María Novo és escriptora i poeta, a més de catedràtica emèrita d’Educació Ambiental i Desenvolupament Sostenible a la UNED. I sobretot és, des de fa dècades, l’alma mater d’infinitat d’iniciatives que busquen acostar-nos a uns valors de la naturalesa dels quals, en general, ens hem anat allunyant. Des de casa seva, on aquests dies acaba el seu pròxim llibre, ens recorda que estem vivint temps que són una oportunitat per una “nova realitat” basada en el que denomina “autosuficiència interconnectada”. Sempre amb l’optimisme per bandera, Novo aposta per un futur en el qual l’hedonisme que promou l’actual sistema doni pas a un altre en el qual s’imposi la solidaritat global amb la casa que tots compartim: la Terra.
Què està suposant per María Novo aquest confinament obligat?
Com a tantes altres persones que treballem en temes ambientals, certament no em va sorprendre massa que sorgís una crisi. Els informes científics fa temps que alerten que el sistema podia col·lapsar, encara que no se sabia ni com ni quan. El que per mi ha estat una sorpresa és que hagi estat un coronavirus, encara que en el fons una zoonosi com la que s’ha produït té molt a veure amb la pèrdua de biodiversitat i també amb l’hipermovilitat humana de les últimes dècades; és a dir, amb el model de societat que s’ha imposat i la seva relació amb la natura.
Veu una relació clara entre la crisi ambiental i la pandèmia?
La realitat és que hem alterat els processos de la biosfera pel que fa a l’atmosfera, els usos del sòl, de l’aigua, el manteniment de la biodiversitat…. Aquí hi havia el risc de crisi. Però és que, a més, hem concentrat gran part de la producció a la Xina, que tradicionalment ha estat un focus de zoonosi, la qual cosa ha provocat que molta gent hagués d’anar i venir des d’allí a la resta del món. De fet, no és casualitat que les ciutats més afectades siguin aquelles on la gent viatja més, com Madrid, Barcelona, Nova York… Tots dos factors han estat claus en aquesta crisi sanitària.
Creu que la societat és conscient que medi ambient i coronavirus estan en connexió?
No crec que existeixi una consciència generalitzada de la connexió de zoonosi i la pèrdua de biodiversitat. Hi ha científics que ho estan explicant molt bé, com el biòleg Fernando Valladares, però el ressò que li donen els mitjans a aquestes reflexions no és suficient. Tampoc s’està explicant amb èmfasi en els mitjans que la del coronavirus és una primera gran crisi però que, si no ens centrem en actuar contundentment davant l’emergència climàtica, les pròximes poden ser molt més dures que aquesta. Ara han funcionat els canals de comunicació, tots usem els mòbils, hi ha aigua potable, energia, aliments… És veritat que estem en confinament i, sobretot, que tenim un enorme drama per la pèrdua de vides humanes, però és que en la pròxima crisi pot haver-hi més defuncions i podem tenir condicions molt més dures si no canviem el rumb. No vull ser alarmista, però toca dir la veritat a la gent.
Mirant al futur Aquesta crisi podem veure-la com una oportunitat que aprofitarem o tornarem al mateix d’abans?
Crec que és una oportunitat. Les crisis són moments per aprendre personal i col·lectivament. Aquest és el moment de començar a viure d’una altra manera, amb més sobrietat i amb menys despesa en coses inútils. Com la globalització ha distorsionat les relacions productives i comercials, abastant el món sencer, hem de reubicar-nos per enfortir els recursos propis i viure més en el local. Això no vol dir que ens quedem aïllats, perquè avui estem connectats amb el món a través de múltiples xarxes. Això es descriu bé amb el concepte del glocal que venim utilitzant. Es tracta d’aconseguir una autosuficiència interconnectada en una escala més humana. Relocalitzar-se suposa, en la vida quotidiana, tornar a comprar productes de proximitat, recuperar el gaudi del parc que està al costat de casa… El que teníem era un contrasentit. Per exemple, hi ha anys en què exportem a Irlanda la mateixa quantitat de patates que importem d’Irlanda… També es tracta de reprendre plaers que havíem oblidat, per tornar a asserenar-nos. I sense tant anar i venir tindrem més temps, perquè en aquestes setmanes hem descobert que el temps és un intangible de gran valor, que podem gaudir d’estar més hores amb els nostres fills o dedicar-les a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. Quan deixem d’anar amb pressa, tindrem temps per escoltar-nos… En definitiva, es tracta de redescobrir el valor del petit, del descentralitzat, i anar enfortint la indústria estratègica i l’agricultura i ramaderia del nostre país per anar atenuant progressivament la gran dependència de l’exterior.
