, els seus alumnes. El més bonic de tot és que l’obra que interpreta està destinada a fer d’ells éssers humans més il·lustrats i per això autònoms, obrint-los les portes del camí que els portarà, potser algun dia, a la plenitud de la maduresa. Imaginin que l’educació, com la ficció, salva.
Els confesso que si alguna cosa he trobat a faltar en la meva joventut han estat professors capaços de seduir-me. Pocs van tenir el talent de convidar-me a endinsar-me en la seva disciplina amb curiositat i plaer, tal vegada ferits la majoria pel letal desencantament que neix de la rutina. És precisament contra aquest desencantament que el cinema sol retratar als personatges que poblen aquestes aules en les quals comença tot, com resava el títol d’una celebrada pel·lícula de Bertrand Tavernier.
Aposto que el primer que els vindrà al cap és la imatge d’aquests nois alçats sobre els seus pupitres exclamant allò de “capità, el meu capità” davant un aclaparat Robin Williams en el moment de l’adéu. No sóc especial amant d’El club dels poetes morts (1987) de Peter Weir. Crec que en ella preval més el sentimentalisme bonista que el veritable sentiment, una pena, perquè si per alguna cosa destaca Peter Weir és per la seva capacitat per a reflectir poètica i sensualment la seva delicada, extrema i fins i tot feridora sensibilitat.
A Semilla de maldad (1955) Richard Brooks va situar al veterà de guerra i professor de gramàtica Richard Dadier (Glenn Ford) en un col·legi situat en els barris menys afavorits d’una gran ciutat, poblat pels més esgarriats hereus de la postguerra. I el va enfrontar al problema etern de l’educador, el que va comentar una vegada amb ironia el músic Sting, ell mateix antic professor d’institut: “Quan entres a l’aula t’adones que el teu treball consisteix a civilitzar 30 delinqüents en potència que t’esperen amb els ganivets esmolats”.
Per descomptat, el liberal i progressista Richard Brooks va denunciar el risc que triomfés el caos (l’inquietant Vic Morrow, en el seu debut, encarnava al temible líder d’una “rebel·lió” salvatge i nihilista), però l’humanisme del professor aconseguia atreure a la seva causa al líder negre, orgullós i insolent de la classe (Sidney Poitier, en fals precursor dels Panteres Negres). Semilla de maldad va ser un film potent i avançat a la seva època, que pot ser interessant revisar avui per comprovar com han evolucionat les coses. A més, va ser la pel·lícula on es va escoltar per primera vegada el Rock Around The Clock, de Bill Hayley, la qual cosa equival a dir que va ser un far que va il·luminar el naixement del rock and roll, moviment musical juvenil per excel·lència del segle XX.
Cal destacar que la manera que té de guanyar-se el professor als seus alumnes és fent-los viure, sense que s’adonin, l’estimulant experiència de veure i pensar el cinema. La ficció i l’educació s’alien per fugir de la renúncia a la vida, és a dir, per salvar als que poden ser salvats, que per desgràcia no són tots.
Un altre professor admirable és l’especialista en l’antiga Roma William Hundert (un impecable Kevin Kline) a El club dels emperadors (2002), de Michael Hoffmann, un esperit clàssic que s’enfronta totalment sol a joves de famílies adinerades que no estan massa engrescat amb la idea de conrear un humanisme que els fa olor de ranci. El millor d’aquest personatge és la seva vulnerabilitat farcida de dubtes, sobretot quan en l’ocàs de la seva vida descobreix que la seva fe i el seu esforç per fer del més intel·ligent però díscol dels seus alumnes un ésser honest i moral no han servit de res. Trist i desoladora conclusió que ens obliga a preguntar-nos: Què és el que val realment la pena en la tasca d’educar?
A Professor Lazhar (2011), de Philippe Falardeau, potser ens dóna la resposta un mestre algerià en perpètua lluita contra el desarrelament i el dolor causat per una tràgica pèrdua familiar. Quan substitueix una mestra de Mont-real que s’ha penjat a l’aula on donava les seves classes, es veu enfrontat a la responsabilitat de fer assumir el que és la mort als traumatitzats alumnes de la mestra, uns nens molt petits i vulnerables, especialment els que han trobat el cos de la suïcida. A través de l’educació, el debat i la reflexió, no sempre fàcils d’agermanar amb el més profund de la sensibilitat infantil, però també pel fet de compartir el seu dolor amb el dels nens, aconsegueix que aquests petits aprenents d’herois facin un pas fonamental cap a la complexitat de la vida.
