Fa anys que avisem que el món virtual s’ha convertit en un entorn fonamental dins del món de la vida de les societats del segle XXI. Que els nostres joves i els ja no tan joves viuen en un ecosistema digital que té repercussions evidents en el món de l’aprenentatge i l’escola. Però tot i això, una part dels professionals que es dediquen a l’educació continuaven fent les classes de la mateixa manera que al segle XX, incorporant, això sí, el Power point i el word.
Ara, de sobte, ens ha caigut al damunt la tele-educació, o l’educació a distància, o l’educació digital des de casa i sense possibilitat de contacte real. I ens hem tornat bojos. El que era una possibilitat remota, un món afegit o una opció moderna ha esdevingut el remei a una situació imprevista, desconeguda i impossible d’esquivar. I ens hem posat a la faena amb el bagatge que portàvem damunt, hem improvisat sense formació i hem innovat tècnicament sense revisió crítica prèvia. Hem entrat a educar amb ferramentes digitals en un context trasbalsat i contaminat, sense cap EPI de prevenció, com sanitaris desprevinguts davant de casos d’un virus desconegut. El resultat no podia ser altre, hem caigut contagiats pel virus de la desesperació, el pessimisme i la impotència.
I ha donat igual que fórem professorat d’educació no presencial, presencial de la vella escola analògica o modernets enxarxats. Perquè la situació actual no pot comparar-se amb res del que havíem conegut. Cadascú ha respost amb els hàbits adquirits per anys de formació i autoformació en situació de normalitat, però el que necessitem fer ara no és ni educació a distància, ni utilització de TIC com a complement de l’educació presencial ni, encara menys, formació presencial de pissarra i entrega de treballs escrits a mà.
No, substituir la classe magistral per una sessió de videoconferència no implica mantenir l’atenció de la classe presencial, la imatge no substitueix la persona, ni el context és equivalent. No, les activitats a classe no serveixen igual si s’han de fer de manera solitària des del menjador de casa mentre la televisió projecta estadístiques d’infectats i el pare maleeix entre dents. Els escrits, els exàmens i els problemes no es resolen amb èxit sense les indicacions del professorat o el seguiment directe del mateix. Els treballs en grup no poden fer-se mitjançat els grups de whatsapp i els treballs col·laboratius són altra cosa que l’entrega d’un document word maquetat en diferents formats.
No, no podem continuar fent el mateix mentre el context social i educatiu ha canviat. I aquest és un ensenyament que molt professorat encara no ha adquirit. Ens entestem a continuar les classes per via digital amb una normalitat que recorda els músics del Titànic amenitzant l’evacuació del transatlàntic (com il·lustra un dels memes que s’han fet virals en aquests moments), mentre els passatgers de menor categoria resten tancats en la part baixa del buc sense possibilitat de salvació.
Hem de replantejar-nos la nostra activitat, hem de canviar els mitjans per tal d’aconseguir els objectius que busquem. I potser el problema siga aquest, que hem oblidat quins són els objectius de l’educació i els hem substituït per una instrucció acadèmica que té poc de crítica i gens de transformadora. En aquesta situació d’urgència hem cregut més important mantenir les maneres que aprofundir en el sentit, hem preferit aparentar normalitat abans que aprofitar l’excepcionalitat i ens hem encaixonat en una reproducció acrítica de procediments i continguts exempts de qualsevol direcció.
No sabem on anem. Potser estimulats per les primeres orientacions de les autoritats, que exigien continuar, malgrat tot, l’activitat educativa “normal”, potser per les pressions socials que reclamaven no perdre el curs o per les nostres pròpies autoexigències que ens feien sentir culpables per estar a casa i cobrant. Potser per tot això i per moltes coses més, però el resultat ha estat que, a hores d’ara, ens trobem en un carreró sense eixida en el que repetir activitats i copiar pautes d’actuació de l’aula ha semblat una bona idea per ensenyar de manera digital. Però no ho és, i no funciona.
Espavilem, despertem d’aquest xoc que ha representat un confinament desconegut. Pensem, parem-nos un moment a reflexionar sobre què fem i el que volem fer. Plantegem-nos el sentit de l’educació en una societat convulsionada, sacsejada per una crisi que no volíem veure però que es gestava de manera sorda i amagada.
Què volem fer? No esperem a després de la crisi, comencem a canviar les maneres d’ensenyar, de viure i de conviure des del present. Volem formar persones autònomes, crítiques i autosuficients, capaces d’enfrontar situacions desconegudes amb eines polivalents. No era aquest un dels objectius fonamentals de l’educació? Per què no el posem en pràctica des d’ara mateix? És el moment i tenim l’oportunitat. Sabem que estem a distància, que el nostre control sobre l’alumnat s’ha difuminat, però que a canvi tenen al seu abast el món sencer de manera virtual. Doncs posem-nos, estimulem la seua capacitat d’autoaprenentatge, fomentem la seua autonomia, no caiguem en activitats dirigides, pautades i especificades amb un llistat interminable d’instruccions. Deixem-los buscar, descobrir, imaginar, crear. Deixem equivocar-se a l’alumnat, que caiguen en els seus propis errors. Canviem el model d’activitat. Proposem-los camins, orientem la recerca, valorem el resultat, encara que no siga el que nosaltres pensàvem.
No podem reproduir el model educatiu presencial, ni tan sols l’educació a distància, en situacions de solitud i aïllament, però sí que podem potenciar una capacitat que és fonamental però no solem atendre en el model presencial, la de l’autonomia, la d’aprendre a aprendre. Si aconseguim aprofitar la situació actual, proposar unes activitats que estimulen la motivació i la curiositat de l’alumnat i guiar-lo en el procés personal, lliure i creatiu, que és l’aprenentatge, és possible que la consciència crítica i la capacitat de reflexió aparega com una conseqüència de la recerca personal de coneixements.
