Gemma Lienas marxava a Galícia, per una trobada amb els alumnes d’un institut que havien estat llegint un llibre seu, el dia abans que tanquessin totes les escoles. I ja no hi va anar. El confinament no ha canviat la seva rutina laboral, però sí la seva vida, com la de tothom, i sobretot pren moltíssimes precaucions cada cop que surt i entra a casa, perquè és població de risc “per edat i per historial mèdic”, diu. “Vaig molt amb compte perquè jo tinc ganes de viure!”. Vitalitat no li falta. A través de l’escriptura ha connectat amb petits i grans, i en especial amb diverses generacions d’adolescents a través del personatge de la Carlota, també va ser diputada al Parlament en la legislatura més explosiva, i ara segueix amb la militància feminista en la qual es va enrolar fa una pila d’anys. “Quan un escriu també fa política, perquè transmet idees, i potser així arribo a molta més gent que de l’altra manera”, comenta Lienas.
Per un escriptor el confinament deu l’estat natural.
És així. El que em pesa més és no poder abraçar els meus néts, els meus fills o els meus amics. Per la resta, la meva vida no ha canviat massa, perquè jo sempre treballo a casa i per tant no he notat una gran diferència. És a dir, clar que hi ha hagut molts canvis, però el fet de quedar-se a casa per mi ha estat menys traumàtic que per molta gent, hi estic molt acostumada. La gran diferència és el contacte amb la gent que t’estimes i el fet de no haver pogut sortir a caminar durant moltes setmanes.
Va publicar un article en el qual venia a dir que la Terra s’estava defensant de nosaltres, i que tornaria a somriure el dia que ens perdés de vista.
Sí, al PuntAvui, es titulava “el nostre planeta sense nosaltres”, jugant amb el títol d’aquella pel·lícula de la Isabel Coixet, Mi vida sin mí. El que venia a dir és que, en gran part, tot el que està passant és culpa nostra. Expulsem els animals dels seus hàbitats naturals, permetem una tala indiscriminada d’arbres, usem mil pesticides que tenen incidència en la salut, incentivem sistemes de regadiu que són poc sostenibles, fem ramaderia intensiva que provoca nous virus, usem antibiòtics en animals, deslocalitzem la indústria i la producció, hi ha un excés de producció i d’emissió de gasos contaminants, generem tones i tones de residus… tot això i un sistema econòmic basat en l’enginyeria financera i no en el treball real és el que ens ha dut aquí.
El treball real s’ha vist aquestes setmanes.
El treball més important d’aquests dos últims mesos han estat les cures, i la gent que es dedica al treball de les cures és la que ens ha salvat, i pràcticament tot són dones i amb feines molt precàries i mal pagades.
En resum, que pel que diu a l’article ens mereixem el que tenim.
Ens ho hem buscat. I si no canviem algunes coses això es reproduirà d’aquí a un temps. Clar que de virus sempre n’hi ha hagut, però mai la societat s’ha mogut tant i ha estat tan capaç de traslladar els virus d’aquí a allà. I per tant, malgrat que hem avançat en moltes qüestions en l’àmbit mèdic i d’higiene, en altres aspectes ho estem fent molt malament. Si hagués de fer una carta als reis demanaria que canviessin aquestes coses, però no ho crec, veig massa gent que no entén el que està passant.
Vol dir que ja hem abaixat la guàrdia i que l’únic que pensa la gent és a tornar a com era la seva vida abans?
Exacte, i això és impossible. Per posar-te un exemple molt petit, la gent ja no respecta les franges horàries per sortir al carrer. O les distàncies. Això és no tenir consciència del que està passant ni quin efecte pot tenir sobre els altres el que estàs fent. Una manca total de responsabilitat i solidaritat. Encara veus molta gent que és molt conscient, però clar, quan se t’han mort familiars o amics, o tens gent molt propera que ha estat molt malament a causa del virus, i a mi m’han passat totes dues coses, tens molt clar que això és molt greu i et fixes molt en la gent que no és gens conscient.
Però sobretot el que vull dir és que estem dominats per un sistema econòmic que no té sentit, basat en un increment constant de la producció i el consum, i això ja es veu que no és sostenible. La gent que es fa rica no s’hi fa treballant, sinó amb enginyeria financera. I els governs cada vegada tenen menys pes, en detriment del que tenen cada cop més les supergrans plataformes digitals, que a més a més ni tan sols paguen impostos. I la dreta va fer totes les retallades que va fer, doncs ara ho hem pagat molt fort.
Creu que això la penalitzarà electoralment?
No han reconegut res! Ni la dreta catalana ni l’espanyola, ara figura que no han fet res del que van fer. Les retallades ens van deixar en una situació dramàtica i la gent que està en primera línia de foc ha passat situacions de risc i no entenc com les han aguantat. Han d’estar esgotats, i per això fa tanta por que hi torni a haver un rebrot, perquè tenim als sanitaris esgotats, tant físicament com psicològicament.
Vostè que coneix bé els i les adolescents, hi haurà una generació tocada per aquesta experiència?
