Els mitjans de la Fundació Periodisme Plural (Diari de l’Educació, Diario de la Educación, Catalunya Plural, Diari de la Sanitat, Diari del Treball, Revista XQ) encetem un seguit d’entrevistes amb personalitats de perfil molt divers que ens poden ajudar a entendre on som ara mateix però sobretot a pensar en l’endemà del coronavirus. Comencem amb David Bueno, doctor en Biologia, professor de genètica a la Universitat de Barcelona i sobretot conegut per la seva tasca divulgadora en l’àmbit de la neuroeducació. Seria un error, adverteix, que quan tot això acabi el missatge que rebin els infants sigui que hem perdut un mes de classes i que les hem de recuperar a tota pressa.
Com ho veu, tot plegat?
Pel que fa a l’àmbit mèdic, aquesta epidèmia s’està comportant com una epidèmia clàssica. Consti que no sóc epidemiòleg ni viròleg, però tinc molts coneguts que ho són i tots coincideixen que té aquest comportant clàssic: una primera fase de poc creixement en què tothom es pensa que ens n’escaparem, una segona fase de creixement exponencial, que és on estem ara, després s’arriba a un equilibri i a poc a poc comença a baixar. I l’única diferència que hi pot haver és quanta estona dura tot aquest procés, però no dura mai menys d’un mes.
Vol dir que menys d’un mes a casa ho veu impossible?
Impossible. De fet, a la Facultat de Biologia tots tenim molt coll avall que com a mínim fins al 14 d’abril no hi tornarem a anar. El confinament va començar el 13 de març. Un mes és el mínim, i a partir d’aquí pot durar una mica més, ja veurem.
Serà una epidèmia clàssica, però mai abans havíem estat confinats…
Es comporta igual que qualsevol epidèmia, però el que veiem és que aquest virus és més infecciós que la grip a la qual estem acostumats cada any. I el nombre de casos greus, en percentatge, és superior al de la major part de grips convencionals, perquè cada any la grip és un món. El que ha fet saltar les alarmes és que és un virus completament nou i per això no hi ha cap mena de vacuna disponible. Quan arriba la grip sempre hi ha una vacuna, que no sempre funciona, encara que normalment s’encerta. El fet que aquest any no hi hagi cap vacuna fa que les persones que pertanyen als grups de risc ho passin malament. I el confinament l’objectiu que té és reduir el nombre de casos greus perquè no s’omplin els hospitals. La major part passaríem aquesta pneumònia com una malaltia que et fa estar incòmode perquè no respires bé, tens febre i maldecap, però no passaria de ser com una grip forta. El problema és que, sense vacuna, el nombre de persones amb afeccions greus és més alt que amb la grip convencional i això pot acabar col·lapsant, com ja està passant, la sanitat pública. Cal aquest confinament perquè el sistema sanitari no faci fallida.
En sortirem mentalment tocats de tant de temps tancats a casa? Com ens preparem per això?
En sortirem tocats, segur, perquè no és fàcil trencar la rutina d’aquesta manera i entrar en una altra diferent. La millor manera de sortir el menys tocats possible és mantenir-nos actius. És conservar una rutina, que no ha de ser necessàriament la mateixa d’abans. Jo, per exemple, abans em llevava a dos quarts de set i ara ho faig a les vuit. Ara bé, em llevo, esmorzo, i em poso a treballar. O fent classes online amb els alumnes, o preparant articles que tenia pendents… és a dir, em vaig traient feina de sobre. I treballo fins al migdia, quan vaig a fer el dinar. És important marcar-se una rutina. I si no és amb feina, perquè potser hi ha gent que no pot fer teletreball estant a casa, doncs ha de ser d’un altre tipus. Faig una mica de gimnàstica, faig receptes de cuina que no he fet mai… La rutina no pot ser passar-se tot el dia endropit mirant la tele.
Amb criatures és més difícil. Has de tenir la teva rutina i aconseguir que ells tinguin la seva…
És el mateix, és muntar una rutina amb els fills. No cal llevar-se a les set per anar a l’escola, ens podem llevar a les nou, i esmorzem tranquil·lament. Si abans l’esmorzar l’havíem de fer en 10 minuts, ara ens entaulem i fem un esmorzar tranquils, depenent també de les feines que tinguin el pare o la mare, i aleshores podem fer una mica de deures, o mirem l’Info K, que és un recurs impressionant per les famílies que tenen nens petits, i això marca uns horaris claus que ajuden a mantenir aquestes pautes. Ara bé, mirar l’Info K, o el programa didàctic que sigui, no consisteix a plantar els nens davant la tele, sinó que un dels adults de la casa s’ha d’asseure amb ells per mirar el mateix, perquè ells valorin que allò és un moment important del dia. I després dibuixem o fem el que sigui, cada família ha de saber com són els seus fills. Però l’important és mantenir aquesta rutina, perquè allibera el cervell d’estar pensant constantment què farem. El fet d’estar pensant constantment què farem hi ha persones que els activa molt –jo seria una d’aquestes–, però n’hi ha d’altres que els condiciona molt cap a un pessimisme. I poden entrar en aquells bucles de repetir-se a un mateix que portem sis dies tancats, que no sé què fer, etc. Ha de ser una rutina engrescadora, no pot ser un pal. Ha de generar moments agradables, que esperes, i que et mantenen en aquesta alegria interna que es vincula amb l’optimisme, així serà més fàcil suportar aquests 30 dies o més que estarem confinats.
