Per començar, he de dir que per a mi el curs està acabat. Que no passa res. Que és un curs més curt, com algun altre cop també ha passat a la història, per exemple per vagues.
Sembla que no tenim ni idea que estem confinades per una pandèmia, que fins i tot les persones de més edat del món, amb 112 anys, no han viscut mai. I que només amb això en tenim prou. És pitjor voler fer un impossible/bunyol que tancar amb set mesos de curs.
L’entrevista a la ràdio del senyor Bargalló em va deixar gelada en la part on va dir que a l’alumnat amb diversitat funcional no es podria arribar. Com?
El conseller està creant una utopia, perquè és del tot inviable, no serà real per molt que es faci, per molt que ens hi obliguin. Una cosa son les noves tecnologies com a recurs i un altre com a única eina sense haver-ne fet mai. En una escola pensada per molts i moltes professionals amb una visió molt diferent. Una escola no treballa sense apropar-se a l’infant, on la interacció física és essencial. Una escola 21, una escola viva, una escola per competències…
L’escola que construeix l’aprenentatge partint de debats, diàlegs, del compartir entre l’alumnat, perquè l’escola es construeix entre totes i tots, i no es pot substituir tot plegat per propostes virtuals. Ara sembla que moltes estiguin en una competició a veure qui troba més coses brillants: recursos, programes, plataformes per dir: “Uf! Sóc un/a crac”! Ningú veu les barreres que això comporta?
N’enumero algunes:
- Alumnat amb diversitat funcional.
- Alumnat sense mitjans per fer-ho.
- Alumnat amb motxilles importants familiars de les quals ningú en té ni idea.
- Alumnat confinat per una pandèmia, ofegat per nous continguts per un mes i mig?
- Famílies sanitàries que després d’un torn de 24 hores es troben a l’arribar a casa amb un correu d’una mestra (que no té cap culpa) dient-li que el seu fill/a no ha entregat la tasca de plàstica. En sèrio? Doncs la Lutxi és aquesta mare i diu que ella no serà una bona influència pels seus fills perquè es nega a què els seus infants els facin, prefereix fer crispetes i veure plegats una pel·lícula. I amb molta raó. Després de les càrregues emocionals que s’emporta de l’hospital a casa, encara ha d’estar per tasques escolars virtuals, quan el que vol és estar amb la seva família?
- Famílies que no son mestres, i a sobre d’estar teletreballant o anant a la feina, i que a sobre del pes que tenen se’ls suma la situació de la pandèmia, més la canalla 24 hores, només els falta això. I potser amb un ordinador per compartir.
- Famílies que han perdut a algú o el tenen a l’hospital.
- Mestres que no tenen ni idea d’ordinador i no passa res perquè no ens hem de mirar només el melic, que tenen una edat, una experiència i saviesa però no poden fer aquest aprenentatge ara. O famílies que es troben amb problemes per ajudar els fills i filles per fer les connexions que toquen i per fer les tasques perquè potser tampoc saben ni d’una cosa ni de l’altra. I no tenen per què saber-ne.
- Famílies de mestres amb infants a casa, amb un ordinador i fent classes virtuals i els infants? I com s’ho fan? I sovint monoparentals. Es desdobleguen?
- Dades personals del professorat que se suposa que hem de donar a les famílies, vulnerant els drets a la intimitat, perquè ens hem de comunicar com sigui i disponibles les 24 hores, esclar, perquè a veure com expliquem els dubtes infant per infant. Diuen per correu, per whatsapp, per trucades…
- Una escola infantil que, per mi, és exploració, descobriment, relacions socials… I ara què faran via online i qui serà el o la que estarà amb cadascun d’ells?
- I la part emocional?
- I a veure com s’avalua sense ser-hi, perquè… ho haurà fet sol l’infant?
I em deixo coses, segur!
I mentre un senyor Bargalló, que un dia diu una cosa i l’endemà una altra, i “s’estimen” dates, i com poden dir dates sense preguntar al coronavirus? Perquè també em sobta! Algú creu que s’acaba tot el dia 11? Doncs no. I creu el senyor Bargalló que després en sortirem com si res i marxarem tots i totes de vacances arreu del món sense vacunes i aglomerant-nos? Els jocs olímpics havien de ser a l’agost i s’han posposat. Imagineu la resta!
Qui cregui en aquesta forma d’educar excloent i gens competencial tot d’una és que no veu ni coneix la importància de l’escola física, de tot el que representa. Fins i tot els infants no paren de dir les ganes que tenen de veure les seves amistats. Un lloc com l’escola no està a l’ordinador.
Fins i tot els adults, almenys a mi, ens agrada més fer cursos presencials que online. Es poden seguir fent propostes però no avaluables ni excessives i sempre que cada infant ho pugui fer de manera autònoma, sobretot enfocat a l’acompanyament emocional. Que a casa, amb aquesta casuística, també s’aprèn i molt.
A partir d’aquí… A veure què diu el conseller després de vacances. En sèrio li hem de donar nosaltres la solució? No hi ha ningú al Departament amb lògica? Perquè déu-n’hi-do com es veu tot des del balcó!
No ens volen donar la intensiva i ara de sobte som escoles virtuals! Quina passada!