No he tingut temps encara per parlar-ne ni tan sols amb els meus néts. Els pobres tenen tanta feina, tants deures, que no tenen temps de fer res més. Però bé, el que sí que els dic als meus néts és que sou vosaltres els qui heu d’impulsar un canvi. No podem continuar vivint com ho estem fent, consumint un planeta i mig cada any, això no té sentit. O sigui que els dic que us haureu de comprometre i començar a treballar per una societat diferent. Haureu d’exigir canvis.
Potser és veritat que a conseqüència d’això surt una generació molt més conscienciada i militant.
És possible. Jo ho espero, perquè només la gent jove és la que pot impulsar aquest canvi. Els joves han viscut una crisi econòmica el 2008 i següents anys, de la qual no ens havíem recuperat encara, i ara els ha tocat això.
Tot això li està inspirant algun argument literari?
Ara estic escrivint una novel·la que no té res a veure amb això; potser en el futur surti alguna cosa, però jo sempre necessito deixar passar temps, sedimentar el que m’està passant i potser em surt passat deu anys. Ara bé, en la meva última novel·la d’adults, que és El fil invisible, parlo de la grip espanyola, que de fet no era espanyola i que va matar 50 milions de persones a Europa. Com que havia d’escriure sobre això, perquè els besavis d’una de les protagonistes havien mort de la grip espanyola, vaig estar investigant i vaig llegir que molts epidemiòlegs deien que això en qualsevol moment es podria tornar a produir, i ho vaig posar a la novel·la, i ara molta gent que l’ha llegit m’ho ha fet notar, i em pregunten com pot ser que fa dos anys jo hagués previst una cosa així. Però jo no vaig preveure res, simplement em feia ressò del que ja deien molts epidemiòlegs. De fet, hem tingut altres epidèmies i en tenim una altra que és molt greu, que és la de la sida, que ha deixat de moment 25 milions de morts i per la qual encara no hi ha vacuna. La sida va fer canviar moltes coses, com la manera com la gent es relaciona sexualment. Ara segurament també canviarem coses, potser ens acostumarem a anar amb mascareta molt més sovint, com fan al Japó, on la gent se la posa sempre quan està malalta per no infectar els altres.
Els escriptors heu patit molt aquesta crisi?
L’hem patida perquè per nosaltres l’època de les conferències és de març a juny, i s’han anul·lat totes. A més, hi ha gent que encara no ha cobrat les liquidacions de 2019, que es paguen en aquesta època, i hi ha encara editorials que no han pagat, però en canvi molta gent ens han demanat coses, hem proporcionat molts continguts gratuïts. Aquest confinament s’ha pogut resistir gràcies a molta gent que fa feines precàries, la qual cosa s’hauria de canviar, i a que molts han pogut distreure’s i abstreure’s de la crisi gràcies a la música, el cinema, el teatre, la lectura… i tot això és el que està més mal pagat en aquests moments. És una pena que tot el que ens ha permès superar la crisi és el que està més mal pagat.
I, per postres, aquest Sant Jordi tan descafeïnat que vam tenir…
Això ha estat un cop duríssim per tothom, perquè no s’ha venut gairebé res. Se suposa que al juliol es podrà fer, però ja ho veurem, jo ho veig molt difícil. Jo anava a treure un llibre nou, que es va quedar a la impremta; a més es diu La veritable llegenda de Sant Jordi, per tant no es pot vendre a cap altra època de l’any. En el fons, el drama és que vivim en un país en el qual la gent no compra llibre.
Els comprem un cop l’any.
Clar, i aquest cop l’any permet que subsisteixin moltes editorials i moltes llibreries, però suposo que moltes tancaran, i als autors ens passarà el mateix. Conec cada vegada més autors que es dediquen a altres feines perquè d’això no es pot viure.
Ha tingut ocasió de parlar amb mestres i alumnes i fer-se una idea de la situació de l’educació durant el confinament?
Em sembla terrible que la bretxa entre les classes més afavorides i les més desafavorides s’estigui fent encara més gran. Hi ha famílies que no tenen ordinador ni connexió a internet, i aquesta gent està absolutament despenjada. És veritat que hi ha hagut professors que han fet molts esforços per fer arribar aquests ordinadors, però no sé fins a quin punt s’ha solucionat res. I una altra cosa és que el fet de fer classe des de casa està creant un problema greu de conciliació, sobretot per les dones, perquè la majoria de feines de la casa encara recauen sobre les dones, i això s’hi suma haver de treballar des de casa i haver d’ajudar els fills a fer els deures. Moltes dones amb criatures petites m’han dit que és horrorós, que no poden més.
Però l’altra solució, la de tornar als centres, no és gens fàcil.
També ho veig, que tornar a l’escola en aquests moments és impossible. Per això haurem de trobar solucions imaginatives, no sé quines. Potser la solució passa per ocupar espais públics com centres cívics o altres que té l’Ajuntament o la Generalitat i doblar les classes i contractar més docents. O potser, si cal seguir fent classes en streaming, les biblioteques poden servir perquè els nanos sense ordinador ni connexió hi puguin anar a fer-les. No sé, s’han de buscar solucions perquè ningú no quedi despenjat.
