Un dels poemes que no em canso de rellegir és Tot l’enyor de demà, de Salvat-Papasseit. El protagonista és un home malalt que ens parla de la vida, però no de la vida escrita en majúscula, del temps dels esdeveniments. Ens recorda coses ben senzilles: el carter, l’adroguer, les dones matineres que van al mercat, el vi i el pa que l’esperen a taula… Tot això confessa el poeta i després explica que si no es pot aixecar el que l’espera, perquè sempre esperem alguna cosa ja que l’ésser humà està obert a l’esperança, és que nosaltres hi serem per veure el bo que és tot. I la Vida i la Mort, dos versos escrits en majúscula perquè, ara sí, el poeta fa referència al món dels esdeveniments.
Vivim un esdeveniment planetari, una pandèmia que ens ha agafat desprevinguts i aquest esdeveniment es manifesta, es dibuixa en les coses quotidianes, sobretot en aquest terrible allunyament que ens imposa i que ens impedeix celebrar les alegries i els dols. Ni abraçades, ni petons, ni carícies, ni paraules dites a cau d’orella… anem amb mascaretes, els ulls prenen una dimensió comunicativa gegantina i mesurem on ens situem respecte a l’altre com si algú ens estigués filmant i ens imposés el fora de camp.
He viscut dos esdeveniments que es complementen si és que el poeta té raó. La Vida i la Mort, la vida d’en Pere i la mort d’en Pere.
El primer Pere és el meu sisè net. Encara no l’he vist, només en fotografies. No he pogut acaronar-lo, olorar-lo, meravellar-me amb el dibuix perfecte de l’orella humana, comptar-li tots els dits, discutir-me per veure a qui s’assembla. Volia afegir agafar-lo però em costa quan són tan petits, tan fràgils, em fa por que em caiguin i el que faré és el que he fet sempre: seure i demanar que me’l posin a la falda i, és clar, fer cara d’avi feliç, no em costa gota, per la fotografia del moment.
Tampoc he pogut abraçar el meu fill i la meva jove, donar-los les gràcies per mantenir ben viva l’esperança quan a mi se m’acaba cada dia una mica més i fer seure a la falda a la seva germana, la Lena, que té tres anys, i que m’expliqui què farà quan en Pere arribi a casa, compartir el misteri d’una nova vida que irromp en el nostre temps amb una intensitat que no sé explicar amb paraules, però haurien de ser lluminoses i del blau dels oceans o les que faria servir per parlar de Santa Maria del Mar.
Pere, ets valent, amb aquell estrany pacte que fem amb la naturalesa has decidit desconfinar-te de la comoditat de la panxa de la mare per arribar a un mon confinat, un mon, hi ha qui ho diu però el teu avi és un escèptic, on tot plegat pot ser una nova oportunitat. No ho sé, Pere, no ho sé, jo ara ho visc com si algú em demanés que em canviés d’ulleres i davant de la meva negativa em trenqués la cara. Mirarem de continuar construint un món més solidari, més just i més compassiu, més decent, més equitatiu, més de tots, on conjugar el verb estimar no ens faci vergonya. Et necessitem més del que tu ens necessites i això és molt perquè ara ets del tot dependent, depens de la pell de la mare, de la seva escalfor, de la llet tèbia, de les paraules del pare i de la mare que t’acompanyaran sempre, perquè els pares, siguin com siguin i més val que siguin bons, els portem dins nostre per a tota l’eternitat. I els mestres també els portaràs dins teu.
Paladejo el dia que t’asseuré a la falda i t’explicaré els relats sobre el món, sobre aquest món on aniràs descobrint que es pinta, s’escriu i es somia en totes les tonalitats, que l’ambigüitat és una de les seves principals característiques. Hi haurà una història que començarà així: vet aquí que una vegada hi havia un nen que es deia Pere que quan va néixer ens va regalar una llum que ens permetia entendre que podem encara millorar molt… i que depèn de nosaltres, de la capacitat de situar-nos inicialment en tots els punts de la rosa dels vents per trobar el nostre, de punt, que només pot ser presidit per la importància del coneixement, per l`objectiu de la bondat humana i per la felicitat de tots.
Ai, Pere, peret pintor…
I ara parlo de l’altre Pere. D’en Pere Costa, –ja n’havia parlar una mica en un article anterior, però ara hi torno – un mestre a qui ha vingut a buscar la Desconeguda aquests dies. No he pogut acompanyar els seus fills, compartir el silenci, l’abraçada, una estona de fer-te present en el dol que anem construint lentament. Vaig treballar amb en Pere durant una bona colla d’anys. Ell era un gran especialista en ensenyar a llegir i a escriure als més menuts. De fet he rebut missatges d’exalumnes seus que em diuen: Ostres, en Pere, quin greu, ell em va ensenyar a llegir… quin epitafi tan esplèndid!
En Pere i jo vam parlar moltes estones i no sempre estàvem d’acord i aquesta discrepància em va enriquir, perquè quan algú et descentra t’està fent un favor perquè la realitat es pot veure de moltes maneres i l’objectiu principal de la conversa no és la unitat del pensament sinó la riquesa del pensament obert, del pensament que es pensa a si mateix. La nostra diferència principal era més vital, de maneres de viure, que intel·lectual. Una diferència de ritmes vitals. En Pere tenia tot el temps del món, era un home fora del temps apressat, una velocitat de caragol i a mi em passa que sempre em sembla que em faltarà temps. Després me’n sobra, però sempre tinc la sensació que me’n falta. Recordo un dia que vam riure molt, perquè en Pere em va dir: “Tu, Jaume, et prens les coses amb tanta intensitat que et moriràs d’un infart”. I jo vaig respondre: “Tu, Pere, segur que d’un infart no”. I ja ho veus estimat amic, el temps m’ha donat la raó a mi, a tu encara no ho sabem.
Quantes bones –i no tan bones perquè la vida no és sempre de color de rosa – estones vam passar compartint el que pensàvem que era millor per a les criatures que creixien al nostre costat i que ens feien ser millors persones i al cap i a la fi l’educació tracta d’això, de construir bones persones.
Pere, estimat, allà on siguis, pensa que la mort no s’ho emporta tot. A mi em queden aquelles plàcides estones de conversa sobre si havíem de seguir aquest mètode o aquell altre i em queda, sobretot, aquella manera teva d’estar al món: tot i sense pressa.
Dos Peres units. Un ja m’ha ajudat a veure el bo que és tot –o gairebé, estimat Salvat-Papasseit perquè no tot és bo – l’altre ja ha començat la seva primera lliçó.
