Aquestes i moltes altres preguntes estan sorgint per part de les administracions, del professorat i de les famílies, amb un batibull d’informacions contradictòries i no del tot possibles. ¿Però és tan important perdre dos, tres o quatre mesos de classe davant una situació d’emergència, i totalment nova, com la que ens trobem?
És normal la inquietud i els dubtes, però jo crec que cal més reflexió pausada i, sobretot, pensar en les necessitats dels infants i joves, així com la del professorat i la de les famílies.
Cal, a més, tenir en compte les diferents i desiguals situacions en què es troben les famílies i també el professorat. No és el mateix ser metge, infermera, personal sanitari, de neteja, transport, o qualsevol altra professió que està en actiu, que estar a casa fent teletreball. No és el mateix tenir un habitatge confortable i amb tots els mitjans tecnològics, que viure en precari sense accés a internet, o sense espais apropiats per poder treballar-estudiar. No és el mateix tenir pares i mares amb temps i coneixements per ajudar els infants, que no tenir-lo. No és el mateix que a casa hi hagi el pare i la mare que sigui una família monoparental. I així successivament.
Però, al marge de tot això, jo crec que hi ha una qüestió que podria ser generalitzable. I és que, davant una situació excepcional s’han de donar respostes també excepcionals. Vull dir que intentar que l’escolarització segueixi el seu curs (via telemàtica), com si no passés res, no és la resposta més assenyada. Estiguin en la situació que estiguin, ni els xavals ni les famílies tenen com a prioritat reparar la pèrdua que pot significar perdre una petita part del temari escolar.
La situació de confinament no té res a veure a la situació d’escolarització i l’angoixa davant la possibilitat de contraure la malaltia, l’angoixa davant l’estat de persones grans estimades (avis, tiets i tietes, etc.) fa que els infants i joves visquin en un estat emocional molt diferent del que poden tenir en un temps escolar normal.
Davant d’aquesta situació, i sense que això vulgui dir que no s’ha de fer res que tingui a veure amb l’escolarització, potser caldria deixar els xavals una mica en pau. Potser el que cal és no atabalar-los més amb l’obligació de fer tots els deures i, en canvi estar molt atents a les seves pors i angoixes. Potser caldria deixar que facin coses noves, que inventin, que prenguin iniciatives, que busquin noves activitats, que juguin, que retallin, que escriguin (un diari, cartes als amics, contes inventats, petites obres de teatre), que cantin i ballin, que construeixin instruments, que pintin i decorin, que es disfressin, que recuperin jocs dels més grans, que cuinin i facin pastissos, que ajudin a les tasques domèstiques (escombrar, treure la pols), que aprenguin a cosir-se un botó… O fins i tot, que s’avorreixin! Diuen que no hi ha res més creatiu que l’avorriment!
Potser no és el millor obligar-los a estar moltes hores davant la pantalla per rebre les classes, més aviat al contrari, el que caldria és justament limitar les hores d’ordinador i de mòbil, les hores de tele i de videojocs. Hi ha temps per tot, i cal aprofitar-lo, lluny de les pantalles. Cal ordenar una mica la vida i posar algunes normes, i ajudar que ells i elles es vagin organitzant. Cal donar-los idees i pautes, coses que poden fer (que en són moltes) i alguns límits perquè no abusin, sobretot de les pantalles. Potser en comptes de seguir classes escolars, és molt millor mirar documentals i llegir històries que tinguin a veure amb els continguts que estan fent a l’escola. Reportatges de països remots, personatges que han estudiat, la vida en una etapa concreta de la història, visites virtuals a museus, concerts… i tot allò que els ampliï culturalment i artísticament.
També caldria aprofitar per estimular els valors de la solidaritat i la col·laboració. Cal que els infants i els joves entenguin el que està passant, sense alarmismes, però explicant també tot el treball que fan el personal sanitari (sortir al balcó a aplaudir), les persones que netegen, les persones voluntàries que ajuden a la gent gran i, en general, totes aquelles persones que fan possible que ells i elles puguin estar a casa, a recer del virus. Cal explicar la importància de tenir una sanitat pública on totes les persones, riques o pobres, poden anar a guarir-se. I com el fet de quedar-se a casa és en si mateix un acte de solidaritat amb els seus amics i amigues, avis i iaies i amb la població en general.
Per part del professorat, potser no es tracta de reconvertir el temari que tocava en forma digital, sinó tenir contacte personal (virtual, és clar!) amb l’alumnat, que puguin explicar com estan i què fan i donar-los diferents opcions i materials que els ajudin a passar el temps i que siguin educatives, en el sentit ampli de la paraula.
Tot això potser estalviaria l’angoixa de les famílies i el neguit dels infants i joves, i ens estalviaríem, potser també, no augmentar la gran desigualtat escolar que ja existeix. És evident que compensar les desigualtats que ja existien sense el coronavirus, és del tot impossible, però el que sí que podríem fer és buscar maneres de no augmentar-les. I això voldria dir: per una banda, no avançar cap matèria escolar per aquells que més poden i deixar enrere els que tenen més dificultats. I per l’altra, dedicar molts més recursos el curs vinent per aquell alumnat que n’ha sortit més perjudicat d’aquest període de confinament.
Cuideu-vos molt!!
