Segons dades de l’Enquesta sobre equipament i ús de les TIC a les llars de 2019 de l’INE, a Catalunya el 94% de les llars tenen connexió a internet, la qual cosa suposa que a 155.000 llars no en tenen. Al 12,5% de les llars monoparentals no es disposa de cap tipus d’ordinador i passa el mateix en el 7,3% de la resta de llars on conviuen parelles amb fills. Això significa que a més de 110.000 llars on conviuen progenitors amb els seus fills no es disposa d’ordinador. Si ens fixem només en els infants d’entre 10 i 15 anys (dades que també facilita l’enquesta) 17.300 infants d’aquestes edats no es van connectar a internet des de la pròpia llar en els darrers tres mesos previs a l’enquesta. Aquestes dades ens donen una primera fotografia de la bretxa digital d’accés a que s’enfronten els alumnes catalans.
Al marge del nombre de dispositius que hi hagi a la llar i de la seva connectivitat, caldrà tenir en compte quina és la disponibilitat d’ús de l’alumnat. En un context en què s’està promovent el teletreball, comptar amb ordinador a la llar no implica que aquest estigui disponible per als infants, especialment quan a les llars trobem diversos infants convivint i, a partir d’ara, amb diverses exigències formatives. El Departament d’Educació ha fet una diagnosi a través de qüestionari al qual han respost 3.055 centres, que són un 56% del total. Aquesta no és una xifra menyspreable, però en desconeixem els resultats, i sense aquests, la distribució dels 22.000 dispositius amb connexió sembla insuficient, a partir de les dades que recull l’enquesta de l’INE.
Aquests dispositius serviran per lluitar contra la primera de les bretxes digitals, la referida a l’accés, però aquest no és l’únic obstacle tecnològic amb què es trobaran els alumnes. Al 2004, Neil Selwyn (professor australià, expert en sociologia de l’educació) ja ens avisava que “l’accés a la tecnologia és inútil sense les habilitats, els coneixements i el suport per utilitzar-la de forma eficaç” (1), i diferents aproximacions posteriors ens permeten parlar de dues bretxes digitals més: la bretxa en relació a l’ús, referida a les competències i habilitats; i la bretxa relacionada amb la qualitat d’ús o l’aprofitament, és a dir, amb el propòsit o benefici que un és capaç d’extreure’n de l’ús de la tecnologia. Són aquestes dues dimensions, juntament amb la disponibilitat dels dispositius, les que poden portar més maldecaps en aquesta nova aventura escolar.
La formació en línia és una experiència molt nova a la majoria de les llars; durant el 2019, menys de 3 de cada 10 famílies havien fet servir material d’aprenentatge en línia i menys de 2 de cada 10 havien fet algun curs online en els darrers 3 mesos previs a l’enquesta. Són dades aquestes que si s’observen segons els nivell d’estudis ens donen una clara visió de fins a quin punt aquestes bretxes reprodueixen les desigualtats socials preexistents. Els que han fet servir material d’aprenentatge en línia han estat el 7% de la població amb educació primària, davant del 40% dels que tenen formació universitària. I des d’una altra perspectiva, el 16% de les persones que viuen a llars amb ingressos inferiors a 900€ mensuals i el 42% amb ingressos superiors als 2.500€.
Davant aquest escenari caldrà no només atendre les necessitats d’accés a dispositius i connectivitat, tenint en compte les característiques dels mateixos, de si es tracta de tauletes, ordinadors o smartphones, perquè tant les habilitats necessàries, com les tasques que s’hi poden desenvolupar són diferents per uns i per altres. Però segurament, més important que això, és fer un acompanyament als alumnes, i a les famílies, posant en el centre l’alfabetització digital, canviant el rol i el focus de l’ensenyament dels docents perquè els alumnes puguin desenvolupar adequadament les seves tasques i les famílies siguin competents en el suport als seus fills i filles. Aquest acompanyament, aquest guiatge, així com les propostes d’activitats, seran claus per maximitzar l’aprofitament d’aquest temps de confinament.
Les dificultats que plasmem no s’han d’entendre com una crida a la inacció, ben al contrari. Aquest període està sent un temps d’ampliació de desigualtats. Miquel Àngel Alegre ho ha explicat molt bé: els períodes prolongats de desconnexió escolar generen una pèrdua del ritme d’aprenentatge de l’alumnat desafavorit, ampliant les desigualtats entre infants pobres i rics. Moltes de les seves anàlisis han estat vinculades als temps no lectius del període d’estiu, però són aplicables també a aquest temps de confinament. És en aquest període de confinament on les desigualtats digitals estan tenint un major impacte i s’estan donant diferents aprofitaments dels recursos a l’abast, tant per part de les famílies que dominen i aprofiten els recursos educatius digitals (recordem-ho, aquells amb més estudis i/o més renda), com dels centres educatius que des de fa temps han incorporat les TIC a les seves propostes pedagògiques.
Per tant, el que proposem és incorporar aquestes altres mirades per evitar que des de les institucions públiques es dissenyin noves mesures que amplifiquin les desigualtats, i que aprofitem aquesta emergència per fer aprenentatges que no només ens serveixin per sortir del pas, sinó que ens permetin fer una anàlisi profunda sobre les bretxes digitals. Sobre com aquestes tenen moltes més dimensions que l’accés, sobre com aquestes tenen l’origen en desigualtats socials prèvies i alhora les amplifiquen i, per tant, cal atendre-les i eradicar-les per trencar aquest cercle viciós.
(1) Reconsidering Political and Popular Understandings of the Digital Divide (2004): https://journals.