Algun missatge especial pels petits que no poden seguir l’Info K?
El mateix. Es tracta de mantenir una rutina amb ells. És evident que no podràs tenir llargues converses de sobretaula, però pots fer jocs de construccions, i si no en tens pots agafar cartrons o altres elements que tinguis a casa i comences a construir una ciutat, per exemple. Amb un cartró suau, que ells puguin tallar amb tisores, i després els pinten, estàs practicant una sèrie d’habilitats manuals que són molt útils perquè es relacionen amb molts altres aspectes cognitius; estàs practicant la imaginació, la visió tridimensional. I cada dia fas una caseta, i ja tens aquella hora ocupada fent això. Ho poso com a exemple, però es tracta de buscar alguna activitat que cada dia sigui diferent, però que al mateix temps hi hagi una continuïtat de dia en dia, perquè així esperes l’endemà amb ganes. El més important per no sortir tocats d’un mes de confinament és mantenir aquesta il·lusió pel “i demà faré”.
Ens caldrà algun tipus d’entrenament per la tornada?
En l’àmbit educatiu crec que aniria molt bé que hi hagués algun tipus de material, que es podria anar fent aquests dies, primer perquè als infants, de qualsevol edat, se’ls hi ha d’explicar que això de tant en tant passa i per què és important la higiene, i quedar-se a casa, i no només això, sinó per valorar també aquells professionals que han d’estar treballant. I no parlo només dels serveis d’emergència, metges, infermeres, sinó que penso en les treballadores i els treballadors dels supermercats, quan tot això s’acabi se’ls hauria de fer un homenatge també. Ells també s’arrisquen, potser no tant com una metgessa o una infermera, però s’estan arriscant. En alguns casos els han augmentat una mica el sou, que està molt bé, però no compensa el risc que estàs assumint.
Hi ha més col·lectius: els cuidadors de les persones dependents, les dones i homes que netegen els hospitals, els escombriaires, los transportistas de menjar i material sanitari…
Doncs penso que caldria fer un homenatge col·lectiu a tota aquesta gent.
I els i les mestres?
També hauran de tenir present que quan tornin a l’escola aquest tema s’haurà d’abordar, des de l’escola no es pot amagar. Els nens vindran més o menys tocats, segons com la família ho hagi sabut gestionar a casa, però clar, això és una alteració del seu ritme, i quan arribin el missatge no pot ser “hem perdut un mes, i anem a recuperar-lo treballant més”, no és això, sinó que hem estat un mes confinats i això s’ha de valorar com una cosa positiva, hem sabut respondre bé davant d’una emergència. És a dir, primer ens haurem de carregar d’ànims, de reforç positiu, de dir-nos: “Què bé que hem sabut estar un mes tancats a casa”. Això ja et permet fer un canvi de xip, i a partir d’aquí anar recuperant la normalitat, però amb certa tranquil·litat, i si a final de curs no s’acaba tot, no passa res, no s’acaba el món. Ja ho farem l’any vinent.
O sigui que seria un error pretendre acabar el temari com sigui.
Totalment. Penso, per exemple, en un mestre de 2n de primària que ara anava a ensenyar les restes. I que consideri que els seus alumnes han d’acabar el curs sabent restar. I ara, quan tornin, vinga a fer restes! No és això. Una altra cosa és introduir el concepte, que els hi soni, i parlar amb el tutor de 3r i que tingui clar que el curs vinent t’arribaran una mica coixos d’això. Ja està. Perquè, si no, serà un doble trauma, primer un mes tancats i ara vinga, corre, corre, corre.
Quan veiem les imatges de la Xina ens semblava un perill absolutament llunyà i d’un altre planeta, ningú podia pensar que arribaríem a estar com ells, crec que fins i tot quan vèiem les d’Itàlia ens passava el mateix.
Totalment.
Hem estat molt ingenus i ens tornarem més desconfiats a partir d’ara?