Sabrem aprofitar aquesta oportunitat?
Soc optimista. Per això m’agrada escoltar al president quan parla d’una nova normalitat, perquè és clar que el que teníem abans de la pandèmia no era normal. Viure amb una biosfera desbordada i en un món on l’1% de la població té el 90% de la riquesa global no pot ser la normalitat. Així que estic esperançada. Vull pensar que hem après a valorar l’important de la vida, tant a nivell general com personal, fins i tot en el món dels afectes: hem recordat el valor les abraçades, els petons, coses que donàvem per descomptades. A més, en aquesta nova normalitat no començarem de zero, perquè ja tenim moltes cooperatives agrícoles, iniciatives de consum compartit, pimes… L’important és buscar la grandària òptima de cada comunitat i cada projecte. Perquè és clar que créixer i créixer desordenadament i infinitament no és progrés. Sí que és important procurar ser el més autosuficients possibles en energia, aliments, material sanitari i estratègic… Però per això no fa falta tornar a l’Edat mitjana. Amb les pautes de vida que teníem els anys 80 del segle passat, unides als actuals avanços tecnològics, podríem viure raonablement, no crec que fóssim menys feliços. Són els errors de la globalització els que hem de corregir. Hem de decréixer, no per viure pitjor sinó per aprendre a viure millor amb menys. Perquè la realitat és que tampoc vivíem bé fins ara en termes de qualitat de vida, immersos en unes societats en les quals molts dels nostres joves emmalaltien prematurament d’ansietat i estrès.
Un canvi ja visible és el de la cooperació comunitària, amb moltes persones bolcades en la solidaritat. Com interpreta aquest canvi?
Aquesta solidaritat és extraordinària. Jo mateixa la visc en la meva comunitat, amb el veïnat més pròxim. S’estan creant xarxes que no existien. I estan apareixent perquè hem perdut el que ens impedia practicar-la: les presses. Les gents, en general, tenim bones intencions, però el que no hi havia era temps per ajudar a la persona que vivia al costat, ni per conèixer-la si més no. Aquesta és una altra part positiva d’aquesta crisi, enmig del drama de tantes pèrdues humanes. Ara tenim temps per mirar, escoltar, compartir… I això que hem recuperat ha de florir perquè romangui. Aquest és el repte. Fins i tot veig lliçons dins del dolor: l’aprenentatge que els nostres actes no són innocus, que el nostre comportament amb la natura té greus conseqüències. Si som capaços de construir des d’aquesta solidaritat i aquesta cooperació, amb respecte envers la natura, confio que els aprenentatges que hem fet romanguin.
Fins i tot hi ha qui descobreix ara la força de la natura, amb imatges que no s’havien vist abans.
A tots ens està deixant sorpresos la seva capacitat de recuperació, solament amb retirar-nos d’ella. La natura no necessita la humanitat per res. Som nosaltres els que la necessitem, però això és quelcom que no se’ns ha ensenyat ni a les famílies ni a les escoles. En la nostra cultura occidental es deu a un pensament que ens ve ja des de Descartes, que va plantejar una visió dual del món escindint ment i cos, raó i emoció, persona i natura, com si fossin coses oposades en comptes de complementàries, que és com s’incorporen en el pensament oriental. Des d’aquesta dualitat d’oposats, la modernitat es va desenvolupar amb mecanismes de dominació de la natura en comptes d’una coevolució raonable. No se’ns va ensenyar que som part d’ella. Això també cal corregir-ho perquè el mal que li fem ens el fem a nosaltres mateixos.
Com enfocar en aquest assumpte l’educació, que és per on hauria de començar aquesta correcció imprescindible?
