Estic escrivint això al capvespre, veient la posta de sol a Fabero del Bierzo, mentre el dia desapareix. Recordant aquella frase de la novel·la La Reina Roja, de Juan Gómez-Jurado, sentenciant que la vida és a penes una espurna fugaç entre dues negrors infinites. Cert, però hi ha espurnes de vides que deixen una resplendor encegadora, com un cometa amb un llarg deixant de llum i lucidesa.
Quan es busca la figura d’Anguita a la Wikipedia, aquesta eina enciclopèdica fruit de la intel·ligència col·lectiva i l’altruisme del comú, les dues primeres paraules que el defineixen són “mestre”, en primer lloc, i “polític” en segon. Però vull detenir-me en aquest primer aspecte que, encara que inseparable del segon des d’un concepte de ciutadania compromesa, com ell mateix asseverava, és potser una visió sobre la qual no s’ha escrit tant respecte a Anguita i que ens interessa, també i especialment, a la comunitat educativa i als qui treballem en l’àmbit de l’educació. Especialment en aquests temps, en els quals el relat neoliberal ha naufragat amb la crisi de la Covid19, posant en valor la importància del públic, del comú, del suport i l’ajuda mútua.
Sempre va ser un mestre. Al llarg de tota la seva vida. No només en la seva professió com a tal, sinó també en la seva tasca política, quan després de deixar les seves classes al col·legi Los Califas el 1979 es va presentar com a candidat del Partit Comunista d’Espanya a l’alcaldia de Còrdova, aconseguint ser el candidat més votat i sent reelegit com a alcalde en les següents eleccions per majoria absoluta. Com diu un altre camarada i professor de la Universitat de Salamanca, José Sarrión, “va practicar la política com una tasca educativa. Es diria que mai va deixar de ser un mestre, la professió de la qual va venir i a la qual va tornar després de la política”.
Ell mateix s’identifica com a mestre d’escola, pel seu “desig impenitent d’explicar” que els fets no són així perquè han caigut del cel, sinó perquè tenen causes. Feia “pedagogia política” a la manera socràtica, desafiant a pensar amb criteri propi i recomanant estudiar, estudiar i continuar estudiant. Paulo Freire deia que “l’educació és sempre un quefer polític” i Julio Anguita podria dir també que “la política és sempre un quefer pedagògic”.
De fet, en el pròleg que va tenir l’amabilitat d’escriure per al primer llibre que vaig publicar, titulat La Globalización Neoliberal y sus repercusiones en la Educación, deia clarament: “L’Escola ha d’impartir coneixements i vivències sobre la vida en societat i les normes i institucions que serveixen perquè la ciutadania exerceixi com a tal. Mai he entès a aquells que presumeixen de professionalitat estricta i es neguen a entendre d’allò que, afectant la polis, els concerneix a ells vulguin o no. Cada dia entenc més Pèricles quan manifestava la seva desconfiança cap als qui no volen saber res de la cosa pública. En l’actualitat aquesta posició obeeix a dues raons: o són uns ingenus negatius o es consideren ben instal·lats en el seu apoliticisme per la rendibilitat econòmica i social que això comporta”.
Era, com diria Henry Giroux, un intel·lectual compromès, la millor caracterització d’un autèntic mestre del seu temps. Giroux i McLaren, dos dels més reconeguts exponents de la pedagogia crítica a nivell internacional, expliquen, seguint Paulo Freire, que tot procés educatiu és una forma d’intervenció política en el món i pot ser capaç de crear les possibilitats per la transformació social. Abans que veure l’ensenyament com una pràctica tècnica, l’educació ha de ser considerada una pràctica moral i política sota la premissa que l’aprenentatge no se centra únicament en el processament del coneixement rebut, sinó en la transformació d’aquest com a part d’una lluita més àmplia pels drets socials, la solidaritat i un món més just i millor. Això és el que va fer Julio Anguita al llarg de la seva vida, com a mestre i com a polític.
Qui va ser coordinador general d’Izquierda Unida deia que el polític ha de fer com Prometeu, robar el saber i donar-l’hi a la gent. Com a professor i especialista en Història entenia que, en les seves pròpies paraules, “el concepte de ciutadania universal lligat als Drets Humans és avui l’únic projecte conseqüent d’alliberament i emancipació; no sols perquè assenyala la meta ineluctable sinó perquè obliga a compromisos i pràctiques concretes i immediates en el quotidià”.