A curt termini crec que tot això ens canviarà. A les persones ens agrada l’estabilitat perquè ens dóna confiança i seguretat. I això demostra que l’estabilitat, a la natura, no existeix. Hi ha períodes de molta estabilitat, fins que, no saps mai per on, et sorgirà un daltabaix com aquest, que no és el primer. Amb la grip espanyola, l’any 1918, va passar exactament el mateix, el que passa és que tenim poc memòria històrica. Al Quadern gris de Josep Pla hi ha una entrada del 8 de març de 1918 (per tant, 102 anys i quatre dies abans del nostre confinament) on diu que avui han clausurat la universitat durant 15 dies per l’epidèmia de grip. I va passar amb les pestes a l’Edat Mitjana, i a la febre de la llana al segle XVI a les comarques de la Catalunya central, són episodis que van passant i que seguiran passant, la natura té aquestes coses.
Sí, però un s’imagina que avui tenim molt més coneixement científic que fa un segle, o que això pot passar a l’Àsia o al tercer món, però que aquestes coses no passen a Occident…
Perquè sempre tenim tendència a valorar-nos a nosaltres mateixos, com si fóssim més del que som, i a pensar que els altres són menys del que són. La Xina és una gran potència mundial, ells han estat els primers però podria haver passat a qualsevol altre lloc. Ara, durant un temps, viurem molt pendents d’aquestes possibles epidèmies i l’ideal seria que això ens servís d’experiència per tenir els sistemes sanitaris a punt, amb un pla de contingència que permetés activar tot això amb molta més rapidesa i sabent què s’ha de fer. Però no sóc especialment optimista, em recorda massa a la crisi de 2007-2008, quan el president dels EUA, que aleshores era Barack Obama, va dir que ens havíem de replantejar el capitalisme. I què s’ha replantejat?
Res.
Al contrari, s’ha enfortit el neoliberalisme. Per això, ara estarem uns mesos o uns anys parlant-ne, i l’ideal seria que no s’oblidés i que cada Estat, i que com a societat global, tinguéssim molts clars quins han de ser els plans de contingència. Al coronavirus no se’l combat traient l’exèrcit al carrer, se’l combat traient els científics, els metges i els educadors al carrer, perquè ens hem d’educar per si això torna a passar, i hem d’estar científicament i mèdicament preparats perquè tornarà a passar, tard o d’hora. Potser d’aquí a 20 anys, o 100, o només 3, no ho sabem. Es tracta de tenir uns estocs adequats i uns mecanismes. A la Facultat de Biologia, per exemple, hem donat tot el material que teníem al magatzem de guants, mascaretes i bates d’un sol ús. Els hem donat sense que els reclamessin. ¿Per què no tenim un pla de contingència on es digui que si passa això tenim ja localitzats i actualitzats els llocs on podem recórrer a buscar tot això perquè està disponible?
La falta d’un pla de contingència seria per vostè el principal error que s’ha comès? O potser el fet que ens van voler tranquil·litzar a tots massa quan el que calia era advertir-nos més clarament del que s’apropava?
Penso que els missatges van estar bé. Havien de ser de tranquil·litat i de confiança. Però feia falta una segona part, que era dir que això ens arribarà i per tant estiguem pendents perquè tenim més del 90% de probabilitats d’haver-nos de confinar també a casa. Mentre el nombre de casos augmenta molt lleugerament no cal confinar ningú, no serveix de res, més val que treballem per preparar-nos per quan faci falta confinar-nos a casa. Quan es detecta aquesta inflexió a la corba, que fa que els casos creixin de forma exponencial, és el moment de quedar-se a casa. Potser s’hauria pogut actuar dos o tres dies abans del que es va fer, i més radicalment. Hem perdut molta pistonada en aquella primera aposta de “per anar a treballar si que pots sortir de casa”. Perdona, tots treballem… i per tant tots podem sortir de casa.
O l’empresa et deia que et quedessis a casa o tenies l’obligació d’anar al teu lloc de treball.
Això sí que ha estat un error estratègic. El confinament ha de ser total. I s’han de tancar els territoris. És igual que ho fem en l’àmbit d’un poble, d’una província o una comunitat, és a dir, hi ha hagut molt escampall de virus perquè quan es va començar a parlar que potser haurem de tancar, molta gent va sortir a la segona residència. Molts barcelonins van anat a la Cerdanya, i molts madrilenys van anar a Múrcia o a la Vall d’Aran. Potser ara ja no fa falta tancar perquè està per tot arreu, però s’hagués pogut limitar moltíssim l’abast. No és el mateix tenir dos o tres focus importants i la resta de la península relativament neta, perquè li pots dedicar molts esforços als hospitals d’aquestes zones. Per mi, el paradigma de com s’ha d’actuar és el que va fer la Generalitat amb Igualada. Detectes un focus important, el tanques i t’estalvies que es vagi filtrant cap als pobles del costat.