Hauria d’iniciar-se des de la infància, però no es tracta que els nens petits aprenguin el que són les parts d’un arbre en una pantalla a l’escola. Es tracta que toquin l’arbre i aprenguin a estimar-lo i cuidar-lo, que sàpiguen que aquest arbre és part d’un tot en el qual ells també estan inclosos. En altres paraules, recuperar el vincle amb la naturalesa amb tots els sentits: la vista, l’olfacte, el tacte…
Quins altres aprenentatges podrien treure’s d’aquest període de confinament?
Sense obviar les dificultats econòmiques i d’espai de moltes famílies, el dolor per les pèrdues humanes o per la malaltia, en general, els nens han gaudit de molt més temps amb els seus pares que abans. Aquest és també un aspecte positiu dins de la tragèdia que és una pandèmia. El natural per als nens seria passar moltes hores amb els seus pares però, a causa dels horaris de treball, això molt poques vegades és possible. Els horaris que tenim a Espanya, sobretot en les grans ciutats, són una bogeria…, això es nota molt quan es coneixen els d’altres països d’Europa (i d’algunes petites ciutats espanyoles) on gran part de la gent viu més relaxada, a les cinc o sis de la tarda deixen el treball i fan vida de família sense necessitat d’escapar els caps de setmana a un altre lloc. En aquest confinament molts nens espanyols han estat més temps en família que mai, així que aquesta nova normalitat que volem passa també per nous horaris laborals.
En el cas del coronavirus hi ha hagut canvis socials i de comportament que hem acceptat tots. Per què no fem el mateix amb altres canvis necessaris per evitar les crisis ambientals?
La realitat és que, en el cas del medi ambient, molta gent ha preferit mirar a un altre costat perquè implica trencar rutines i comoditat. Ens hem oblidat que la vida és canvi. I la veritat és que hem tingut moltes oportunitats per canviar: des dels reportatges científics, llibres, conferències, articles, xarxes socials, etcètera, se’ns ha avisat reiteradament del que estava passant. Aquest oblit trenca amb unes actituds que van ser importants per l’evolució de l’ésser humà com a espècie: la previsió i l’anticipació, que en aquests moments no funcionen correctament. La raó cal buscar-la en què, des de la globalització econòmica, el món ha deixat d’estar guiat pels savis, els filòsofs, els científics o els líders morals per estar dirigit per un model econòmic que no se sotmet a res i al qual només li interessa el benefici immediat. Aquesta lògica del benefici immediat ha destruït la lògica de la vida. Si ara s’ha aconseguit un canvi de rutines dràstic ha estat per la por.
És necessari aquesta por per ser conscients del que ens ve a sobre en l’àmbit ambiental?
No hauria de ser necessari si tinguéssim el seny suficient per escoltar als qui ens alerten. Ara, si preferim mirar la lògica del benefici immediat, anem malament. Seguirem igual perquè siguin els nostres fills els qui es barallin i malvisquin en un planeta exhaurit. La lògica del benefici immediat no sols es manifesta en l’economia sinó també en l’hedonisme, en l’afany de fer prevaldre els nostres desitjos sense preguntar-nos si són autèntiques necessitats i com afecten el bé comú. De moment, aquestes setmanes hem descobert la quantitat de coses que compràvem que no eren necessàries.
Al meu entendre, hi ha tres qüestions fonamentals per abordar amb èxit la nova normalitat després del coronavirus. La primera és recuperar el concepte de la família humana, és a dir, que som éssers interdependents, no aïllats, i, per tant, s’imposen l’empatia i la cooperació al màxim; la segona, comprendre que la natura és la casa comuna de tots, no d’uns pocs. Això suposa estar disposats a un millor repartiment en l’accés als béns comuns (aliments, aigua, energia…), i la tercera és que els recursos naturals estan per satisfer necessitats, però no tots els nostres desitjos. Hem d’aprendre a desitjar amb consciència sobre els límits de la biosfera i de cada societat humana.
Les tres qüestions podrien abordar-se si ens fem, individual i col·lectivament, la pregunta: quant és suficient? Aquesta pregunta hauria d’estar en el frontispici de les nostres escoles, instituts i universitats… És important aprendre a pensar i decidir en funció d’ella des de la infància i deixar que ens guiï en l’edat adulta.