Per això, quan va tornar a fer classe a alumnat del primer cicle de secundària l’any 2000 a l’Institut, després de vint anys de tasca política, i li preguntaven si faria classe des del marxisme, ell responia que no cal ser marxista per descobrir que el món és injust. Aquest és justament el sentit de l’educació com un projecte de desenvolupament de les persones com a ciutadans i ciutadanes partícips activament en el projecte polític, econòmic i cultural de la societat en la qual viuen. És un projecte per la democràcia i la ciutadania. I això suposa la impossible separació entre educació i pràctica política. Malgrat la concepció de la dreta conservadora i neoliberal que identifica amb adoctrinament qualsevol indici de política que no sigui la seva.
Per una part del professorat, això pot representar una violació de la neutralitat acadèmica, una politització dels processos educatius. Però, com diu Jaume Carbonell, tot ensenyament és una pràctica arrelada en una visió ètico-política que tracta de portar l’alumnat més enllà del que ja coneix. La visió de Julio Anguita, que va connectar tant amb les noves generacions del 15-M, comporta que no podem permetre que l’educació de les joves generacions estigui al marge del model econòmic i social imperant. Això seria una manera d’imbuir-los en la creença que no és possible un altre món, que no és possible una veritable democràcia social, responsable i participativa.
Per això un dels aprenentatges fonamentals per al professorat i les comunitats educatives que ens llega aquest insigne entusiasta de l’educació, és facilitar als estudiants les condicions i dotar-los de les habilitats i el coneixement imprescindibles per reconèixer les formes antidemocràtiques de poder, la forma repressiva en què els interessos ideològics envaeixen l’imaginari social, inquirir sobre les raons profundes de les injustícies i lluitar contra les sistemàtiques desigualtats econòmiques, de classe, d’ètnia i de gènere, comprometre’ns amb el patiment dels qui ens envolten, connectant el treball escolar amb els assumptes de la vida social i política real de la nostra societat, i amb els desafiaments enfrontats pels moviments socials als carrers, a fi de repensar l’ordre social actual i generar alternatives que millorin la vida de la gent i el planeta. Perquè l’educació és inseparable de la vida, del model social i polític que volem construir i defensar.
El seu llegat perviurà no només en la seva obra, sinó també en tots els qui hem après del seu exemple, de la seva coherència i de la seva capacitat pedagògica per a explicar que un altre món és possible. Perquè si alguna cosa tenia clar, des de la seva convicció comunista, era que un altre món només seria possible si avantposàvem el bé comú, la solidaritat col·lectiva, la justícia social i el públic, el que és de totes i de tots. Posar-ho per damunt i per davant de les regles del mercat, del capital i de la ideologia neoliberal, marcada per l’individualisme, la competència i l’acumulació d’uns pocs a costa de la immensa majoria.
Com va dir de Julio Anguita, en una entrevista fa anys, el premi Nobel de Literatura, i comunista, José Saramago: “Espanya necessita la consciència ètica d’Anguita”. Efectivament, si algú que conegui ha encarnat el poema sobre les “persones indispensables”, de Bertolt Brecht, és Anguita: “Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. Hi ha uns altres que lluiten un any i són millors. Hi ha els qui lluiten molts anys i són molt bons. Però hi ha els qui lluiten tota la vida: aquests són els imprescindibles”.
En memòria i homenatge a qui ha estat i continuarà sent per mi referent i exemple de vida i coherència política i educativa, el meu amic, company i camarada Julio Anguita:
«Què seria d’aquest món sense militants?, Com seria la condició humana si no hi hagués militants? No perquè els militants siguin perfectes, perquè tinguin sempre la raó, perquè siguin superhomes i no s’equivoquin… No, no és això. És que els militants no venen a buscar la seva, venen a deixar l’ànima per un grapat de somnis. Perquè, al cap i a la fi, el progrés de la condició humana requereix, inapel·lablement, que existeixi gent que se senti en el fons feliç a gastar la seva vida al servei del progrés humà. Perquè ser militant no és carregar amb una creu de sacrifici, és viure la glòria interior de lluitar per la llibertat en el sentit transcendent».
Pepe Mújica Cordano, expresident de la República d’Uruguai.
Article publicat originalment a El Diario de la Educación