Film delicat i sensible, al meu judici apassionant perquè dóna prioritat al vessant més humà, més pròxim i més càlid, i no fuig de mostrar la fragilitat de la condició humana al mateix temps que ens convida a assumir-la com una terrible, inevitable però enfortidora companya de viatge. L’educació salva. També als professors.
A França, hi ha un llarg i ric camí de pel·lícules sobre aquest tema, que va des de Cero en conducta (1933) fins a La clase (2008), de Laurent Cantet, passant per l’admirable documental Ser y tener (2002), de Nicolas Philibert.
A Cero en conducta, revolucionària obra mestra de Jean Vigo, els nens es rebel·len contra uns mestres casposos i mediocres, asfixiats per un sistema que, com acostuma a ser habitual, premia al benpensant i castiga la vocació de llibertat. Cant a l’anarquia més jovial i desacomplexada, va ser considerada en el seu moment fins i tot antipatriota per posar radicalment en qüestió el sistema educatiu de la Tercera República. Francesa.
A La clase és el professor qui descobreix amb perplexitat que els seus valors tal vegada ja no serveixen davant una nova generació de xavals que els rebutgen per una incapacitat gairebé genètica per comprendre’ls. S’acosta al teatre amb ells i és així quan el cinema es torna reflexió sobre si mateix, com a instrument d’anàlisi, com a document i, també, com a recurs pedagògic. Film ric, complex, apassionant, obre portes a enfrontar l’educació des d’una perspectiva més actual que no sempre ens resulta còmoda.
No es pot acabar aquest text sense parlar de François Truffaut, el qual mai es va imaginar –segons va confessar– rodant una pel·lícula sencera sobre un senyor que es dedica a fer classes a un nen en una casa de camp i, no obstant això, ho va fer com ningú a El niño salvaje. Sempre atent i sensible al món de la infància, Truffaut es va aproximar per primera vegada a l’escola amb la seva mítica Los 400 golpes (1959), en la qual la família i l’escola es mostren incapaces de comprendre, acompanyar i ajudar al (molt al seu pesar) conflictiu Antoine Doinel (Jean-Pierre Léaud) a trobar el seu camí.
Retrat d’un aprenentatge sapastre cap a una possible, només possible, redempció, el film de Truffaut continua sent avui un dels inamovibles cims del cinema, tal és la força d’una valenta, radical i fins i tot impúdica honestedat que difícilment deixarà de commoure’ns. A La piel dura (1976) un Truffaut més serè i jovial es mostra encantat de presentar-nos un mestre més receptiu, pròxim i càlid que el de Doinel i que, a més, es convertirà en pare al llarg d’aquesta trama de nens que és, gairebé, una Història de la Infància.
Però és a la sublim El niño salvaje (1970) on Truffaut aconsegueix un dels moments més bells del cinema en la seva relació amb el món de l’educació. Tractat amb la distància d’un fals documental, el film narra la relació que, a finals del segle XVIII, va tenir lloc entre el doctor Jean Itard i un nen assilvestrat, trobat a la regió d’Aveyron, un cas molt comentat a l’època. En un tonificant esforç, que en la realitat històrica va acabar en fracàs, Truffaut aconsegueix emocionar en descriure amb una fredor gairebé clínica un procés laboriós en el qual l’emoció més desarmant, constantment present, posseeix la intel·ligent virtut de la discreció.
Hi ha un moment en el qual el doctor Jean Itard, la fredor científica del qual anirà esvaint-se quan s’adona que té entre les seves mans la possibilitat de convertir a una fera en un ser moral capaç de distingir el just de l’injust, li diu a la seva meravellosa majordoma que entre els dos ensenyaran al nen a veure i escoltar.
Truffaut, enamorat com a pocs del seu art, ens convida així a estimar el cinema, gràcies al qual podem descobrir aquest cant d’amor a l’educació. Perquè el cinema, com l’educació, sempre serà aquí per resguardar-nos d’aquesta dura i implacable realitat que sempre acaba per matar-nos.
